Salamandreta

Aquest matí no sé com m’ho he fet, però he estat llesta en 35 minuts! Tot un récord per mi. Llevada, dutxada, vestida, esmorzada, cabell secat i dents netes. Tasques que normalment acabo fent amb 45 minuts o més… Doncs això, he sortit abans de l’hora, a les 7.20h per ser exactes. Baixo al pàrquing, per les escales (pq l’ascensor no funciona ). I em trobo la grata sorpresa que el primera no està al pàrquing, perquè el meu estimat germà se l’havia endut! Agafo l’R5. Per sorpresa meva abans de tres quarts de vuit estic a la universitat disposada a aparcar, amb quasi tota la rotonda de la plaça Eusebi Güell per ocupar. Aparco i deixo una mica d’espai al davant per no haver de fer maniobra al sortir.

Acabo la classe a les 10h (sí, és una gran putada haver de llevar-se aviat per anar de 8h a 10h, ho sé… ) i plovia. I allò que anant cap al cotxe veig un noi que fa maniobra a les bateries per seguir a la recerca d’un lloc a les 10h (cosa quasi impossible a prop de la uni). I jo que el veig, el miro i li faig baixar la finestra. La cara d’escepticisme del pobre ha estat bastant divertida. Li pregunto si està buscant lloc i li dic que jo surto d’un lloc que li cap el cotxe (un ford focus nou cinc portes). I el noi que no s’ho acabava de creure… Quan ens trobem novament al lloc per aparcar el noi amb un gran somriure em diu: ei! òstia, moltes gràcies!! De debò, moltes gràcies!

No és el primer cop que faig content a un pobre que intenta aparcar entre les 8 i les 2h (és la mala pata de tenir un horari tan divertit) . Però sí que és el primer que me’l trobo pel camí i li dic que si vol pot aparcar al meu lloc, em sembla que ho tornaré a fer . Ja m’agradaria a mi que em diguessin això quan estic buscant lloc!!

George Clooney, John Malkovich, Brad Pitt, Frances McDormand i Tilda Swinton es troben en una comèdia escrita i dirigida pels germans Coen. Tots cinc grans actors i amb una llarga llista cinematogràfica. El George Clooney una mica ja granadet i amb el seu posat d’empanat i seductor, que es tira a la primera que passa. El John Malkovich acabat de retirar-se de la CIA per “voluntat pròpia” i a punt d’escriure les seves grans memòries, el pobre porta unes banyes… El Brad Pitt, com diu la Marta el típic tio caches que es passa el dia al gimnàs i amb unes pintes que perd tot el seu encant. La Frances McDormand, ja havent treballat en una película dels Coen, aquest cop la veiem en el paper d’una dona que farà el que sigui per aconseguir els diners per una operació d’estètica. I finalment la Tilda Swinton, amb el seu posat ferm que està a punt de divorciar-se (de John Malkovich) i que se’n val al llit amb el George Clooney.

La veritat és que a mi no se’m va fer tampoc tan lenta… el principal problema que vaig tenir va ser el de la vergonya a riure. En una sala amb unes 30 persones, el Carlos i jo erem els únics que reiem . Jo no sé, suposu que me la vaig pendre tota molt en conya i les bromes, potser algunes massa fàcils, però d’altres molt ben trobades. No sé, però jo vaig sortir del cine amb un somriure a la cara! S’ha de dir que hi ha bastant d’humor negre i que pot ser que algú no s’hi senti a gust.

Jo la recomanaria, però després no em vingueu a dir que no us ha agradat eh! jejeje

Vaig veure això i no vaig poder resistir la temptació de fer-hi una fotografia. No era l’únic, però és que aquest em va fer molta gràcia !

Estava a la majoria d’antenes dels cotxes ianquis, n’hi havia de tot tipus, des de caps de bombers, de policies, de tot vaja…

  Algú sap el significat?

La revolució de les galetes!! Aquest cop ha estat recepta pròpia, no l’he tret de cap llibre, bé, he agafat la idea de varies receptes juntes . Però la veritat és que m’ha quedat força bé! Galetes normals i galetes amb trossets de xocolata amb forma de dinosaure.

Ingredients:

• 100gr de mantega a temperatura ambient
• 120gr de sucre (moreno i blanc)
• 120gr de farina + farina per amassar
• un ou batut
• mig sobre de llevat
• una mica de spekulas i vainillina
• una mica de sal
• trossets de xocolata negra

Preparació:

Amb la batidora elèctrica barregem el sucre i la mantega fins que quedi una massa fina i pastosa. I tirem l’ou batut i batem bé. Finalment afegim la farina prèviament barrejada amb la resta d’ingredients. Quan estigui ben barrejat tirem una mica de farina a sobre d’una superfície plana, ho amassem una mica, i finalment ho estirem amb un curró fins que quedi ben estès per poder donar-li la forma que volguem amb un motlle per galetes.  Per les que tenen trossets de xocolata, només cal afegir-los a l’hora d’amassar. Amb el forn precalentat a 190º coem les galetes durant uns 10-12 minuts aproximadament, fins que quedin dauradetes.

Nota: les porcions no són exactes, poden variar en un marge de 10-20gr.

Post curt, merament informatiu. Dijous passat vaig anar a veure amb el carlos a dos grans actors a la gran pantalla, Robert de Niro i Al Pacino. Tot i la seva gran trajectòria penso que aquesta pel·lícula no ha mostrat tot allò del que són capaços. Pel meu gust una mica lenta, li sobren tranquilament 30 minuts. I tret d’un gir inesperat, almenys per mi, perquè el carlos no pensa el mateix, la peli és bastant fluixeta.

Petita sinopsis: Dos agents de policia a punt de jubilar-se han de resoldre el cas d’una sèrie d’assessinats que estan relacionats.

Ja sabem que la vida està plena de decepcions. Ho sabem i ho acceptem. Però tot i així, quan ens trobem en una situació de decepció, ens fot que existeixin. Sense anar més lluny, aquesta tarda m’he trobat en una. Des de que vaig acabar el Raid Femení que estic esperant rebre a casa un cd amb totes les fotos i els videos que ens van fer els càmeres de l’organització. Ens van passar el vídeo i la composició de fotos l’última nit a Alacant i des d’aleshores que espero amb candeletes que arribi el moment que avui en teoria havia d’arribar. Fa un parell de dies vaig rebre un correu de l’organització que em demanava la meva adreça de correu per enviar-me el cd corresponent. Aquest he trobat un paperet a la bústia de MRW que deia que tenia un paquet a l’oficina i que l’havia d’anar a recollir. I jo, aquesta tarda tota feliç m’he decidit anar-lo a buscar. El dia no acompanyava, però la il·lusió de poder tornar a recordar aquells dies meravellosos era més forta que la mandra d’anar fins allà. Arribo a casa, obro el paquet, poso el cd a dins del lector, i…. sorpresa!!! No hi havia rastre del video ni de les fotos!!! Només hi havia quatre carpetes: Internet, Prensa escrita, Radio i Televisión. M’he mirat i remirat tots els arxius buscant una resposta… i res de res.

Com que no m’he sentit satisfeta, he enviat un email als de l’organització de Toyota i m’han respòs que en “teoria” hi havia un dvd amb el que jo esperava. Doncs no, aquest cop ha estat un d’aquells en què la teoria i la pràctica no acaben de ser ben bé el mateix… . Què hi farem. Els que sí que estan contents són els de casa meva, que per culpa de la decepció m’he ficat a la cuina i he fet un parell de pastissos!

Després de llegir el comentari de l’Ahse, i el comentari en contestació de l’anomenatinútil, he decidit parlar una mica sobre la sort que tenen els estrangers i els no tan estrangers que venen a catalunya.

Realment em quedo sorpresa quan parles amb gent de fora de catalunya i et fan el comentari: és que tothom a Barcelona parla català. I encara hi ha una cosa més sorprenent, quan van a comprar el pa, van a una botiga, un bar, un restaurant, no sé com s’ho fan, però els cambrers, els dependents, només parlen català!! Ostres, és que ja m’agradaria a mi anar a un bar, demanar un cafè amb llet i no haver de repetir el que demano en castellà perquè no m’han entès…

És com el que diu l’Ahse, que quan va arribar aquí i va sentir que al tren parlaven català. I després ens diu l’anomenatinútil que prou feina té per sentir català al tren. No sé jo si això és la casualitat dels que venen de fora a sentir parlar el català a tot arreu on van, i els d’aquí, tot i conèixer els llocs, noi, tenim problemes per sentir-lo i que ens entenguin en determinats entorns.

Potser ens trobem en dos punts de vista molt oposats: un foraster ve a Barcelona (un dels llocs on més es parla castellà de catalunya) i es troba que la llengua que ell ha après, el castellà, no la sent en un 100% dels habitants, i per això, ni que només sentís el català en un 20% (cosa que suposu que no és certa, és només un exemple), li semblaria que es parla molt català. Però ara posem-nos a la pell dels que vivim aquí, posant l’exemple amb les mateixes xifres invertides, la nostra llengua mare és el català, i per tant, “només” sentir un 80% el que nosaltres parlem com a primera llengua ens sembla poc. Tot i així, el que a mi m’afecta no és el fet que es parli una llengua o una altra, sinó el fet que no m’entenguin en la llengua que també és oficial a catalunya. No estic demanant als que vinguin que em parlin en un perfecte català, ni que l’escriguin a la perfecció tampoc, perquè ni jo mateixa parlo un català de Pompeu Fabra, i més d’alguna falta se m’escapa quan escric, som humans i la influència d’altres llengües hi és present. El que jo demano és que se m’entengui. I amb el que acabo de dir sé que estic creant una polèmica i un tema de debat on hi haurà opinions molt contràries. La mateixa situació que ens vem trobar les catalanes al Raid, el tema català va crear un gran debat i conflicte d’idees i d’interessos.

Ja l’he vist! Ja he vist la polèmica pel·lícula “rodada” a Barcelona. Abans que seguiu llegint els que no heu anat encara a veure-la, us dic que diré bastantes coses relacionades amb el que passa, i no vull que després em recrimineu que he explicat coses que no volieu llegir, així que si la voleu veure sense influències, us recomano que us espereu al pròxim post per llegir alguna cosa meva, o també podeu fer passar el temps fent una de les meves exquisites receptes de postres .

Proseguim. Dura apoximadament una hora i mitja, i se m’ha fet llarga, bastant. La veritat és que ha estat una d’aquelles pel·lícules per marxar del cinema, si no hagués estat perquè volia veure com acabava per poder opinar i perquè el cine estava realment ple. L’he anat a veure en versió original subtitulada en espanyol. I s’ha de dir, que com a totes les pel·lícules subtitulades, el que hi havia escrit no era exactament el que deien a la realitat, però què i farem, sort en tinc de poder entendre-la sense llegir. A més, que escoltar la penélope parlar en anglès ha estat una experiència bastant…mmm… no sabria com descriure-la… tot i això, el Bardem es defensava força bé (sin ànimo de ofender… ) . Seguim amb els actors… tret d’una escena on l’actiu que interpreta el paper de Vicky (Rebecca Hall) l’ha deixat brodada, la resta d’actuacions… deixaven una mica que desitjar. La pe també ha fet una escena de ràbia bastant exagerada, i unes poses de modelo molt ben trobades, però poca cosa per resaltar en un paper d’actriu. Per la resta d’actors catalans… bé, ha sortit dos segons la Lloll, un petó de l’Abel Folk, un metge, i el pare del Bardem dels quals no recordo el nom, tots dos actors al cor de la ciutat (per si a algú li interessa).

Deixem de banda els actors i passem als escenaris… Comencem per l’arribada a l’aeroport i la direcció que prenen, que no és ben bé barcelona, realment m’agradaria saber a quina casa s’allotgen. Les imatges de la ciutat es centren en Gaudí i Gaudí, aah, i crec que Gaudí també i surt. La rambla sense ningú. Un carrer de prostitutes (evidentment no era el camp nou). Oviedo. Un viatge en avioneta. I bé, el que és Barcelona Barcelona… no n’estic segura de que surti tal i com és.

Passaré a l’excés de sexe de la pel·lícula, o potser excés tampoc, però penso que… nu sé, que no crec que la imatge de Barcelona sigui sexe i alcohol. Bé, la imatge dels turistes sí, i no oblidem que Woody Allen va dir que era la imatge que tenia ell de Barcelona.

Una altra cosa que m’ha tret de polleguera. La Vicky, és una noia que està fent un estudi sobre la identitat del català. I jo encara m’estic preguntant si durant tot l’estiu que s’ha quedat a Barcelona ha treballat sobre el tema. Les classes a les que anava eren d’espanyol, no català. Escoltava música espanyola, no catalana (bé, perdó, sona el noi de la mare de fons en un instant de la pel·lícula). No se sent parlar el català, ni una paraula.

En resum, que sort que he pagat només 3.50 euros per anar-la a veure, perquè sinó…

Si algú té alguna cosa a dir, que no es talli, no mataré a ningú per no tenir la mateixa opinió que jo…

Ja em semblava que una foto que superès la de les granotes seria difícil, i de fet, la següent que vaig penjar, no la superava massa…

Però aquest cop sí que tinc la que la supera!! Sinó, mireu això:

 Portàvem ja uns dies de viatge, més ben dit, unes quantes nits de conducció per carretera, i jo ja portava unes quantes senyals fixant-me amb una cosa rara… uns punts, uns forats a les senyals de circulació… Fins que finalment, el dia que portava jo el cotxe vaig desistir de seguir en dubte i vaig parar just davant d’una senyal per poder mirar bé què coi era! I em vaig trobar que tenia forats!!! no eren punts o taques, eren forats!!! I la meva teoria, i dubto que s’allunyi massa de la realitat, és que estan tan bojos aquest ianquins que es passen les nits disparant a les punyeteres senyals!! Vaig baixar amb el xavi a fer una foto perquè quedés constància, i mentre estàvem allà fent la foto vem sentir trets… :S Només amb això ja en vaig tenir prou per corroborar la meva teoria!! jeje

És molt difícil superar la foto anterior… i em costa buscar quina de totes s’endú el premi de sortir al meu blog. Però de moment, us deixaré amb aquesta.

Què me’n dieu? No creieu que és millor manera de reduir la contaminació que fer-nos anar a 80 km/h per les rodalies de Barcelona? Clar, que aquí seria difícil engegar i apagar el motor quan estàs encallat al cinturón, o a les rondes cada cinc minuts. Potser serà perquè ells encara no entenen el que vol dir tenir problemes de circulació.

El que jo em pregunto també, si el fet d’estar prohibit tenir el motor engegat més de 5 minuts, és per la pol·lució o perquè hi ha una senyal de SCHOOL just a sobre?