Salamandreta

Hi ha gent que surt de festa per barcelona i es gasta 100 euros en sopar, copes i discoteca. En canvi, hi ha gent que se’n va a sopar a madrid pel mateix preu tot i ser el sopar i la beguda gratuïts.

Això és el que em va costar anar fins a madrid al sopar de l’últim Raid Femení Toyota, i dic l’últim, perquè realment serà l’últim que faran! Van ser quasi 28 hores sense dormir. Arribar a les 7.30h del matí a Madrid, passejar per carrers residencials en busca de l’hotel on es celebraria el sopar després d’anar des de l’aeroport fins a la ciutat en metro (un luxe que tots esperem a barcelona…). Esmorzar una xocolata calenta amb porras a les 10h al bar de Sant Ginés. Passejar pels carrers cèntrics de madrid sota un cel amenaçador de pluja, però que poc a poc va anar esclarint fins a caure un sol de justícia. Dinar per 9 euros de tapeo. Seguir passejant. I descansar fins a l’hora del sopar a la terrasseta de l’hotel.

Va ser realment dur, em sap molt greu per les noies del l’últim raid, el fet de fer-nos tragar quasi una hora de videos del seu raid, i fotos, i a més sense poder veure res perquè estaven totes dretes i cridant d’emoció (és possible que nosaltres també ho estiguessim, però almenys el video ens el vem tragar nosaltres soletes). A part de les xerremeques burocràtiques que no es van acabar fins quasi mitjanit, moment en el qual ens van deixar atacar el bufet lliure distribuït en dues petites taules per ni més ni menys que 150 noies. Potser sí que estan en crisi, i tampoc és que mengés malament, però potser hagués estat millor plats, que no pas el buffet lliure, que per accedir-hi t’havies d’esperar una bona estona. Per sort, a la taula hi havia pa i aigua, i mentre estava “escoltant” (o més ben dit, sentint) la xerrameca, em vaig acabar tot el pa i beure unes quantes copes d’aigua, com a mínim ens podien haber deixat el vi i així ja començavem a emborratxar-nos xd

Bé, tot i que no trobo que estigués massa ben organitzat, va ser un dia prou profitós :D!

Com a curiositat: això és la cua que hi havia un dissabte pel matí per entrar a la casa d’espardenyes Casa Hernanz. Realment impresionant, vem preguntar i ens van dir que eren les millors espardenyes…

L’oso y el madroño: me l’imaginava més gran