Category Archives: Collita pròpia

Per sort tots els anys són diferents :) – recapitulació del 2013

Estava pensant, ja que és l’últim dia de l’any, potser podria escriure l’últim post de l’any? He rellegit el que vaig fer l’any passat, el 2012, déu n’hi do! (Crec que al 2011 em vaig quedar curta… intens 2012!!) I aquest any doncs la veritat és que no ha estat mal com a any… M’han passat moltes coses tan de bones com de dolentes. Potser m’agradaria recordar més les bones que les dolentes, però la vida és així i poca cosa més podem fer…

Si faig recompte de viatges, bé, he tingut poca varietat però la quantitat d’avions agafats ha acabat sent de 18! crec que el meu cos per aquest any ja ha fet prou pujades i baixades de més de 10.000m! :S Això sí, la gran varietat ha estat Edinburgh-Barcelona, Barcelona Edinburgh, Edinburgh-Londres, Londres-Barcelona, Barcelona-Londres i Londres-Edinburgh…

Aquest any m’ha donat per dedicar els meus caps de setmana a fer muntanyes. Crec que deuria fer molts anys que no passava tantes hores a dalt dels cims. Des que vaig començar a l’abril he fet 32 dels 282 Munros (muntanyes escoceses de més de 3000 peus). He pujat el meu primer 3.010m!! El Tuc de Mulleres amb molta dignitat! 😀 He repetit alguns pics per la Val d’Aran i n’he coronat de nous. Per tal de sumar aquests pics m’he patejat ni més ni menys que 700km!!

Seguint amb l’exercici realitzat, tot i viure a Edinburgh, ciutat coneguda per la seva alta probabilitat de pluja, he anat cada dia en bici a la feina des del març. Això em dona un total de 1800km realitzats per ciutat i 300km per muntanya/falso llano 🙂 Crec que em puc sentir realitzada xD

A part d’això, bé, he anat fent la meva petita vida a Edinburgh, ciutat petita i relaxant si la comparo amb Barcelona 🙂 . He millorat el meu anglès de forma desmesurada fins al punt de somiar i pensar/parlar sola en anglès… el qual comença a fer por… :S L’any passat vaig trobar feina, la qual encara m’agrada i gaudeixo! i he conegut gent que m’ha fet riure i per desgràcia també plorar però tot i això m’han fet gaudir del meu any 2013 en una ciutat nova i desconeguda 🙂

L’any passat demanava salut, potser no seria el que he mantingut més… però tot i això la cosa no està tan xunga! Els antiinflamatoris segueixen a la meva dieta però a veure, què més puc demanar si em patejo aquesta barbaritat de kms???? 😛

I per aquest any… m’agradaria demanar que les coses m’anessin tan bé o millor que aquest any que està a punt de passar. Poder comrpar-me un cotxe amb el volant al revés 😛 i tornar a fer piscina cada matí! Ho aconseguiré?? Qui sap! però per saver-ho m’hauré d’esperar 365 dies més 😉

Bon any 2014!

 

Comença una nova aventura!

Després d’un temps de silenci, o almenys d’un petit descans, després d’haver escrit durant 285 dies seguits, d’unes vacances més que merescudes i d’un temps de meditació i recerca del camí a la meva vida, he tornat!

Perquè torno? bé, suposo que perquè tenia ganes de dir que la meva vida farà un gir, de fet ja l’ha fet… De nou canvio de ciutat, canvio de país i canvio de llengua. Com ja he dit més d’una vegada en anteriors posts, les oportunitats són aquell tren que passa i que o l’agafes, o el perds! Jo aquest cop he decidit agafar-lo, no m’agrada perdre el tren i tampoc arribar tard… M’agrada viure coses noves, noves experiències i conèixer llocs diferents. Aquesta vegada no salto un gran llac, però segueixo ficant aigua pel mig, aquest cop me’n vaig cap al nord!

Quina regió europea té també unes conviccions semblants a la nostra? Quina regió europea tindrà la opció de decidir l’any 2014? Fàcil oi? No és Québec, perquè Europa li cau lluny. Tot i això, s’assemblen en alguna cosa, també parlen una llengua normal però d’una forma incomprensible! xD

Així doncs no cal que us digui obertament que me’n vaig cap Escòcia, més concretament cap a Edinburgh! No espereu que escrigui cada dia, aquesta vegada no vaig pas a fer un projecte, ni a estudiar, ni tan sols de vacances (ja m’agradaria ja 😉 ), vaig a fer de mi una personeta responsable.

I com sempre he acabat dient a les entrevistes que m’han fet… “no és només l’experiència que fa vàlida a una persona, sinó la motivació i les ganes de fer allò que realment t’agrada!”

Dia 274: cansada…

Cansada de la burocràcia i del sistema educatiu.

Cansada de pel fet de ser professor tinguis uns drets que no et pertoquen.

Cansada de no ser capaç de dir el que realment penso o recriminar el que un superior m’imposa.

Cansada de que la feina no es valori.

Cansada que aquells que et valoren no tinguin ni veu ni vot.

Cansada de lluitar i lluitar per aconseguir una raó que ja et pertocava.

Cansada de la incompetència.

Cansada de la inadaptació als canvis.

Cansada de la mala coordinació.

Cansada de la vagància, la mala informació i l’exigència.

 

(no tots els dies es pot estar de bon humor… ^^ )

Dia 94: per fi tinc un Porsche Carrera a la meva habitació! :P

Sé que hi ha millors llocs per tenir un Porsche Carrera, com al pàrquing de sota de casa (que no estaria malament), aparcat al carrer o simplement al backyard de la casa de camp; però com que de ben segur que em costaria massa car mantenir-lo, bé, diguem que he fet un apanyo al meu somni de tenir un Porsche.

Ahir per la tarda estava a l’habitació disfrutant d’un preciós dia de pluja, vent i fred, i mentre estava asseguda al sofà llegint una mica em vaig quedar mirant la gran paret “blanca” de la meva habitació-sala.

Un poster havia de ser molt gran perquè hi quedés bé, o almenys ficar-ne dos; un quadre? bé, de ben segur que em costaria un dineral, i com que de diners no nem sobrats, però de temps en dies de pluja (ja portem 3 dies sense parar de ploure…) doncs en tinc per donar i per vendre, em va venir al cap la genial idea de pintar-hi alguna cosa. I bé, què millor que dibuixar-hi això?

Encara estic sorpresa de les meves capacitats ^^, fins i tot estic plantejant-me sèriament de canviar de carrera! (evidentment és broma, després de 6 anys de la meva vida dedicats a l’electrònica potser no seria molt intel·ligent xd ) Només espero que a ningú se li acudeixi demanar-me que li pinti un quan torni, bàsicament perquè no em veig pas capaç de repetir-ho…

Nota:

temps per fer el dibuix: 3h

temps per pintar-lo i borrar el llapis: 1h

tamany real: 2,7m x 1,3m

tècnica: llàpis i rotulador negre

Què passa quan…?

…un noi li pregunta a una noia: què estudies?

i la noia respon: enginyeria…

No sé si tinc moltes lectores que estudiïn o hagin estudiat una enginyeria i potser no m’entendran, però alguns dels meus lectors entendran i es veuran reflexats en algunes de les situacions que diré, o potser no, qui sap 😀 ?

Això, què passa quan un noi li pregunta a una noia què estudia i aquesta li respon enginyeria…? Sé que ara renego dels meus 4 anys destinats a estudiar telecos i que poc me’n sento, però realment la diferència entre dir telecos i electrònica és abismal! Així que ens podriem trobar amb un cas general d’enginyeria que portaria a una reacció com:

1. Si el noi és també tècnic (essent tècnic en aquest cas la definició de persona que estudia alguna enginyeria) pot sentir un gran alleujament. El fet que una noia estudiï alguna enginyeria vol dir que té, en gran majoria, el costum d’estar envoltada de nois, i per tant si diu alguna begenada o se li escapa algun comentari massa masculí/friqui/obscè de segur que la noia no marxarà corrents. Per aquesta part té un marge d’error força gran per cagar-la xd.

2. Si el noi no és tècnic aquí podem tenir dues opcions:

  • o que el noi fugi corrents perquè la impressió que una noia estudiï alguna cosa més tècnica que ell el fa sentir massa incòmode o perquè el fet que sigui enginyera vol dir que o és igual que els altres tios o igualment és massa friqui.
  • o pot ser tot el contrari, que el noi idolatri de forma estúpida els seus grans coneixements i no pari de preguntar sobre com és això de conviure amb tants nois, que perquè vas triar la carrera que vas triar, que com és que t’agrada això, no ets sents “assetjada” amb tants tios?, en serio que fas telecos/electrònica? no ho hauria dit mai!, … i un seguit de preguntes que ara mateix no penso respondre…

3. I en el cas que diguis telecos la primera resposta és: ostres! això és mooooolt xungu oi??? i la pregunta automàticament després és: i exactament un telecos què és??? (jo encara m’ho pregunto xd)

4. I en el cas que diguis electrònica la primera resposta seria més de l’estil: aah, doncs no em funciona no sé què, què li pot passar al meu – el que sigui- ?? I llavors és quan dius, no, és que l’electrònica és molt més que això, i a mi el que m’agrada és sintetizar amb VHDL i programar en C. Llavors depèn del noi la cara és de – no sé de què coi m’estàs parlant- o aah, i només programes amb C?

El millor de tot és la cara d’astorats que fan alguns, jo crec que algun dia m’hauria de dedicar a fer fotografies als nois que m’han arribat a fer aquesta pregunta i postejar la cara de resposta, n’hi ha de realment espectaculars 😀 .

Un altre dia explicaré què és el que passa quan els dius que enlloc de maquillatge portes un tornavís al bolso 😉 .

Pensar massa tampoc és bo…

Amb el pas dels anys me n’he adonat que hi ha coses que surten molt millor si les fas sense pensar. Quan deixes la ment en blanc i esperes que el brot d’iniciativa surti de dins i et faci decidir o et faci actuar. O simplement deixar moments a la improvització, al no saber, al deixar que les coses passin perquè sí, perquè segons el destí que alguns creuen que existeix les coses han de passar d’aquella manera. I no crec que sigui la única que en algun moment de la seva vida ha deixat que el cap deixés de pensar, que es mogués només per instint i que fes coses que potser si hagués arribat a pensar tan sols un segon no hagués fet mai. Hi ha coses que ens canvien la vida o ens canvien la nostra manera de ser, de veure les coses. Hi ha moments que ens adonem que no podem estar permanentment pensant en si el que farem serà bo per nosaltres o si farem mal a qui tinguem al costat o si ens farem mal a nosaltres mateixos… Hi ha moments en que hem de deixar que sigui el que ha de ser, pensar en el present i oblidar-nos del futur, intentar no pensar que potser la decisió que un dia vem prendre perquè sí, perquè simplement ens va venir de gust, perquè ens sentiem a gust, ens acabarà fent mal en un futur.

Però aquests moments de “lucidesa” tenen un problema, quan tornem a baixar a la terra, quan interconnectem de nou les poques neurones que ens queden, tornem a ser la persona que pensa i repensa tot allò que fa o deixa de fer, llavors és quan comences a rumiar-te si realment vas fer bé i t’agradaria tornar enrrere i no haver fet el pas. Però després penses que si no l’haguessis fet llavors, potser l’haguessis fet en un altre moment o que simplement hagués anat diferent. I que tot i que pensis que al final t’acabaràs fent mal, el que vas decidir fer fa un temps t’ha donat una vitalitat a la que no t’agradaria renunciar, i que potser si t’hi haguessis repensat no haguessis arribat a sentir.

Diada de Sant Jordi

Des que tinc consciència no hi ha hagut cap any de la meva vida que faltés a aquesta Diada tan assenyalada. I aquest any, igual que els altres, no he pogut faltar a aquest dia tot i celebrar-se enmig de Setmana Santa i en dissabte. Què tindrà que m’agrada tant?? Com pot ser que odiant les aglomeracions de gent, tot aquell munt de cossos fregant-se i empentant-se per passar d’una parada a una altra, l’espera perquè un dependent vegi que estàs a punt de comprar un llibre o tan sols de preguntar, el transport públic de gom a gom i els carrers tallats al centre de Barcelona,… com pot ser que tot i això, m’agradi baixar al centre, passejar per rambla catalunya i sentir aquella olor de roses fresques (tot i que aquest any n’eren menys), veure les noies carregant la rosa més bonica que el seu “amic”, nòvio o marit ha escollit per ella, el petó d’un noi quan la noia que li agrada li acaba de regalar el llibre que esperava, …  suposo que tot i la fredor davant d’alguns aspectes, encara sóc una romanticona i encara segueixo pensant que el dia dels enamorats és el dia de Sant Jordi. I potser també el fet de pensar que l’any que ve hauré de canviar els càlids i enrojolats de roses carrers de Barcelona pels carrers gèlids de Montreal sota els flocs de neu que encara cauran i emblanquinaran la ciutat, ha fet que un any més em deixés agobiar per aquell munt de gent que ompla els carrers de Barcelona cada 23 d’abril.

I pels que no en coneixeu la llegenda, vaig escriure ja fa dos anys aquest petit resum de quatre línies que encara ara m’agrada rellegir:

“N’era un cavaller galant que dalt del seu cavall blanc i el seu escut lluent, va matar el drac que tenia atormentat el poble de Montblanc i va salvar-ne la princesa. Diuen que de la sang que va vessar en va créixer un roser de roses vermelles. El cavaller n’hi donà una a la bella princesa que amb un dolç bes el va recompensar. És doncs una tradició que a la Diada de Sant Jordi, l’enamorat regali una rosa a la noia que estima, i ella un llibre.”

Manual d’instruccions: capítol 1

Quin millor dia com avui per explicar la meva personal reticència al dia dels enamorats anglosaxons. Sóc la primera a qui deixaran embadalida amb el regal d’una rosa en un dia qualsevol. M’encanta aquesta flor, la seva olor i la seva gran presència fan que pugui ser un regal estúpid però perfecte en determinades ocasions. Una rosa de floristeria, però sota cap concepte de les que venen els habituals paquis-floristes, pot fer que un mal humor o una enganxada acabi tenint la seva recompensa 😉 . Però el que no puc soportar és veure com s’aprofiten els dies amb un rerefons cultural, per a fer-ne el dia del consumisme popular. Que si cors de peluix, que si pastissos amb forma de cor amb aquelles nates empalegoses i aquells colors rosats tan carrinclonets, packs de regal pel dia dels enamorats, sopars, … Em sembla molt bonic veure com una parella mostra el seu afecte i el seu amor mutu, però tenim 365 dies a l’any per fer-ho, perquè no ho fem cada dia?? I almenys si ja que en el calendari actual tenim la mania de tenir un dia per tot, els catalans ja tenim un dia per a mostrar el nostre amor i no cal que anem a buscar dies que no ens pertocarien a la nostra cultura. No he vist pas que els americans haguessin substituït el 14 de febrer pel 23 d’abril. Perquè ho hauriem de fer nosaltres?

En fi, serà potser la falta d’amor de parella, d’aquell estar encaramelats tot el dia, pendent del telèfon, que si m’ha trucat que si no m’ha dit res en tot el dia, el dubte de si li envio un missatge o no li envio o potser pensarà que sóc pesada o que passo d’ell, que si ara això, que si ara allò, … però sempre he dit i seguiré pensant que per mi el dia dels enamorats (si és que n’he de triar un) és la diada de sant Jordi; i en cas contrari seran els 364 dies restants 😛 .

I per aquells que necessiteu llegir els manuals a punts:

– Noi, no esperis a que sigui sant valentí o Sant Jordi per a regalar una rosa a la noia que t’agradi, tens 365 dies a l’any per fer-ho i un més si l’any és de traspàs.

– Sota cap concepte regalis una rosa per compromís o perquè se t’ha presentat la ocasió amb un paki-florista, si ets tan ranci que només en regales una a l’any, almenys gasta’t els 3-4 euros d’una rosa com déu mana!!

Per si encara no us heu enterat… avui és Sant Valentí.