Salamandreta

Després de tant de temps esperant-ho per fi ja estic matriculada a electrònica i ja he començat les classes. Tot s’ha de dir que el dia de la matrícula que era, segons m’havien informat, de 10h a 14h, jo estava allà a les 10h com un clau, i la cua ja arribava a la porta ¬¬U. Vaig esperar tranquilament una hora tres quarts per ser atesa en 2 minuts. Porto dos dies de classes i realment m’estic adonant que no estava acostumada a fer coses noves… feia massa temps que tot el que feia ja ho havia fet en algun moment passat, vaja que repetia les assignatures. Però això d’haver d’estar atent a classe, del que diu el professor d’haver de pensar la resposta perquè no la saps, o que en el moment de dir-la no estàs segur de si serà correcte o no perquè és el primer cop que ho veus.

D’altra banda, també m’he trobat que hi ha coses que els companys ja han fet o coses de les que no en tenen ni idea i que jo he hagut de fer tota una assignatura. Però de moment l’ambient que es respira és molt guai . Espero que tot segueixi així…

Avui després de molts anys sense anar-hi hem anat amb els meus pares a la Vall de Núria. He pujat al cremallera de forma gratuïta gràcies al meu nom i hem arribat al Santuari de Núria, indret on diuen que deixa marca vagis el dia que vagis de l’any. Haig de reconèixer que és un lloc molt bonic. Està molt ben cuidat i arreglat. Hem fet una excursió per la ruta de les coves on esperavem trobar més d’una cova, i més de dues, però ja sabem que el dos ja forma plural, així que ja se la pot anomenar la ruta de les coves. Una d’elles era la cova de Sant Gil, i l’altra, per deducció posterior la cova d’Amadeu.

Com diu la llegenda… (text extret d’un arxiu de la pàgina web de la valldenuria )

” Aquesta llegenda inclou la majoria d’elements presents a les llegendes de les marededéus trobades que hi ha arreu de Catalunya.

Quasi sempre es parla d’uns pastors que,
amb l’ajuda del seu bestiar, descobreixen
una imatge de la Mare de Déu. Les
màximes autoritats eclesiàstiques de la
zona volen traslladar la imatge al seu
centre parroquial, però Ella insisteix a
romandre allà on ha estat trobada i els
seus devots seguidors es veuen obligats a
construir-hi un temple.

La Mare de Déu sol prendre el nom del lloc on ha aparegut. La seva festa, seguint la tradició mariana, es commemora el dia de la Nativitat de la Mare de Déu, és a dir, el 8 de setembre.

Sant Gil i els pastors de la vall

Malgrat ser oriünd d’Atenes, la llegenda diu que cap a l’any 700 Sant Gil va arribar a Núria procedent de la Provença, on havia fundat un monestir. Tenia l’objectiu d’assolir la pau i la tranquil·litat de la vida eremítica. Sant Gil passava els dies lliurat a l’oració i a la fabricació de les seves pròpies icones, entre elles la imatge de la Mare de Déu de Núria. Diuen
que, quan Sant Gil va arribar a la vall, ja hi va portar la creu.

El sant s’allotjava en una cova que ara porta el seu nom i dedicava una part del seu temps a conviure amb els pastors que portaven el bestiar als prats d’aquelles muntanyes. Amb ells compartia la seva vianda: una mica de gra cuinat en una olla de coure. Quan el menjar era a punt, Sant Gil feia sonar una campana per avisar els comensals.
L’estada de Sant Gil a l’empara d’aquestes valls amarades de neu i aigua va durar tan sols quatre anys. Qui sap si perseguit pels arrians, Sant Gil va haver de fugir a corre-cuita cap a la Provença.

Abans, però, va amagar bé el seu petit
tresor: la imatge de la Mare de Déu,
acompanyada dels tres objectes que més
tard van esdevenir símbols de Núria: la
creu, la campana i l’olla.

Amadeu rep l’encàrrec de cercar la Mare de Déu

Van anar passant els anys, més de tres segles, i el tresor de sant Gil no es va moure de lloc. L’any 1072, un àngel es va aparèixer en somnis a Amadeu. Sovint s’ha dit que Amadeu vivia a Dalmàcia, però sembla que, en realitat, era natural de Damasc, capital de Síria.
L’àngel, mitjancer de Déu, va demanar a Amadeu en el seu somni que anés fins a Núria i hi edifiqués una capella en honor a la Mare de Déu. També li va indicar que en aquell indret, senyalat amb una pedra blanca, hi havia amagats els valuosos objectes de Sant Gil.
Durant la seva estada a Núria, Amadeu construí, amb l’ajuda dels pastors locals, un modest temple i un petit aixopluc per als seus feligresos. No va aconseguir, però, trobar la preuada herència del seu predecessor i va encarregar a la gent del país que la continués buscant quan ell ja no hi fos.

Les coves de Sant Gil i d’Amadeu

Damunt el pla de Núria, pel cantó de ponent, enmig de l’anomenat bosc de Sant Gil, es troben dues petites cavitats que segons la llegenda foren utilitzades per aixoplugar-s’hi Sant Gil primer i Amadeu més tard. A l’interior hi ha hagut, segons les èpoques, imatges al·legòriques d’aquest fet. En època d’estiu, sense neu, un camí de muntanya, obert l’any 1888, ens hi apropa en poc més d’una hora, des de la Cabana dels Pastors pel camí del canal, o bé des de l’ermita de Sant Gil pel camí de la Creu d’en Riba.

L’aparició de la imatge de la Mare de Déu de Núria

Amadeu va haver de marxar sense conèixer el “tresor” de Sant Gil, però va deixar un lloc de recer als pastors. Aquests pastors acudien a la petita capella dedicada a la Mare de Déu de Núria cercant protecció per a ells i els seus ramats. Havien passat set anys des de l’arribada d’Amadeu i, un bon dia, segons diu el doctor Marés, “un brau fogós de pèl
vermell” va començar a colpejar una paret de pedra amb la seva peülla. Els pastors que es trobaven a la vall en aquell moment van saber de seguida que allò era un senyal. Es van dirigir cap on era l’animal i, amb l’ajuda de les seves eines, van foradar la roca.

Darrere del mur de pedra va aparèixer
una llum resplendent que procedia d’una
bella imatge de la Mare de Déu. També
hi havia una creu, una campana i una olla
de coure.

En aquell mateix lloc, força més tard, a començaments del segle XVII, es construí l’ermita dedicada a Sant Gil que, transformada i arranjada, s’ha conservat fins avui dia.”

Vaig anar ahir a veure-la amb el Carlos, i sincerament ens va encantar, als dos. Ell no és molt amant de les pel·lícules d’animació, sempre sóc jo la que li proposo d’anar-hi. Però aquest cop va ser ell. A mi m’havien comentat que estava bé, però que esperaven que fes riure més, i només havia vist un sol cop el trailer.

Haig de dir que tota la història en si està molt ben portada. Hi ha escenes que et conmouen, realment et fiques dins el paper, sents molt de prop el que els passa als personatges. Tampoc vull explicar massa de què va la història perquè a vegades dic més del que s’ha de saber, però penso que tots els personatges estaven molt ben trobats. Caracterització. El doblatge que tot i veure-la en castellà em va agradar com estava fet. El dibuix està molt bén aconseguit. Els efectes, la música. Tot i que a mi em van sobrar tantes imatges de gossos, no se’m van fer pesades del tot. Et fa riure. Et fa plorar. Et fa posar la pell de gallina…

En fi, en la meva opinió, una pel·lícula molt recomanable !

Últimament no sé què em passa… tinc la sensació que tinc moltes ganes d’escriure el que em passa dia a dia. Tindria ganes d’explicar que avui per fi he anat al gimnàs, que per fi he començat a posar-me “forta” per poder aguantar el temps que m’hauré de passar en crosses després de l’operació. Tinc ganes de dir que per fi ja estic preinscrita a electrònica i que fins el setembre no m’haig de matricular. Tinc ganes d’explicar que aviat podran operar-me, que ja tinc hora per fer el preoperatori i que espero que tot vagi bé. Tinc ganes de dir que per primer cop cremaria els apunts antics que normalment sempre guardo. Tinc ganes…

Però ho escric bé, em poso a escriure un post per explicar el que m’ha passat en un dia i no sé perquè però no l’acabo publicant. Ho escrit al twitter i amb això tinc la sensació que ja ho he explicat a algú i que és com si hagués fet un micro post. Ja he escrit unes línies i amb això ja estic satisfeta. Però a la vegada penso que potser escriure un post pot tenir la seva gràcia, però no ho sé, no em surten les paraules per explicar-ho com voldria… Serà que he perdut la inspiració? Serà que tinc el cap tant abstret amb el tema de la operació que no sé pensar en res més?

Maybe… I don’t know…

Ja està, l’agonia, l’espera d’una nota que no arribava, la única que em faltava per saber, els dies que porto de llit per culpa d’una gastroenteritis, la calor, … Ara sí, excepte la gastroenteritis i la calor, la resta s’ha acabat! Per fi he sapigut les tres notes de les tres dagues clavades a l’esquena que portava des de feia massa temps… La veritat és que no em puc queixar, relació esforç-benefici no està malament, m’hagués agradat una mica més, però tampoc podia demanar massa tenint la cadera pel mig. Ara només em falta fer la sol·licitud a electrònica i la matrícula i ja estarà tot a punt.

Qui ho entengui que m’ho expliqui… Ahir per la nit, després de celebrar el sant del meu cosí a casa seva, a les 12 aproximadament vaig anar camí cap al paral·lel, a un bar just al costat de la sala Apolo. Vaig anar en cotxe, així en qualsevol moment podia fer cap cap a casa. Evidentment, si beus no condueixis, així que tot i que tots els altres estaven al voltant d’un tirador de cervesa bebent per sumar litres, jo em vaig demanar la meva aigüeta per anar tirant i no quedar-me amb la gola seca. Com a molt, vaig demanar que em deixessin provar, mullar-me els llavis, la cervesa del tirador, per veure si valia la pena tornar-hi un altre dia. No matava, i segueixo pensant que la d’ampolla està més bona. Però a part d’això, a part d’estar-me tota la nit amb la meva ampolleta d’aigua, a part de no tastar ni gota d’alcohol, aquest matí m’he llevat a les 10.30h amb un mal de cap horrorós, el cap em ressonava i sentia la sang com rebotava dins el cervell i com si el cap m’anés a esclatar… Més o menys la  mateixa sensació d’haver passat una nit de festa bebent fins a altes hores de la nit. Però el més dur de tot és que jo no vaig beure absolutament res! Com pot ser? el fum del tabac potser? El soroll i els crits dels borratxos que riuen de forma estrident i no paren d’alçar la veu uns dB’s més del normal? El fet d’un cansament constant d’haver estat estudiant pels exàmens?

La veritat és que no ho sé. Tot i així, avui he fet un dels tres passos per arribar a realitzar el meu somni… :$

Ja fa un any del dia en que em vaig trobar a l’aeroport amb quatre noies que no coneixia de res i unes hores més tard amb 16 més. Encara recordo perfectament el que va passar durant aquells 7 dies, i crec que va ser una experiència que no oblidaré. El que tampoc he oblidat ha estat que fa un any també feia les dues mateixes assignatures d’ara, dues dagues clavades a l’esquena de forma esviaixada per tal de fer més mal… Però espero que aquest any, com diu la dita: a la tercera va la vençuda, i per fi venci telecos i marxi a fer electrònica, que és el meu somni des de primer de batxillerat :$ . Tot i això, ara mateix estic de vacances i per fi descansaré d’estar sentada tantes hores per estudiar…

Apa, ànims pels que encara no heu acabat i bones vacances pels que ja esteu com jo!

Ah! I felicitats a tots els Joans!

Avui m’han donat una resposta bastant curiosa. Hem anat amb l’esther al “dispensari”, o almenys al lloc on abans estava el dispensari. Anàvem en busca i captura d’un neobrufen o antiinflamatori perquè li feia mal el canell, hem picat al timbre i ens surt una dona que quasi sense dir-li res, ens ha dit: “No, no puc donar-vos cap pastilla”. La nostra cara ha estat ¬¬U. I llavors li hem dit, però un neobrufen o antiinflamatori: “No, no tinc pastilles ni medicaments. Això és un servei d’assistència mèdia de revisions” . Llavors ha vingut el millor: li hem dit que si ens feiem mal a la universitat, bé hi havia d’haver algun lloc on ens atenguessin. I ens ha respos amb tota naturalitat: “No no, si et fas mal aqui és com si et fessis mal al carrer, nosaltrs no hi podem fer res”. I aquí ha vingut la resposta clau: “Bé, si t’estàs morint si que t’atendrem”. Llavors ve la meva pregunta: realment són capaços d’atendre’t si t’estàs morint, però no poden ni donar-te un simple ibuprofen???

Aleshores, quan hem arribat amb l’esther a la biblio hem mirat a les matrícules anteriors, que se suposa que pagues una assegurança escolar pq et cobreixi per si et fas mal. I ha resultat ser que el quadrimestre anterior si que vam pagar una assegurança escolar per 1,12€ però aquest quadrimestre ja no ens la cobraven… I doncs, si ens vem mal o alguna cosa dins de la universitat a qui hem de denunciar, a l’ajuntament?? Se suposa que dins un recinte universitari no pot entrar la policia, però si et fas mal, la universitat no se’n fa responsable…

No faré cap més comentari…

Altrament dit SPAM. Realment fer un treball sobre aquest tema em va servir per poder tenir coneixements que no m’hagués imaginat mai, i d’altra banda de saber com eliminar els correus d’SPAM del compte de correu. El que encara no he aconseguit és eliminar tot l’SPAM que rebo al meu blog. Una quantitat desmesurada i sempre al mateix post. He analitzat el post l’he tornat a llegir per mirar si hi havia en algun moment algun link estrany, i res de res. Tot amb normalitat. Haig de confessar però, que el que vaig posar al post ja fa un any no ho vaig complir del tot… una mica el burro potser si que el vaig fer… :$

Bé, al que anava, que diàriament rebo des de 10 a 40 o 50 correus posant absolutament el mateix, comentaris a un sol post. El que he acabat descobrint que això només passa quan hi ha activitat al meu blog. O més ben dit, quan escric alguna cosa o algú escriu un comentari. Llavors els comentaris SPAM augmenten considerablement. I ja que hi sóc i que en el fons un blog serveix per comentar, preguntar, proposar i posar en conflicte temes i opinions, demanaré aquest cop una cosa: algú té alguna idea de com punyeta eliminar per complet la gran quantitat d’SPAM que rebo????

Res més, això és tot des del RACC. Que passin una bona nit! (fa massa dies que escolto el Matí i la mare que el va parir, el despertador de catalunya )

No sabia si avui a la universitat estava a una discoteca amb el sol que queia que feia justícia o si em trobava efectivament a la universitat on estudio. He anat a estudiar i en un moment de descans he anat a fer una passejada fins a l’abacus i la caixa que havia de pagar 1 trist crèdit de lliure el·lecció que em donaven per haver fet 80 hores del curs de fotografia. Doncs com deia, tot passejant m’he trobat amb la imatge d’un reguitzell de noies vestides per anar de discoteca. Realment he tingut dubtes, he mirat el rellotge un parell de cops per assegurar-me que l’hora era la correcta i després he mirat el meu voltant, he vist el sol que feia, he tornat a mirar el rellotge i finalment m’he quedat uns segons mirant les noies que aparentaven uns quants anys més que jo.  Ha estat llavors quan he entès perquè de sobte un grupet de 5 noies ha entrat a la primera planta de la biblioteca, han donat una volta per totes les taules, i després de mirar i ser mirades per un munt d’ulls despistats que les seguien durant el recorregut, han marxat com si res. No treuré conclusions precipitades… deixaré que cadascú deixi volar la seva imaginació .