Salamandreta

Quants de vosaltres heu vist aquesta senyal als autobusos i us ha fet mal d’ulls? O simplement heu pensat: segur que s’escriu així? Qui sap, potser sí! No ho sé, potser m’equivoco i vaig errada, potser el meu coneixement d’anglès, no és prou ampli com per saber que cinturó de seguretat, s’escriu “sit belt“. Per si de cas, tot i la confiança que diposito en els 7 anys dedicats a estudiar anglès, avui he decidit fer una foto a aquesta entrenyable pegatina i escriure al google “sit belt”, com que no m’han convençut els 3.450 resultats, he pensat que millor seria buscar a dos dels tradutors que conec d’internet aquesta resposta. I curiosament, m’han donat la raó!

Ara la meva pregunta és: realment ningú se n’ha adonat de l’error? O és que quan van fer la pegatina en van demanar tantes còpies que encara els hi en sobren i prefereixen esperar a que es trenquin per canviar-les? Quina imatge donem als guiris?

Pot ser que algun dia acabi fent un recull de totes les errades que hi ha a les senyals de Barcelona

Haig de reconèixer que sí, és molt dura la vida de blogger. Però també és una manera de compartir les coses que et passen amb gent que possiblement no has vist mai i que comparteix les mateixes opinions. (que cursi que m’ha quedat això )

1.-Quan temps portes com a blogger?

Avui, al llegir el meme del Xavi me n’he adonat que ja portava més de dos mesos amb la tonteria, exactament porto des del 13 de setembre d’aquest any. No pensava pas que fos tan dur haver d’actualitzar diàriament, o almenys intentar-ho, tot i que últimament no ho faig massa sovint.

2.-Com vas saber de l’existència dels blocs?

Si no recordo malament, el primer blog que vaig llegir va ser el del Marc Querol, quan va anar a Canadà. I després el del Xavi, que el va iniciar quan va marxar d’erasmus a Alemanya. A partir d’aquí, això semblava com els videos del youTube, que comences a clicar links i no pots parar…

3.- Digues 5 blocs que segueixis diàriament?

Ui! Bàsicament el del Xavi, el del Marc (ara que l’ha començat), i fotolog’s de la gent que conec. Algun dia que tinc més temps em dedico a visitar els blogs dels links, així vaig trobar el d’Íthaca.

4.- Ets lector anònim d’algun blog?

Normalment sí. Em costa molt posar comentaris, clar, que costa encara més penjar un post sencer…però al meu blog, web, ho puc canviar .

5.- Alguns autors que et generin especial simpatia?

Ara per ara, només espero que IceCloud ens recompensi amb una altra historieta !

6.- Amb quins 5 bloggers aniries de marxa?

Amb el que m’ensenyi llocs nous per sortir! Bé, de fet amb el que li vingui de gust passar una bona estona amb la meva companyia !

7.-Amb quins 3 bloggers passaries una nit de bogeria sexual?

Això millor m’ho callu… ^^

8.- T’has enamorat algun cop d’algun blocaire?

mmm… cal que respongui?

9.- Estàs satisfet amb el teu blog?

Depèn dels dies. Últimament l’estic abandonant una miqueta, però és que la feina no permet dedicar-hi més estones. A més a més, també li falten alguns retocs en quan a distribució i codi, però això requereix molta dedicació, sobretot quan una no en té ni idea de php :S.

Així que ja vureu que poc a poc va prenent més forma!

I per acabar convido a n’Ice a fer el seu primer Meme , espero que no em malaeixi per fer-li escriure tot això, i que ben aviat tinguem una altra vigneta!!

Després d’una setmana sense actualitzar, penso que ja tocava… he estat una setmana atrefegada i amb bastanta feina, però m’ha permès el dijous anar al cinema a veure Leones por Corderos, la última pel·lícula de Robert Redford, protagonitzada per ell mateix, en Tom Cruise i la Meryl Streep. És una pel·lícula, pels que no la coneixeu, que tracta sobre la guerra d’Afganistan, un polític que intenta dur a terme una de les seves “millors” estratègies de combat, una veterana periodista víctima d’aquestes confessions, un catedràtic amb forts ideals que intenta que un dels seus millors alumnes es replantegi el curs de la vida, i dos joves que per poder fer-se sentir i poder canviar les coses que els envolten, s’allisten a l’exèrcit.

És un filme recomanable, això sí, per anar a veure un dia que no s’estigui massa cansat. Parlen molt, i no és una pel·lícula que vagi passant, s’ha d’estar atent al que diuen. Podria explicar més de què va, i coses que passen, però penso que el millor és que l’aneu a veure. Fa obrir els ulls, i dóna una visió dels Estats Units que poques pel·lícules americanes mostren. Suposu que això és degut a que està dirigida pel Robert Redford i tampoc crec que volgués ser d’entrada una pel·lícula taquillera pels seus “afectes especials”, ni pel seu “alt” pressupost, sinó un reclam per adonar-nos del que ens envolta.

Ahir vam fer una altra escapada en bici amb l’Albert, vem anar fins a la font de la Budellera. I crec que no havia vist tants guiris catalans en un lloc perdut com aquell. Tranquilament 20 o 30 persones, vestides d’una forma molt peculiar: cal remarcar els bastonts d’excursionista expert, aquests típics s’escursen i que semblen pals d’esquí. Juntament amb aquest objecte tan pro, hi havia uns barrets d’expedició pel desert lligats al coll amb la cordeta i les ulleres de sol rodones (val a dir que de sol just allà no en feia). I no hi faltava la corresponent guia que explicava la història de la font. Llàstima que estavem massa lluny per sentir-la…

Després de menjar unes quantes galetes amb xocolata per recuperar forces, vem tornar a pujar fins a sant Pere Màrtir per agafar la baixada des d’allà, la qual és molt més espectacular que la del cantó que toca a casa meva! I bé, quan vem arribar a baix, l’Albert em va informar que la velocitat màxima de baixada havia estat: 58.28 km/h!!! No m’ho podia creure!!! Això sí, el millor de la baixada és la sensació de velocitat, la sensació de volar, mentre el vent acaricia les galtes i notes com la carretera va passant sota els peus, ben ajupit per minimitzar l’efecte de fricció de l’aire, la sensació de llibertat per uns moments…

A veure si la setmana que ve repetim…

^ El dia era molt clar i ens va permetre veure el munt de barquetes que havien sortit a salpar pel saló nàutic.

Una pel·lícula de la qual m’esperava una miqueta més. Per ser del Woody Allen era una mica fluixeta. Tenia trossos molt bons, això no ho negaré, però li faltava… Era lenteta i en algun moment una mica pesada. Però el que sí s’ha de felicitar és la interpretació dels dos actors principals, Colin Farrell i Ewan McGregor. Els canvis de registre, les mirades, expressions,… en fi, una gran actuació! Jo no la recomanaria per anar-la a veure al cinema, però si el que voleu és distreure la vista amb la visió de dues figures a la gran pantalla, us dic que hi aneu!

Un diumenge assolellat ens ha acompanyat aquest matí al Pau, a l’Albert i a mi a fer tota una ruta per Collserola, hem començat a l’illa i hem acabat allà. Hem pujat fins a Sant Pere Màrtir, al turó d’en Cors i la torre de Collserola i després hem fet tota la carretera de les Aigües i hem baixat fins a la UPC (campus nord) i fins a l’illa. Una passejadeta… segons l’Albert uns 30 km aproximadament, i desnivell….ni idea, he fet un intent de calcular-ho amb el googlemaps, però ha estat impossible que em carregués. Així que…a ull, mireu cap al nord de Barcelona i veureu l’alçada dels tres turonets.

I si tot va bé, diumenge que ve una mica més!

<- l’Albert descansant (a la dreta us imagineu el Pau)

Un any més la castanyada té ressò a casa. Això fa que any rere any la cuina es converteixi en un petit forn o pastisseria per tal de donar forma a petits dolços de gustos i formes diverses. Per aquestes dates Barcelona s’omple de parades de castanyes i moniatos, que se serveixen torrades i calentes i embolcallades amb paper de diari per conservar millor la seva qualitat.

No és molt clar el motiu d’aquesta tradició, el perquè la vigilia del dia dels morts les famílies d’uneixen al voltant d’una taula per menjar moniatos, castanyes i panallets tot acompanyat d’un bon traguet de moscatell.N’hi ha que diuen que anys enrrere els campaners es disposaven a fer repicar les campanes durant tota la nit de tots sants per pregar per les ànimes dels difunts, i que de tant en tant feien una pausa per menjar castanyes i un traguet de moscatell per recuperar forces i energia per seguir la feina. Les famílies els acomapanyaven en aquesta dura tasca i també menjaven panallets (un menjar molt energètic) per tal de no defallir i aguantar tota la nit.

Deuen ser ja pocs els que, si és certa, realment segueixin aquesta tradició. Però som molts els que cada any la nit del 31 d’octubre ens unim per atipar-nos de panallets, moniatos i castanyes i una mica de moscatell.

Jo per no fallar a les tradicions m’he disposat un any més a fer panallets (amb l’ajuda de ma mare). I per fer-vos una mica la boca aigua us deixo una imatge del resultat d’una tarda de feina. I amb això també obro una nova secció al meu blog!!

Bon profit!!

Jo pensava que aquest tipus de cotxes només es trovaben als Estats Units i a Canadà. Almenys això vaig creure quan hi vaig anar. Mai havia vist aquests cotxes fins que vaig arribar a Nova York i vaig veure tot un reguitzell de limousines de totes les mides que pogueu mai arribar a imaginar-vos. Doncs ahir per la nit vaig comprovar que la febre de grandesa dels Estats Units arribava a Barcelona amb aquesta imatge.

Anàvem amb la Marta cap a casa després de sopar i a l’alçada de la Gran Via amb el carrer Bruc vam veure aquest monstre amb rodes. Un Hammer Limousine!! Com que he comprovat que la qualitat de la imatge és pèssima (cosa que era d’esperar amb una càmera de mòbil per la nit), he buscat una de molt millor.

I aquesta nit….la telecofarra!!! Ahir vaig anar a buscar la meva entrada al despatx de gresca. Alguns pensareu…però si les entrades es van acabar el dimecres pel matí!! Si si, les entrades a la venda sí, però jo tinc entarda de matxaca!! Un matxaca, com diu la paraula, és una persona que es passa el dia de la telecogresca (11 de maig), o durant la setmana abans, ajudant a muntar, vendre entardes, penjar cartells, etc… Una feina que no és massa costosa i que a més, fa que tinguis entrada gratis a la gresca, a la farra i una samarreta!!!

Jo ja vaig fer la meva feina i ara em recompensen amb això !!

Sí senyors! La unió de dues persones donen resultats!! En aquest cas del Jordi (el meu estimat company de pràctiques) i jo. Avui després d’una bona estona pensant, escrivint i trobant errors, sempre en equip, hem aconseguit que un sistema seqüencial programat amb ABEL es comporti com un detector de seqüències de tres bits!! Aquí us deixo el cronograma que ha sortit:

Només us deixo un dels cronogrames, però hem comprovat que detecta tot tipus de seqüències!!