Salamandreta

No em puc queixar pas suposu… tot i que sempre ens agrada aconseguir els nostres objectius, i aconseguir-los en el seu 100%. Aquesta vegada per sort o per desgràcia no ho he aconseguit, suposu que passar-se més de dos quadrimestres amb un coeficient alfa = 1 ja era demanar massa. Aquest quadrimestre m’havia matriculat de 8 assignatures, potser una burrada tenint en compte que era quadrimestre de primavera, i que quasi no hi ha dies per estudiar pels finals. Per sort, però, no he tingut aquell dolor insuportable que em corria per les venes mentre em passava més de certa estona asseguda. Per primera vegada he pogut estudiar hores i hores sentada sense tenir la necessitat d’aixecar-me. I tot té el seu fruit, així que després d’haver començat electrònica, puc dir que ara tinc ja 13 assignatures més aprovades!

Ja falta menys per tenir un títol!!

Hi ha gent que surt de festa per barcelona i es gasta 100 euros en sopar, copes i discoteca. En canvi, hi ha gent que se’n va a sopar a madrid pel mateix preu tot i ser el sopar i la beguda gratuïts.

Això és el que em va costar anar fins a madrid al sopar de l’últim Raid Femení Toyota, i dic l’últim, perquè realment serà l’últim que faran! Van ser quasi 28 hores sense dormir. Arribar a les 7.30h del matí a Madrid, passejar per carrers residencials en busca de l’hotel on es celebraria el sopar després d’anar des de l’aeroport fins a la ciutat en metro (un luxe que tots esperem a barcelona…). Esmorzar una xocolata calenta amb porras a les 10h al bar de Sant Ginés. Passejar pels carrers cèntrics de madrid sota un cel amenaçador de pluja, però que poc a poc va anar esclarint fins a caure un sol de justícia. Dinar per 9 euros de tapeo. Seguir passejant. I descansar fins a l’hora del sopar a la terrasseta de l’hotel.

Va ser realment dur, em sap molt greu per les noies del l’últim raid, el fet de fer-nos tragar quasi una hora de videos del seu raid, i fotos, i a més sense poder veure res perquè estaven totes dretes i cridant d’emoció (és possible que nosaltres també ho estiguessim, però almenys el video ens el vem tragar nosaltres soletes). A part de les xerremeques burocràtiques que no es van acabar fins quasi mitjanit, moment en el qual ens van deixar atacar el bufet lliure distribuït en dues petites taules per ni més ni menys que 150 noies. Potser sí que estan en crisi, i tampoc és que mengés malament, però potser hagués estat millor plats, que no pas el buffet lliure, que per accedir-hi t’havies d’esperar una bona estona. Per sort, a la taula hi havia pa i aigua, i mentre estava “escoltant” (o més ben dit, sentint) la xerrameca, em vaig acabar tot el pa i beure unes quantes copes d’aigua, com a mínim ens podien haber deixat el vi i així ja començavem a emborratxar-nos xd

Bé, tot i que no trobo que estigués massa ben organitzat, va ser un dia prou profitós !

Com a curiositat: això és la cua que hi havia un dissabte pel matí per entrar a la casa d’espardenyes Casa Hernanz. Realment impresionant, vem preguntar i ens van dir que eren les millors espardenyes…

L’oso y el madroño: me l’imaginava més gran

Tot just el dijous de la setmana passada va començar la votació popular dels Premis Blocs Catalunya. Un concurs al qual s’hi poden presentar tots aquells blocs escrits en català i no anònims. Vaig trobar aquest concurs a través d’un altre bloc que en parlava ja fa temps, i finalment aquest any m’he disposat a presentar-m’hi. Hi ha més de 600 blocs inscrits repartits en vàries categories, el meu es troba en la categoria de personal.

Així que… si t’agrada aquest bloc t’animo a votar-lo, no t’has de registrar enlloc ni escriure el teu email, simplement amb un click!

La votació es du a terme amb 1 vot per IP, però podeu votar també els posts que us hagin agradat més des del dia d’inici de la votació.

No és que m’hagi fet una experta en el tema, ni tampoc que en sigui una gran amant. Simplement que aquesta setmana passada he anat a la biblioteca d’arquitectura per tornar a canviar d’aires, econòmiques no em va acabar de fer el pes… Serà potser cosa d’arquitectes, però… per primera vegada en molt de temps vaig entrar en un lavabo mixte! Des de quan els lavabos dels llocs públics són mixtes?? No és pas que m’alarmi, tot al contrari, però em va xocar bastant! Per sort, abans d’anar-hi m’havien previngut que eren mixtes, perquè sinó, just en moment que vaig entrar, i trobar-me tres tios a dins, dos pixant amb la porta oberta i un bebent aigua, hagués tancat la porta, hagués donat mitja volta i hagués buscat la porta amb el ninotet i la faldilla…

En part ho trobo molt bé, és aprofitament de l’espai, ja que normalment els lavabos no estan mai plens, i és una manera de no fer separatismes sexuals. Però, la veritat és que en el fons prefereixo que els lavabos siguin separats, per vàries raons, que potser moltes noies acabaran assentint després de llegir-les:

1. No tinc cap problema en veure un tio d’esquenes mentre està pixant, però ja que pixen al lavabos amb porta, quina mania tenen en deixar-la oberta???

2. Sé que hi ha moltes noies que ho fan, i ho trobo realment… (no trobo la paraula exacta per descriure-ho), però tant costa rentar-se les mans després de fer les pròpies necessitats??? És ben habitual, veure sortir algú del lavabo i anar directament cap a la porta de sortida sense passar per l’aixeta ni el sabó…

3. La punteria. No crec pas que hi hagi nens de 10 anys a la biblioteca que encara estan aprenent a encertar dins la tassa del vàter, crec que ja som tots una mica grandets per apuntar bé i no deixar la mostreta pel que vingui darrera i sinó, doncs netejar-la. (I això va tan per nois com per noies, però en general els nois són els que van més mancats de punteria, i això que sempre farden quan fan cistella amb el paper de l’esmorzar)

Tot i els desavantatges que pugui tenir la unió dels lavabos, trobo que li dóna un punt modern en un món, al cap i a la fi, tan retrògrade en temes de sexe.

Ja fa un any i mig que vaig crear-me un compte de twitter, i en tot aquest temps estic ja a les portes dels 1000 twitts! No pensava pas, que aquest sistema pogués anar més enllà que només escriure les meves dades personals i d’una primera presa de contacte. És tal la facilitat de lectura que t’aporta a través de l’aplicació de firefox, que he arribat a llegir més el twitter que el propi google reader. Tinc també l’aplicació per l’iPhone, des de quasi el primer dia que vaig tenir-lo a les mans.

Fa uns dies va sortir, arrel d’un post, la polèmica de si era “normal” o no el fet de seguir la música des del twitter. Jo no ho trobo tampoc tan estrany, el twitter no és més que una altra font d’informació, comunicació i intercanvi d’opinions. No sols hi ha el grup BOSNI del que vaig publicar-ne un post fa no gaire, sinó també altres grups molt més coneguts com, Els Amics de les Arts, Els Pets, Gossos, … potser pensareu que només són grups catalans, i que només quatre pringats que es promocionen a twitter, 1. no són només quatre pringats, i 2. no sols són grups catalans els que s’hi promocionen, La Oreja de van Gogh, Bruce Springsteen, Coldplay, The Black Eyed Peas, i molts més, han acabat optant per difondre’s en xarxes socials, ja no sols suposo per la pròpia publicitat sinó també per la proximitat que ofereixen als seus seguidors.

Com ja he anat esmentant altres vegades, tinc un iPhone. I bé, com a telèfon no és que encara li hagi trobat el gust, de fet no m’agrada gens com a telèfon, però el fet de tenir interent everywhere és realment un luxe que em puc permetre ara per ara. Tinc per tant bastantes aplicacions, de tot una mica, però de tant en tant em baixo algun joc (això sí, quasi sempre gratuït), el provo, i si no m’agrada, doncs a la paperera .

Ja fa una setmana em vaig baixar el Farm Story. Un joc que aparentment semblava molt aburrit, el fet de crear la teva pròpia granja (a l’estil més facebookero) i plantar-hi cosetes i tenir animalons i una caseta per allà no m’acabaven de fer el pes. Però amb el pas dels dies veia que era realment fàcil aconseguir diners sense haver de caure ens els micropagos. El que sí que em va costar va ser descobrir que per poder fer créixer la meva granja havia d’agregar a altra gent. La gràcia va ser quan, després d’un parell de dies jugant-hi em vaig sorprendre quan vaig llegir una frase en català d’entre tot un munt de comments en anglès!

El joc no té massa, però acaba sent realment enganxós. La interfície gràfica, tota arrodonida, i amb dibuixos força infantils el fan bastant graciós. No sé encara fins quan duraré, potser me’n canso ben aviat, pero de moment he aconseguit arribar fins a un nivell força alt i amb una parcel·la suficientment gran per tenir la meva caseta, el meu corral, i tot un camp per plantari les meves cols i carbassetes .

Són les set del matí, plou, mig llit s’ha refredat. És tan estranya la sensació d’impotència davant del que et passa quan veus que no ho pots arreglar, i busques on agafar-te però tot passa de llarg. Potser demà l’estel fugaç dirà què has de fer amb el passat.

Vas ser tu qui va dir prou, vaig dir -marxo-, i tu no vas venir. I ara ja no puc fer-me enrrere. Mou-te per instint, deixa enrera els teus sentiments, dues llàgrimes no fan fracassar. Somies desperta, i ara soplicant davant del mirall serà el moment en que entendràs perquè no em vaig acomiadar… Has aconseguit tancar els ulls a la veritat però ja res és com abans, ho hauries d’acceptar. Amb un somriure em podràs recordar, sé que no n’hi ha prou en deixar passar el temps… Paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van, el camí serà molt llarg.

…

Traiem-nos de sobre aquest fred. Tot allò que somiavem avui és més aprop que ahir. La infantesa es va perdent, no busques la màgia, la portes dins. Una espurna és la nineta dels teus ulls, la nit porpra t’envolta, només noto el vent que et fa volar els cabells. Avui et miro i sento coses que no havia sentit mai. Desafiaré la sort! Vull canviar el món amb tu, si vols, si et veus capaç de decidir per tu i per mi, un sol camí . Davant nostre hi ha una via, una possible sortida. Junts anirem als cims més alts de les muntanyes o a les profunditats del mar. Buscarem aquest petó amb gust a primera vegada.

Encara no sé com et diré que t’estimo...

Avui he après una nova tècnica d’estudi! Sempre diuen que “a la cama no te irás sin saber una cosa más” doncs avui s’ha complert. He anat per variar a la biblioteca d’econòmiques a estudiar, perquè a la del campus nord és bastant agobiant a vegades, i tenia ganes de concentrar-me i canviar una mica d’aires…

La nova tècnia és d’una eficiència extraordinària. Consisteix en mantenir el cul assegut a la cadira durant uns 30-40 minuts i passat aquest temps aixecar-se i no tornar a lloc fins al cap d’uns també 30-40 minuts. Això sí! El temps que tinguis el cul a la cadira no implica que hagis d’estar concentrat estudiant! Només faltaria! Només cal que calentis la cadira.

Jo crec que algun dia hauria de provar aquesta tècnia que es desenvolupa a la biblioteca d’econòmiques, potser no me n’he beneficiat dels efectes perquè encara no l’he provat, fins que no proves les coses no pots jutjar-les. Així que jo de moment només he fet esment d’una nova tècnica .

D’altra banda, val a dir que, gràcies a aquesta excepcional tècnica, la biblioteca està plena de papers sobre les taules però amb ben poca gent fent xivarri. Si algú ha testejat aquesta tècnica i me’n pot dir els resultats n’estaria ben agraïda, haig de dir que potser encara no he descobert la sopa d’all de les tècnique d’estudi .

Certament, no sempre les coses que més il·lusió ens fan, o les que desitgem amb més forces són les que ens passen… Així que tot i que no ho vaig desitjar amb totes les meves forces, ni ho vaig somiar cada ni que passava per a veure si em tocava, aquesta vegada no he tingut la oportunitat de tornar a fer el raid . De fet, era una cosa que ja m’esperava, ja que havia sortit una vegada, i en el fons el record d’aquella setmana ja se m’ha quedat com a “perfecte” (sabent que com a perfecte no hi ha res xd). Així que tot i que no em pagaran el viatge a Madrid, el dissabte 26 me n’hi vaig per poder celebrar la festa que ens tenen preparada per les sel·leccionades de tots els raids Toyota !

Per cert, per si algú ho dubtava, això és una valsa i la resta tonteries !

Erem impraells, i la noia del mig pobreta va haver de fer de contrapes…

El món està completament boig!! Què ha passat?? Em sembla molt bé (ironia) que hi hagi crisis i que s’ha de sobreviure com es pugui, però fins a l’extrem de que cada dia que he agafat el metro hi hagi hagut com a mínim un robatori de cartera??? Fins a quin extrem estem arribant? Ja no sols això, a la universitat ja no pots ni anar tranquil pel món… a la mateixa biblioteca cada x minuts s’anuncia per megafonia, com si estiguessim al tren o a l’aeroport, que vigilis les teves pertinences, que últimament hi ha hagut robatoris. O cada dos per tres apareixen cartells repartits pel campus dient: m’han robat el portàtil, el culpable em pot tornar la informació del discdur. El que realment em sorpèn és, has estat tanta estona lluny del teu portàtil com perquè te’l robin? O és que has estat tan capcigrany que l’has deixat a la taula del bar, te n’has anat a fumar un cigarro de 20minuts i quan has tornat el portàtil, oh! misteri!, ja no hi era?

Però treient de banda això, el fet que no pugui ni anar al metro tranquil·la, ni pel carrer, ni a la mateixa universitat, em dona una sensació de inseguretat que no havia tingut encara. Què farà el rectorat, o l’ajuntament, o el govern per solucionar-ho?