Salamandreta

Com sempre vaig amb retard. Vaig anar el dimecres a sopar amb el Carlos, buscava un lloc tranquil, sense massa gent. Un lloc on es pogués parlar, i que a més d’això es mengés bé. La setmana anterior haviem passat per aquest lloc, però estava ple i vem decidir que ja hi tornariem. La veritat és que de tranquil ho és, almenys un dimecres al vespre. La carta de plats vegeterians oscil·la entre els 3 i 6 euros crec recordar. Els postres, la majoria fets per la casa, haig de dir que el pastís de nous, bonissim!! I les trufes amb nata, no eren d’aquestes congelades, estaven fetes artesanals perquè el que és rodones rodones tenien poca cosa . La decoració… bé, la decoració o la no decoració, perquè les parets són blanques i punt, però trobo que el punt de blanc i negre de tot el conjunt, li dóna un toc especial i minimalista que et fa sentir a gust. Vem ser molt ben atesos i la veritat és que és un lloc que recomanaria.

Per si voleu anar-hi us deixo un mapa perquè no us perdeu per la Vila de Gràcia !

Us deixo també l’adreça de la pàgina web de l’Illa de Gràcia per si hi voleu fer una visiteta .

No és que tingui 4 anys i estigui a l’època dels perquè’s. Sí, ja sé que el post passat ja vaig posar molts perquè’s, però és que després del que he llegit avui, doncs en tinc un altre per respondre.

Perquè la gent que comenta i no conec no posa una adreça verídica?

 No és tan complicat escriure una adreça que correspongui a la persona que comenta. O sí? A més, que ho especifica quan es fa un comentari que l’adreça que s’escrigui no es publicarà. Clar, que potser hauria d’escriure: “l’adreça només s’utilitzarà per validar el comentari i complirà sempre amb la Llei de protecció de dades”. Potser sí, potser hauria de fer un canvi a la configuració del blog i posar algun tipus de nota o alguna cosa per l’estil, qui sap!

Què és el que ens fa pensar que no valem? Perquè ens entestem que no som res, que el que fem no serveix per res? Perquè ens limitem a acceptar les nostres conviccions i no creiem el que ens diuen? Perquè deixem de banda el que la gent que ens envolta ens diu per seguir pensant el que nosaltres creiem que és veritat?

Totes aquestes preguntes i més que podria seguir afegint només em deixen pensar que la persona que se les fa s’ha adonat que té una autoestima baixa. S’ha adonat que tot el que ell creu, potser no és tan cert com es pensava i que hauria de fer una mica més de cas al que li diuen o li afirmen. Però no sap perquè hi ha alguna cosa que no el deixa tirar endavant, no el deixa creure en res més que en el que pensa. Tampoc estic dient que el que diguin uns o el que diguin els altres és cert, només que hauriem de valorar més el que ens diuen. Si realment tenim una persona que ens estima, que ens aprecia i que valora el que nosaltres fem, per molt que no creiem en el que ens diu, si ell creu en nosaltres, perquè no ho hem de fer també? Perquè valorem més la nostra opinió que la dels altres, si precisament estem dient que no valem res? Per una part tenim la necessitat de creure en una persona propera, per sortir del forat en el que ens trobem, però per l’altra és com si ja ens hi trobéssim bé en aquest forat fosc i de pensaments pessimistes que ens envolten dia a dia. Hauriem de deixar que els amics, si realment són amics, ens llancessin la corda i nosaltres agafar-la. Deixar que ens ajudin. Sentir-nos valorats i a la vegada valorar-nos a nosaltres. No podem esperar que la gent ens vingui i ens digui: Molt bé, ho has fet molt bé! Però tampoc podem negar tot el que se’ns diu. És potser com un estat contradictori. Per una banda dic que no podem esperar que se’ns digui que ho fem bé i que hem de creure en nosaltres, i per l’altra estic dient que hem de creure en el que ens diuen perquè ens ajudi a sortir del forat de pessimisme.

Primer de tot s’ha de tenir clar que els extrems no són bons, cap extrem és bo. Hem de saber quin és el nostre punt d’equilibri. Ens hem d’acceptar tal i com som, i si no ens agradem, canviar per agradar-nos. Hem d’estar convençuts primer nosaltres de que el que fem està bé, valorar els nostres fets. I per l’altra, si no ens agradem, hauriem d’acceptar que hi ha persones que ens estimen i que ens valoren tal i com som. Acceptar que podem agradar. Que si algú ens diu guapo o guapa, no és per cortesia, sinó perquè realment ho pensa. I si nosaltres pensem que algú és guapo o guapa, i li diem, però no ens creu, perquè l’hem de fer entrar en la raó de que el que diem és veritat si ni nosaltres mateixos el creiem? Perquè el que diu ell o ella és fals i nosaltres no estem errats?

No sé si he aconseguit transmetre el que realment penso sobre acceptar-se o no a un mateix, potser m’ha quedat una mica liat, però hi ha tantes coses que vull dir, tantes coses que vull lligar que se’m fa difícil escriure i plasmar sobre paraules el que el meu cap no deixa de pensar. Potser només aconseguiré que el fet de llegir aquestes línies ens faci pensar tan als que intentem fer creure als altres que agraden com els que ens sentim baixos per no agradar, o neguem el fet de que realment agradem.

Potser les conseqüències de no haver-me pres cap cafè en tot el dia han fet que mentre estava estudiant la fastidiosa COM1 (i per segon cop… ), estava amb algú que no diré el nom, suposu que per vergonya a la definició que m’ha donat. Jo estava rajant (per variar) de tot el tema comunicacions, i assignatures de l’estil (COM1, COM2, LC1, … ) i li estava dient que a veure, a mi m’agradaven les coses més palpables, no aquestes merdes d’espectres, o densitats espectrals, que a veure, exactament, què són??? Són fantasmes o què?? I molt amablement, el noi en qüestió agafa un llapis i em dibuixa això en un full:

Ho veus, això és un espectre!

Molt friqui, ho sé, però a les hores d’estudi molt sovint acaben sortint coses d’aquestes…

Un altre dijous de cine a meitat de preu i amb el Carlos . Aquest cop una d’acció! Leonardo DiCaprio i Russell Crowe com a protagonistes. És per majors de 18 anys, i la veritat és que hi ha moments que saps perquè. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la de David Ignatius. Leo DiCaprio interpreta el paper del millor agent de camp que té la CIA on la vida d’una persona val igual que la informació que se’n pot aconseguir. En diverses operacions que el porten per tot el món, la vida de Ferris (Leo) depèn de la veu que escolta per la línia de telèfon segura, la de Ed Hoffman (Russell). Ed Hoffman segueix la pista d’un líder terrorrista emergent que ha organitzat una sèrie de bombardejos, evitant la més sofisticada xarxa d’intel·ligència. Per poder atrapar-lo, Ferris haurà de penetrar en el món del terrorrisme, però quan més s’acosti al seu objectiu, serà més conscient que la confiança és un bé perillós i a la vegada l’única cosa que el treurà viu d’allà.

La lluita entre dos grans actors en terres de l’orient mitjà et faràn estar les dues hores que dura la pel·lícula en tensió (almenys a mi) . Penso que és una pel·lícula recomanable, i sort que vaig anar amb el carlos, perquè pobre el vaig deixar amb la mà ben estrujada pels nervis que vaig passar … jejeje

Després de 15 anys de trajectòria i de quasi 13 anys escoltant-los avui dia 14 de novembre he anat a un concert d’un dels meus grups preferits: GOSSOS!!! Potser pensareu, en 13 anys que els escolta i no ha anat mai a cap concert?? doncs sí. En el fons a mi m’encanta anar de concert, però l’edat, les no facilitats de desplaçament i que quasi sempre els fan fora de barcelona han fet que hagi trigat tot aquest temps per escoltar-los en directe. Em vaig quedar amb moltes ganes d’anar al concert de l’auditori, però em vaig despertar tard i ja no quedaven entrades més que a la quinta punyeta.

Han estat 14 anys tocant dalt dels escenaris i han gravat nou discs. El primer de tots Gossos. El segon En privat, del qual en tinc l’original el vaig començar a escoltar perquè la meva tieta ens el va regalar al meu germà i a mi. Un grup català, poc reconegut, un primer disc,… poca gent l’escoltava, però les cançons que sonaven tenien un punt diferent a les nostalgias que escoltavem al cotxe quan anavem amb els pares. El tercer disc Metamorfosi, aquest el tenim dedicat, bé, el xavi, perquè això de que una nena de 10 anys escoltés aquesta música… no crec pas que fos molt normal . L’any 99 gravaven el seu primer disc en directe, un recopilatori dels tres anteriors i amb cançons noves en castellà i anglès. Un any més tard el disc De viaje tot en castellà els porta fora de catalunya on portaven ja uns quants anys de gira. L’any 2001 Cares i al 2003 amb un nou integrant al grup, el bateria, creen un treball nou i diferent, la seva música deixa de ser només acústica per passar a tenir un nou estil, El jardí del Temps. El seu vuitè treball 8 (2005) i Oxigen (2007) segueixen innovant però sense deixar mai de banda el seu estil propi i inconfusible. En aquest darrer, la dedicatòria a la mort d’un jove berguedà apunyalat que va canviar la Patum de Berga de l’any 2005. Per mi és una de les millors cançons de Gossos.

Ens han fet patir tot el concert pensant si ens posarien o no la mítica cançó “Quan et sentis de marbre”. L’últim tema del seu segon disc. Però després de fer-se pregar un parell de cops han sonat per acabar el concert, “Alguna cosa”, “A cada pas” i “Quan et sentis de marbre”. Haig de dir que m’ha encantat, i sort que tinc un germà que val un imperi que m’hi ha acompanyat . La llàstima ha estat que a l’espacio movistar el so és bastant dolent… No té una acústica gaire bona, clar que també s’ha de dir que l’últim concert al que vaig assistir de rock català va ser a l’auditori, el de Els pets, al que també hi vaig anar amb el Xavi.

Gràcies GOSSOS per aquests quasi 13 anys de música que m’heu donat!  

En aquest nou món en què vivim conservar l’anonimat comença a ser un problema. Et pots trobar a tot arreu. Us posaré un exemple, intenteu posar el vostre nom al google, nom i cognom és clar. Si sou estudiants de la UPC per exemple, sortireu al cens UPC. Si heu sortit en algun mitjà de comunicació també sortireu. Si heu fet alguna que altra burrada a la vostra vida que ha quedat escrita o grabada, segur que també sortiu. Si heu quedat guanyadors en algun concurs, possiblement també. Imatges, fotos, noms, notes, … Tot forma part d’un entramat d’informació que ens sobrepassa. Però tot i la dificultat que té passar desapercebut davant d’internet, encara queden coses que podem dir i fer sense que es descobreixi qui som realment. Sense anar més lluny, ahir vaig rebre un comentari d’algú que sap qui sóc, o almenys m’ha vist, i que jo no sé qui és. Està clar que això és encara un pur exemple que podem preservar l’anonimat, a no ser que jo fos un d’aquests de la CIA que estan sentats amb deu pantalles d’ordinador davant i que només amb quatre coses ja saben fins i tot quin pijama et poses per dormir, o la pasta de dents que utilitzes, …

D’altra banda hi ha aquells que, tot i l’ètica que els fa dir que ells no volen sortir en cap foto, que la seva imatge s’ha de preservar, que no volen tacar el seu nom i la seva imatge personal, acaben cedint i acaben donant la seva imatge i el seu nom complet a internet.  Pot ser algo tan senzill com fer-se un blog, un fotolog, o un facebook (ara que està tan de moda). Primer comences per dir, posaré un nick, perquè així la gent no sabrà qui sóc. Al cap d’un temps t’oblides de posar el nick i comences posant el nom, en el fons penses que el nom tampoc té tanta importància. Després una foto teva de quan vas anar a la conxinxina. I finalment escrius la teva adreça de blog en llocs públics, perquè dia a dia tinguis alguna visita més. Al cap i a la fi sentim la necessitat de que se’ns conegui, de formar part d’una xarxa que arriba a tot el món. És un món diferent al que possiblement molts no estiguem acostumats. Es pot mirar com una usurpació de la intimitat. O també com una forma més de comunicació i coneixement, evolucionem per tirar endavant, no per tancar-nos…

De quina part et sents?

Aquesta és la última!!! Cada dia la caguen més a la biblioteca del Campus nord de la UPC!! És un desastre! estic indignada, i no crec pas que sigui la única que pensa que el que han fet ha estat una de les putejades més grans que ens podien haver fet als alumnes que estudiem allà!! Sento la retaila que acabo de deixar anar, però és que no podia més… M’explicaré una mica. Des que estic estudiant a la upc, d’això ja fa tres anys, aquest és el quart. Ja en fa dos que sóc visitant asidua de la biblioteca i he viscut tots i cadascun dels canvis haguts i per haver d’aquests últims dos anys.

El primer de tots va ser l’eliminació de les taules grans que hi havia just al costat de les finestres de la segona planta. Un lloc perfecte, podies estudiar en grup sense cridar i sense que se’t sentís i a més a l’hivern tenies la temperatura idònia amb les finestres obertes. Cal recordar que la temperatura de la biblioteca no és que sigui la més confortable del món. Van canviar les taules grans per taules partides, taules grans, però amb un parapeto de fusta que separava per la meitat la taula i aillava en grups de dos. Va ser una mica així, però bé, es va poder suportar.

El segon canvi va ser canviar aquestes taules grans per caixetons individuals de fusta. Fent que d’aquesta manera l’espai ocupat per a 8 persones (dues taules grans de 4) passés a ser de 6. Aquí ja hem començat a restar llocs.

I finalment, per si no en teniem prou, han fet que tota la segona planta excepte quatre o cinc taules sueltes sigui un munt de caixetons de vidre!! Ja sabem tots que al senyor gos rabiós li encantava fer-nos callar, i ara pobret es queda en una cantonada mirant a veure si pot fer callar a algú, però tampoc calia que ens aïllessin d’aquesta manera. I per postres avui li ha sonat al mòbil!!!! I no un, sinó dos cops!!!

Potser només em passa a mi, però crec que precisament les tres carreres que normalment acaben estudiant a aquella biblioteca no són carreres de posar colzes i empollar. Són de fer exercicis, comentar, i comparar (sobretot quan no hi ha ni una punyetera solució d’exercicis penjada! ). Ah! me n’oblidava, a la segona planta, just al buit entre els ascensors i la sala gran, allà on en teoria no podies menjar, ni parlar, ni seure ni fer res, han posat unes 6 sales d’estudi, que encara no han acabat…

Quan van començar a endur-se taules per arreglar-les no hagués pensat mai que seria per eliminar-les!!, però bé, què hi farem, suposu que només podem fer una altra sol·licitud o suggeriment i esperar a que ens el contestin.  Al cap i a la fi el conformisme és la opció més fàcil…

En un dels meus descansos mentre estudiava xarxes m’he posat a mirar les gràfiques del google analytics del blog. I la meva gran sorpresa ha estat quan mentre curiosejava les fonts d’arribada a la meva web he vist atenea.upc.edu. No he tingut paraules. I a més d’això les 6 persones que m’han visitat s’han estat una mitjana de 6 minuts, i per si no fos prou, de les 6 persones, 5 segueixen visitant-me. Sorprenent! Suposu que jo faria el mateix si busqués al llistat d’alumnes de l’etsetb algú en concret i veiés que té pàgina web per linkar, segurament també la visitaria, però per això haig d’haver buscat la persona, saber el nom, o com a mínim tenir curiositat. Quina poca feina que té la gent… ¬¬

Després de la meva sorpresa, he vist que al resum de paraules clau al google sortien tota una serie de frases referents al panallets. He posat la gràfica de visites a partir de paraules clau i surt una muntanyeta just els dies abans de la castanyada i un parell després. I hi ha com més de 20 o 30 entrades diferents amb la paraula panallet ficada per allà al mig.

Després de fer una mica una ullada a totes les frases hagudes i per haver (traducció del castellà ) he decidit que la que s’endú el premi per la millor frase escrita al google, pel temps d’estada al blog (11 minuts), pel nombre de pàgines llegides, i perquè segons l’analytics no m’ha abandonat és….. “si algu ha pogut comprar el cd dels 25 anys de… tv3 ” Felicitats!!!

La veritat és que ara que hi penso podria crear el meu propi concurs, el concurs de frases curioses amb les que s’ha arribat a la meva web. I si algú la reconeix podria de pas fer un comentari. Realment jo em pregunto, com hi acaben arribant…?

Quina serà la pròxima?

El millor video de la història!!!

Baqueira – Nov 2008 from Xavier Orduña on Vimeo.