Salamandreta

En vista de que la Marta ha anat més ràpid que jo, hauré d’espavilar-me a penjar el post… En tota fotografia sempre hi ha un abans i un després, al passat post ja ho veu veure ! Aquest cop faig una cosa semblant, però aquí surt l’artista (la mà de la marta) i la fotògrafa ( jo ) ! llàstima que no surt la que ens va fer la foto…això ja hagués estat la última! jeje

Aquí si que es pot dir que ens van pillar in fraganti ! jeje

L’abans…

… i el després.

avui hi ha poqueta cosa… però és que estic molt cansada i demà toca llevar-se aviat…

demà us explico la història de la poma vermella confitada…

En aquest cas dues…val a dir, que des que tinc càmera de fotos i que les fotografies em surten molt millor, als viatges familiars hi surto poc . Però aquest cop erem quatre fotògrafes, quatre màquines! Ahir vem fer el recopilatori, i en resum: que cadascuna tenia fotos de les altres. Per això fins avui no he pogut penjar alguna foto més on hi sortís jo jeje

Aquesta és una de les imatges més habituals en aquest viatge, en general era la Sara la que feia de les quatre, però més d’un cop també m’hi ficava jo per fer-la de més a prop i si no sortia una, sortia l’altra

I aquesta sóc jo !

Instant de sol el dia de Delfos…

Quina imatge millor que veure sortir el sol des d’un autocar?

Això és, a les 7.30h del matí estavem a la guixeta de la terminal B d’autobusos d’Atenes a punt per agafar un autobús fins a Delfos. Sense haver esmorzat, sense seient i amb molta son . Però bé, no ens podem queixar…vem practicar anglès tot el viatge! Amb uns ianquis que estaven d’erasmus a Atenes des del setembre.

Delfos va ser una de les decepcions que em vaig endur d’Atenes. M’imaginava un lloc espectacular. Un lloc on et sentissis com si estiguessis a l’antiga grècia, com si fossis un d’aquells grecs que anaven a consultar l’oracle perquè els digués coses que ja de ben segur sabien. El temple d’Apolo encara s’aguantava…però el que és el temple d’Atenea, eren un munt de predres a terra, plantes i amb un cartell que posava: Temple d’Atenea, no toqueu les pedres. I evidentment el corresponent home o dona a punt per donar-li al pitu. Suposu que les fotografies de la meva guia tenien els seus anys, i que la imatge de la gent passejant per sobre les pedres, avui en dia es fa verdaderament impossible.

Una de les “millors experiències” va ser veure ballar als ianquis, com diu la Sara era com estar dins la pel·lícula d’American Pie però a Grècia, amb uns, que si bé no eren uns sexsimbols…iankis ho eren! La millor part són les similituds: en primer lloc i sense competència tenim al nostre estimat “capitán pescanova”! (s’ha de dir que també em recordava a un profe de telecos: el “náufrago”). Un noi tot particular, amb xancletes lligades d’excursió i mitjons, un barret de pescador de color blau i uns cabells i unes barbes que millor no definiré… En segon lloc tenim al “Daniel” d’StarGate! Ulleres rodonetes metàl·liques, rosset i no faltava el seu posat interessant a l’hora d’explicar les coses. Jo crec que el tercer lloc de l’endú el Jay, segons la Neus i la Sara el “Bush” (una retirada la tenia). Aquest era el típic catxes, no massa alt i samarreta de màniga curta ajustada.

I per acabar…

Altre cop les quatre!!

Aquí ens teniu a les quatre!!

Imatge artística, com moltes que s’han acabat fent en aquest viatge . A Σούνιον (Sounion) va ser per mi una pràctica i una posada a prova de la meva estimada càmera de fotos que al febrer farà els seus dos anys, i amb la qual ja he fet quasi 5.300 disparos, i fotos…doncs de guardades en dec tenir unes 5.000 jeje

Aquí ens va passar una de les moltes altres experiències que ens han passat en aquest viatge. Aquest cop va ser una ficada de pota grossa grossa!! Vem fer cas al senyor “simpàtic”de l’oficina de turisme, que jo crec que encara es deu estar rient del que ens va dir: “sí sí, visiteu un poblet molt macu que hi ha al costat de Sounion, un poblet que es diu Lavrio, típic poblet de costa grega…” Suposu que de dia, i amb Sol, aquest poblet deu ser molt bonic, no ho dubto, però a les 5 tocades, amb el sol post, aquest poble no tenia res, fins i tot un autòctona ens ho va corroborar!! I amb el fred que fotia sense el sol que ens calentés, ens vem quedar en aquell poble esperant el pròxim autobús que passava mitja hora més tard, wenu, va passar com tres quarts d’hora més tard, però… quina pressa hi ha?

Ναός Θεού Ποσειδώνος , Σούνιον

Temple del Déu Poseidó, Sounion

Després d’una “llarga” dormida ens decidim a buscar l’oficina de turisme, de camí ens trobem amb un camió carregant ampolles d’aigua i amb tot obert. Si vols una ampolla només has de córrer darrera i agafar-ne una! jeje (són grecs)

Tornant a l’oficina de turisme…. vem recórrer atenes de punta a punta per trobar-la, vem anar a la que estava marcada, allà una noia molt simpàtica, que per variar ens va preguntar d’on erem, ens va dir un carrer i un número, però no sabia on era, només sabia el carrer i el número. Ens patagem tot el carrer… arribem a un lloc on sembla un turisme, però no ho és! És una agència de ferris . De moment, no hem trobat res. La noia d’allà ens indica un altre lloc, ens busca al mapa on és i ens diu com arribar-hi. Nem cap allà. Agafem el metro, ens equivoquem de sentit de línia perquè els dos finals de línia es diuen iguals, però diferents al final. Reculem. I per postres, al arribar allà ens costa trobar el carrer. Altre cop zona xunga… I per fi, després de quasi un parell d’hores, crec, trobem una oficina de turisme super nova, super guais i tot el que et puguis imaginar!! :O això sí! no hi havia ningú! no m’estranya, estava a la quinta punyeta del centre! :S jeje

I després d’aquí…. al Parthenon!!

Sí sí!! ja fa un any que tinc el carnet!!! avui, a les 10h del matí ha fet un any que em trobava al carrer del foc, a les “gàbies”, amb l’R19 de cara i maleïnt el Xavi que s’havia posat ocupant tres llocs per aparcar . Però bé! un any més tard ja puc treure la L dels dos cotxes, ja puc llogar un cotxe en alguna companyia xunga, puc conduir l’R5 perquè el meu pare ja m’hi ha assegurat i d’aquí a un parell de mesos ja podré llogar un cotxe en alguna altra companyia més jeje

I també, avui he anat a provar un toyota auris! al pobre home del concessionari se li han posat per corbata quan ha sapigut que avui feia un any que tenia el carnet! i també per algunes passades arran d’altres cotxes jeje, pobret…

1 any i 6 cotxes conduïts!

Després d’uns quants dies per fi tinc temps d’escriure alguna coseta sobre el viatge a Atenes que he fet aquest pont de la puríssima. Potser us estranyarà el títol del post, doncs bé, l’explicació és senzilla: fa més de vuit anys que vaig veure la pel·lícula “le grand bleu”, ambientada a Grècia, de la qual em vaig enamorar dels paisatges i de la tranquilitat que desprenia la manera de fer. Amb els anys, anava descobrint més coses sobre aquest país no tan llunyà, la mitologia, la llengua, l’abecedari (gràcies a l’enginyeria),… però encara no havia tingut la oportunitat d’anar-hi, fins que la Sara em va fer una proposta boja: anar a Atenes pel pont! Després d’haver-hi anat, he descobert que hi havia posat massa il·lusions.

Tot comença la nit del dimecres. Agafem l’avió i el bus cap a Atenes. On coneixem una noia grega, que ens diu que és un honor per ella l’existència de Delfos. Un noi grec, l’Espiros, al que li demano la beguda alcohòlica típica grega: l’ouzo, i que diu que és molt fort. I uns aventures que anaven sense alberg. Després d’una recerca frustada perquè un taxi ens portés a l’alberg, decidim anar-hi a peu, a les 5h de la matinada!

Caminem 15-20min, passem per una zona xunga d’Atenes i arribem a l’alberg. Entrem a l’habitació i suposu que el cansament i l’hora ens van fer tenir una imatge equivocada de les habitacions i el lavabo de luxe al que estavem allotjades. Tot s’ha de dir, que la pudor que feia el lavabo, la finestra que no tancava, la dutxa sense cortina, els llums sense llum i de bon matí l’esmozar, van ajudar-hi una mica.

Enlloc d’explicar què vem fer cada dia, cada dia faré un petit resumet de les coses més divertides, característiques i extravagants del viatge!

De moment, avui deixaré la foto que vaig dir que penjaria.

I el teclat corresponent

Quina merda de teclat, sense accents i amb totes les lletres canviades

com que en tots aquests dies no he pogut penjar un post, quina manera mes friqui de fer-ho des d’un ordinador cutre de servei d’internet gratuit amb un teclat grec i dur, vaja, una fricada je je

fare un post amb tota una explicacio detallada del viatge, i amb una foto d’aquest ordinador

dema, despres d’haver dormit poques hores, anire a classe i despres a descansar, d’aqui a breus moments agafare l’avio

fins aviat!!!

Després de més d’una setmana sense actualitzar, avui ho faré dos cops . Aquesta tarda, després de veure que la meva productivitat era nul·la a l’hora de fer la feina de la uni, he decidit que l’administraria fent una altra cosa amb la qual m’ho passo molt millor, pastisseria casolana ! Aquí en teniu el resultat de la tarda productiva que he tingut:

Per aquells que també us agradi posar-vos a la cuina a inventar, us deixo la recepta:

“Boletes de coco amb xocolata”

Ingredients:

- 300gr de coco rallat

- 200gr de sucre

- 2 ous

- xocolata de cobertura

Procediment:

Separar les clares dels rovells i preparar-les a punt de neu. Barrejar el coco i el sucre remanant a poc a poc amb una cullera mateix. Afegir-hi els rovells i amassar amb les mans perquè quedi ben uniforme. Fer les boletes i posar-les en una safata pel forn. Coure-les a 220º durant uns 15 minuts. Deixeu-les refredar abans de posar-hi la xocolata.

Per la xocolata, la podeu desfer al microones a una potència mitja durant 2 minuts i remenar bé perquè la xocolata que no s’hagi desfet s’acabi de desfer. Es necessiten menys de dues tabletes de 250gr. Suqueu tota la boleta a la xocolata i les poseu en una safata. Les deixeu refredar a l’aire lliure, o les poseu durant 5 minuts al congelador perquè la xocolata se solidifiqui ràpid.

Si voleu podeu posar-hi cigarrets de xocolata, coco que hagi sobrat, o el que volgueu per adornar-les.

I BON PROFIT!!

Amb una mica de retard, no ha pogut ser abans, aviso que ahir va començar la famosa i molt típica Fira de Santa Llúcia!! Una fira plena de sentiments nadalencs. Artesans que any rere any ens conviden a anar-hi per veure les novetats que ens ofereixen, i pessebristes que tot i que les figuretes sempre són les mateixes, sempre n’hi ha alguna que canvia. Encara recordo quan de petita, la il·lusió que tenia cada any d’anar a la fira a comprar una figureta del pessebre nova, una diferent, que si el pastó que porta el conill no el tenim, que si el que porta el feix de llenya no el tenim… clar, que sempre hi havia la història de que aquella figureta que voliem comprar havia patit la inundació, i s’havia esverlat tota. I no oblidem els verds, la secció que permet que poguem adornar amb un bonic abre de nadal el menjador.

Hi ha una cosa que fa de la fira un lloc amb encara “més vida”: el repertori de cançons de Nadal!!! Això sí que és un espectacle. Us heu estat mai una bona estonaben atents per escoltar les cançons que sonen? És molt divertit, perquè t’adones que el repertori no és infinit i que arriba un moment en què aquella cançó que has sentit i penses…- que s’acabi ja!- , torna a sonar. Sonen cançons en tots els idiomes, i de totes les èpoques, fins i tot la dels “peces en el río” !

Bé, ja que ahir va ser oficial l’inici de l’època nadalenca amb l’emblemàtica Fira de Santa Llúcia i l’obertura dels llums de nadal per tots els carrers de Barcelona, us deixo amb un trosset d’una cançó que vaig aprendre de petita en francès.

Petit papa Noël, quand tu descendras du ciel,
avec des jouets par milliers,
n’oublie pas mon petit soulier.