Salamandreta

No havia sapigut mai quina era la dreta i quina l’esquerra al mar, fins el dia que vaig trobar el truc fàcil de dir, com que tot al mar és al revés, doncs fàcil, estribor que sembla esquerra és la dreta i l’altre doncs l’esquerra. Tècnica cutre, però molt efectiva. Tot això ve perquè avui me n’he anat a fer una sortida en veler!! No havia pujat mai en un veler, i era una d’aquelles coses que sempre m’havia fet il·lusió, a part de la d’aconseguir escenificar l’anunci d’estrella des de fa dos anys, sempre havia pensat que havia de ser una cosa ben entretinguda. Ara sí, entretinguda ho estic ara, que després de més de 7 h dalt de l’embarcació sense marejar-me ni una mica, ara estic a casa a terra ferma i m’estic marejant com una sopa :- | .

Realment m’ho he passat de conya, allò si que era vidorra de la bona!! Mentre el nostre estimat patró (altrement dit Sergi) es disposava a tenir el control del veler fent-nos anar amunt i avall a vegades pel canvi de rumb, nosaltres estavem estirats a la proa (o com se digui) descansant, prenent el solet i gaudint del paissatge. Hem après a issar una vela, i el que vol dir rissar-la. A amarrar el veler, i a tirar-ne les cordes a l’aigua, que per sort les teniem agafades per l’altre cap i no han caigut del tot xd. Hem après, almenys jo, a fer un nus, el ballestrinque, servia per assegurar els seguros que penjaven del voltant del vaixell. Hem fins i tot fundejat i hem vist unes medusses tamany familiar. Ha estat una experiència realment interessant!

El color de l’aigua és normal… sobretot quan intentes fondejar prop de la costa perquè hi hagi menys onades xd

Era molt divertit tirar-se des del veler, però el pitjor de tot era tornar-hi a pujar…

Va, ho admetré! Les pel·lícules dissenyades pensant en l’emisió en 3D, realment impresiona el 3D! És el cas de Toy Story 3, una pel·lícula suposu que molt esperada per tots aquells que fa 15 anys van veure per primera vegada els personatges de Woody, BuzzLightyear, el Sr Patata, el Rex, l’Slinky, i molts altres que donaven vida a una pel·lícula basada en la història del món de les joguines. 15 anys més tard la història continúa, amb nous personatges i noves aventures!

Aquesta vegada, en Woody i els seus amics hauran de superar l’abandonament del seu “nen”, que ja no és tan nen i està a punt d’anar a la universitat. Una confusió en la decisió que ha pres per el futur de les seves Joguines farà que en el grup d’amics es posi en dubte la veracitat de les paraules de Woody. Acabaran acceptant el seu error?

Això ja no ho penso explicar, us animo a que veieu aquesta pel·lícula. No he vist cap de les dues anteriors, però em van “enrredar” per anar-la a veure amb mètodes de convicció dubtosos i xantatges emocionals i ara estic en dubte entre si “Com ensinistrar un Drac” o Toy Story 3 és la millor pel·lícula de l’any de Pixar. Crec que les ficaré a les dues al mateix nivell!!

Tot i el que he dit del xantatge emocional, agraeixo que m’enrredessin!! M’ho vaig passar molt bé! Vaig riure moltíssim i fins i tot em va acabar caient la llagrimeta… :$ Pel·lícula moooolt recomanable!! I el millor de tot, la mitjana d’edat superava els 20 anys!! Si jo sempre ho he dit, i ho seguiré afirmant, que les pel·lícules d’animació no són per nens petits!

Tot comença quan 5 excursionistes intrèpids s’endinssen dins les fagedes del montseny per coronar el gran cim del Turó de l’Home. (va, ja ho podeu pensar, el turó de l’home és un cim de vaques on hi arriben els cotxes i d’una “gran” dificultat d’ascenció xd). Tot i la gran dificultat que ens ha portat pujar fins allà, el camí pedregós i perdut entre els arbres, el sol acalorant les nostres espatlles, hem arribat fins allà i hem decidit que com que no en teniem prou, ens faltava arribar fins al cim escarpat de Les Agudes! La dificultat ha augmentat, sobretot quan pel camí ens hem trobat a dues àvies, que devien tenir els seus 80 anys llargs caminant tant tranquiletes per aquells corriols pedreguts. Uns 650m de desnivell i un parell d’horetes d’ascenció totals ens han portat a coronar Les Agudes.

Feia molt que no feia una sortida així, tranquil·lament, en plan relax, xino xano pujant per aquells camins ombrívols. Xerrant entre amics i rient una bona estona. Un dia que es podria denominar quasi perfecte, si no hagués estat que ens ha atacat un escarbat volador tamany boeing 747 xd.

Al cim de Les Agudes (1703m)

Ens ha sortit de forma misteriosa l’Arc de Sant Martí…

Entre nosaltres, el més agosarat de tots! Una escalada en tota regla!!

Per si algú li interessa fer l’excursió, hem tret la ruta de dexcursio.net

I de moment que segueixi així!

Porto molts anys arrossegant un dolor constant, més tard només una molèstia i ara ja és quasi un alleujament total excepte de tant en tant que encara em juga males passades… Fa un parell de setmanes i mitja que estic anant a córrer cada dia (excepte els caps de setmana). No m’havia agradat mai córrer, però suposu que era perquè feia 5 minuts i ja estava que em moria de dolor, tan pel genoll com per la cadera. Ara estic aconseguint verdaders récords per mi. Potser no és gaire per molta gent, però per mi és tot una proesa! Avui ha estat el dia que he corregut més distància i més temps seguit sense parar ni un minut.

Cada dia una mica més, i espero que això serveixi per entrenar-me per poder fer la Carros de Foc en versió 24h. Per això no hem de deixar mai de perdre l’esperança de poder fer allò que realment desitgem, algun dia, per tard que sigui o potser després d’un gran esforç, ho acabarem aconseguint.

No havien dit que havia de ser un estiu fresquet???? No ho sé, potser sóc jo que tinc una disassociació tèrmica i no tinc molt clar si el que noto és calor o és fred. Potser tota aquesta suor que no deixa de regalimar és una il·lusió òptica. O és que el meu cap m’enganya per fer-me creure que estem a l’estiu i fa calor, però realment és l’estiu però fa fred… No ho sé, però el fet que porti més de tres nits sense poder dormir per culpa de la calor infernal que afecta Barcelona (no sabria dir la resta de llocs, ara fa dies que no m’he mogut més enllà de castellolí), no crec tampoc que sigui massa normal. Estic d’acord que a l’estiu fa calor, i que és el que toca, però tanta?? No se suposa que és a l’agost quan fa més calor?

Espero que el que ha dit avui en Tomàs Molina, que acabaran baixant les temperatures sigui cert, perquè sinó em sembla que me’n vaig de vacances al pol nord, a veure si allí almenys hi fa una mica més de fred !

Feia molt de temps que tenia ganes de fer un curs de conducció, i finalment, després que un amic meu em passés el link de l’escola de conducció fastmotor, m’hi he acabat apuntant. Vaig fer-lo ahir, a Castellolí. És potser una mica car, però realment han estat els diners més ben invertits del 2010!! En part em venia de gust ja sols pel fet que m’encanta conduir, i a més per aconseguir més confiança, seguretat i coneixement de com pots reaccionar davant de situacions extremes. És també un curs molt recomanable i que crec que tothom hauria de fer. Van ser quatre hores de curs, però només amb la primera mitja hora que el noi t’explica com t’has d’asseure al cotxe, posició de braços i cames, del seient, del volant, una cosa tan tonta com cordar-se bé el cinturó de seguretat, ja en tens prou per adonar-te que tots, o quasi tots, ho fem ben malament.

Van ser quatre proves. Esquivar, fent servir la imaginació, un camió cisterna que es trobava a 20-30 m des del punt de frenada, amb el cotxe sense ABS ni control de tracció i sobre paviment moll i lliscant. Saber com realitzar i com sortir-se’n d’un contravolant causat pel descontrol d’una no uniformitat del paviment moll, per una part lliscant i per l’altre no. Dibuixar el traçat òptim en un circuit de corbes amb xicanes i slaloms amb cons, aconseguir la màxima velocitat sense la necessitat de fer xirriar les rodes d’un seat leon de 170cv. I finalment, fer slaloms amb cons força seguits sobre paviment sec i moll.

La veritat és que en totes m’ho vaig passar de conya. Vaig disfrutar fins i tot quan en una de les vegades que vaig fer l’exercici del contravolant el cotxe va fer un 360 . I en el circuit de corbes aconseguint la màxima velocitat i apurant al màxim una corba de paella. En el fons, un exercici altament recomanable i molt molt divertit!

No m’hagués pogut imaginar mai que em passés més de dues hores per travessar des de dalt dels jardinets de gràcia fins a la plaça Jaume I. Quiets completament, palplantats milers de persones (segons he sentit, hem arribat a un milió cent mil) en aquella plaça sense moure’ns ni un pèl. La calor sofocant. Els crits de “guerra” que s’anaven sentint: in-inde-independència!! – Crec que ni per la manifestació de NO a la guerra vaig estar tanta estona quieta, jo recordo avançar, poc a poc, però moure’m…

He fet algunes fotos mentre baixava des de fontana fins als Jardinets, tot el carrer gran de gràcia ple:

quan hem aconseguit moure’ns i arribar fins a la plaça Jaume primer he fet una del munt de senyeres que onejaven:

I ja per acabar, quan ja s’havia esveït la munió de gent que col·lapsava la plaça, he fet una foto d’una de les estelades que carretejaven alguns manifestants:

La resposta a aquesta pregunta sempre acaba sent google maps a través d’un mòbil amb 3G, un GPS, o com a últim últim recurs, preguntar. Què se n’ha fet dels de la vella escola? D’aquells que no necessiten un GPS per saber on són?  I aquells que saben llegir un mapa? Ara tots els cotxes van amb el GPS incorporat. Quina gràcia té seguir una maquineta quan pots saber del cert per on estàs anant? Ja no és massa estrany trobar per Barcelona un cotxe al davant fent el gilipolles, ara freno, ara accelero de cop, ara fico l’intermitent a la dreta, ai no! que era cap a l’esquerra! Perquè tanta tonteria al volant?? La resposta és senzilla, està mirant el GPS!!! Perdre’s pels carrers de Barcelona (dic Barcelona perquè és el qeu em queda més aprop, però suposo que això acaba passant a tot arreu) també fa que un altre dia acabis sabent exactament com arribar-hi. Si ja ens hem tornat tan estúpids que només seguim una veu femenina que ens diu: gire a la derecha, a 100 metros gire a la izquierda, etc etc etc, quina serà la pròxima? Haig de dir que un dia vaig fer la prova de ficar-me el meu iPhone amb el suport del cotxe i el google maps engegat, però l’atenció que havia de donar-li al aparell per poder seguir el camí era tan gran que deixava de banda el que passava al voltant del meu cotxe. Total, que vaig acabar abans tancant el GPS i seguint la meva intuició.

Amb el pas del temps i el fet de passar vàries vegades per un mateix carrer, fa que t’acabis aprenent l’estructura que té Barcelona, els carrers de besòs a llogregat i de mar a muntanya, recordar que la majoria de carrers de l’eixample, un puja, el següent baixa, tot i que hi ha excepcions, i que sempre hi ha zones que no acabes de conèixer, però la qüestió és no perdre mai el nord i ser conscient en cada moment de quina direcció estàs agafant.

Així, qui necessita un GPS??

Perquè estressar-se??? Quina necessitat hi ha de tancar la finestra del cotxe si la pots deixar ben oberta i confiar que la gent és prou honrrada per no robar-te? No ha calgut que me n’anés a cap urbanització apartarda de la mà de déu, en un poble perdut per la muntanya, ni al barri més pijo de barcelona, no gaire lluny del carrer balmes amb cinturón (Ronda del General Mitre pels que no coneguin aquest nom) hi havia un cotxe aparcat amb la finestra oberta de bat a bat. No he pogut resistir la temptació de fer-li una foto i això que anava en cotxe, i bé, espero, confio i desitjo que el pobre propietari quan torni encara tingui cotxe…

Ara per sort molts cotxes moderns ja et pujen les finestres, el pleguen els retrovisors i t’avisen si et deixes els llums oberts, només en tancar el cotxe o pel sol fet d’obrir la porta del conductor. En quin món de despistats hem arribat!

A la pròxima el món del pobre despistat perdut pel GPS…

Això de tenir el germà liciat del braç i haver-li de fer de taxista de tan en tant (igual que ell pobret em va fer a mi quan vaig estar amb el tema de la cadera), fa que acabi coneixent noves propostes del nostre estimat ajuntament. No sabia pas que ahir dissabte per la nit feien tot un seguit de concerts alternatius i no tant alternatius a tot el complex de la muntanya de montjuïc. El principal problema que li vaig trobar és que els concerts estaven molt separats uns escenaris dels altres, suposu pel tema de la sonoritat i que no es barregessin els sons d’uns músics als altres. Però potser hagués estat millor separar l’event en dos dies i fer la meitat de concerts. Tema menjar i beguda, bé, liava una mica el fet que anés amb número de tiquets, 1 tiquet era equivalent a 1.5€. L’aigua valia 1 tiquet, la cervesa 2, i els entrepans 3. Potser una mica car per la qualitat de l’entrepà, però allà dalt de la muntanya, si tens gana i no t’has portat res per menjar, acabes pagant el que et demanin…

A part d’això, vaig anar al concert del Joan Colomo, tot un espectacle de música versionada i pròpia, una mica el rollo que es porta ara estil amics de les arts. Quan va acabar, vem anar al concert de Delafé i las flores azules, dels que em vaig adonar que coneixia més cançons de les que em pensava . Un altre espectacle. I després vem acabar tornant a l’escenari 6 on cantava el Manos de Topo, el qual vaig reconèixer per la seva característica veu com a cantant de l’entrada de la gran serie televisiva “Arròs covat”.