Salamandreta

Sé que hi ha millors llocs per tenir un Porsche Carrera, com al pàrquing de sota de casa (que no estaria malament), aparcat al carrer o simplement al backyard de la casa de camp; però com que de ben segur que em costaria massa car mantenir-lo, bé, diguem que he fet un apanyo al meu somni de tenir un Porsche.

Ahir per la tarda estava a l’habitació disfrutant d’un preciós dia de pluja, vent i fred, i mentre estava asseguda al sofà llegint una mica em vaig quedar mirant la gran paret “blanca” de la meva habitació-sala.

Un poster havia de ser molt gran perquè hi quedés bé, o almenys ficar-ne dos; un quadre? bé, de ben segur que em costaria un dineral, i com que de diners no nem sobrats, però de temps en dies de pluja (ja portem 3 dies sense parar de ploure…) doncs en tinc per donar i per vendre, em va venir al cap la genial idea de pintar-hi alguna cosa. I bé, què millor que dibuixar-hi això?

Encara estic sorpresa de les meves capacitats ^^, fins i tot estic plantejant-me sèriament de canviar de carrera! (evidentment és broma, després de 6 anys de la meva vida dedicats a l’electrònica potser no seria molt intel·ligent xd ) Només espero que a ningú se li acudeixi demanar-me que li pinti un quan torni, bàsicament perquè no em veig pas capaç de repetir-ho…

-

Nota:

temps per fer el dibuix: 3h

temps per pintar-lo i borrar el llapis: 1h

tamany real: 2,7m x 1,3m

tècnica: llàpis i rotulador negre

Tot i que a vegades les coses ens semblen negres,

tenim la sensació que tot ens surt del revés

o simplement no surten com voldriem,

hi ha persones que aconsegueixen robar-te

un somriure als llavis… ^^

Els granets del rellotge de sorra s’acaben,

el temps va passant,

no s’atura.

Només esperes

que la resposta arribi

amb l’últim gra

que caurà.

…un noi li pregunta a una noia: què estudies?

i la noia respon: enginyeria…

No sé si tinc moltes lectores que estudiïn o hagin estudiat una enginyeria i potser no m’entendran, però alguns dels meus lectors entendran i es veuran reflexats en algunes de les situacions que diré, o potser no, qui sap ?

Això, què passa quan un noi li pregunta a una noia què estudia i aquesta li respon enginyeria…? Sé que ara renego dels meus 4 anys destinats a estudiar telecos i que poc me’n sento, però realment la diferència entre dir telecos i electrònica és abismal! Així que ens podriem trobar amb un cas general d’enginyeria que portaria a una reacció com:

1. Si el noi és també tècnic (essent tècnic en aquest cas la definició de persona que estudia alguna enginyeria) pot sentir un gran alleujament. El fet que una noia estudiï alguna enginyeria vol dir que té, en gran majoria, el costum d’estar envoltada de nois, i per tant si diu alguna begenada o se li escapa algun comentari massa masculí/friqui/obscè de segur que la noia no marxarà corrents. Per aquesta part té un marge d’error força gran per cagar-la xd.

2. Si el noi no és tècnic aquí podem tenir dues opcions:

• o que el noi fugi corrents perquè la impressió que una noia estudiï alguna cosa més tècnica que ell el fa sentir massa incòmode o perquè el fet que sigui enginyera vol dir que o és igual que els altres tios o igualment és massa friqui.
• o pot ser tot el contrari, que el noi idolatri de forma estúpida els seus grans coneixements i no pari de preguntar sobre com és això de conviure amb tants nois, que perquè vas triar la carrera que vas triar, que com és que t’agrada això, no ets sents “assetjada” amb tants tios?, en serio que fas telecos/electrònica? no ho hauria dit mai!, … i un seguit de preguntes que ara mateix no penso respondre…

3. I en el cas que diguis telecos la primera resposta és: ostres! això és mooooolt xungu oi??? i la pregunta automàticament després és: i exactament un telecos què és??? (jo encara m’ho pregunto xd)

4. I en el cas que diguis electrònica la primera resposta seria més de l’estil: aah, doncs no em funciona no sé què, què li pot passar al meu – el que sigui- ?? I llavors és quan dius, no, és que l’electrònica és molt més que això, i a mi el que m’agrada és sintetizar amb VHDL i programar en C. Llavors depèn del noi la cara és de – no sé de què coi m’estàs parlant- o aah, i només programes amb C?

El millor de tot és la cara d’astorats que fan alguns, jo crec que algun dia m’hauria de dedicar a fer fotografies als nois que m’han arribat a fer aquesta pregunta i postejar la cara de resposta, n’hi ha de realment espectaculars .

Un altre dia explicaré què és el que passa quan els dius que enlloc de maquillatge portes un tornavís al bolso .

Amb el pas dels anys me n’he adonat que hi ha coses que surten molt millor si les fas sense pensar. Quan deixes la ment en blanc i esperes que el brot d’iniciativa surti de dins i et faci decidir o et faci actuar. O simplement deixar moments a la improvització, al no saber, al deixar que les coses passin perquè sí, perquè segons el destí que alguns creuen que existeix les coses han de passar d’aquella manera. I no crec que sigui la única que en algun moment de la seva vida ha deixat que el cap deixés de pensar, que es mogués només per instint i que fes coses que potser si hagués arribat a pensar tan sols un segon no hagués fet mai. Hi ha coses que ens canvien la vida o ens canvien la nostra manera de ser, de veure les coses. Hi ha moments que ens adonem que no podem estar permanentment pensant en si el que farem serà bo per nosaltres o si farem mal a qui tinguem al costat o si ens farem mal a nosaltres mateixos… Hi ha moments en que hem de deixar que sigui el que ha de ser, pensar en el present i oblidar-nos del futur, intentar no pensar que potser la decisió que un dia vem prendre perquè sí, perquè simplement ens va venir de gust, perquè ens sentiem a gust, ens acabarà fent mal en un futur.

Però aquests moments de “lucidesa” tenen un problema, quan tornem a baixar a la terra, quan interconnectem de nou les poques neurones que ens queden, tornem a ser la persona que pensa i repensa tot allò que fa o deixa de fer, llavors és quan comences a rumiar-te si realment vas fer bé i t’agradaria tornar enrrere i no haver fet el pas. Però després penses que si no l’haguessis fet llavors, potser l’haguessis fet en un altre moment o que simplement hagués anat diferent. I que tot i que pensis que al final t’acabaràs fent mal, el que vas decidir fer fa un temps t’ha donat una vitalitat a la que no t’agradaria renunciar, i que potser si t’hi haguessis repensat no haguessis arribat a sentir.

Des que tinc consciència no hi ha hagut cap any de la meva vida que faltés a aquesta Diada tan assenyalada. I aquest any, igual que els altres, no he pogut faltar a aquest dia tot i celebrar-se enmig de Setmana Santa i en dissabte. Què tindrà que m’agrada tant?? Com pot ser que odiant les aglomeracions de gent, tot aquell munt de cossos fregant-se i empentant-se per passar d’una parada a una altra, l’espera perquè un dependent vegi que estàs a punt de comprar un llibre o tan sols de preguntar, el transport públic de gom a gom i els carrers tallats al centre de Barcelona,… com pot ser que tot i això, m’agradi baixar al centre, passejar per rambla catalunya i sentir aquella olor de roses fresques (tot i que aquest any n’eren menys), veure les noies carregant la rosa més bonica que el seu “amic”, nòvio o marit ha escollit per ella, el petó d’un noi quan la noia que li agrada li acaba de regalar el llibre que esperava, …  suposo que tot i la fredor davant d’alguns aspectes, encara sóc una romanticona i encara segueixo pensant que el dia dels enamorats és el dia de Sant Jordi. I potser també el fet de pensar que l’any que ve hauré de canviar els càlids i enrojolats de roses carrers de Barcelona pels carrers gèlids de Montreal sota els flocs de neu que encara cauran i emblanquinaran la ciutat, ha fet que un any més em deixés agobiar per aquell munt de gent que ompla els carrers de Barcelona cada 23 d’abril.

I pels que no en coneixeu la llegenda, vaig escriure ja fa dos anys aquest petit resum de quatre línies que encara ara m’agrada rellegir:

“N’era un cavaller galant que dalt del seu cavall blanc i el seu escut lluent, va matar el drac que tenia atormentat el poble de Montblanc i va salvar-ne la princesa. Diuen que de la sang que va vessar en va créixer un roser de roses vermelles. El cavaller n’hi donà una a la bella princesa que amb un dolç bes el va recompensar. És doncs una tradició que a la Diada de Sant Jordi, l’enamorat regali una rosa a la noia que estima, i ella un llibre.”

Quin millor dia com avui per explicar la meva personal reticència al dia dels enamorats anglosaxons. Sóc la primera a qui deixaran embadalida amb el regal d’una rosa en un dia qualsevol. M’encanta aquesta flor, la seva olor i la seva gran presència fan que pugui ser un regal estúpid però perfecte en determinades ocasions. Una rosa de floristeria, però sota cap concepte de les que venen els habituals paquis-floristes, pot fer que un mal humor o una enganxada acabi tenint la seva recompensa . Però el que no puc soportar és veure com s’aprofiten els dies amb un rerefons cultural, per a fer-ne el dia del consumisme popular. Que si cors de peluix, que si pastissos amb forma de cor amb aquelles nates empalegoses i aquells colors rosats tan carrinclonets, packs de regal pel dia dels enamorats, sopars, … Em sembla molt bonic veure com una parella mostra el seu afecte i el seu amor mutu, però tenim 365 dies a l’any per fer-ho, perquè no ho fem cada dia?? I almenys si ja que en el calendari actual tenim la mania de tenir un dia per tot, els catalans ja tenim un dia per a mostrar el nostre amor i no cal que anem a buscar dies que no ens pertocarien a la nostra cultura. No he vist pas que els americans haguessin substituït el 14 de febrer pel 23 d’abril. Perquè ho hauriem de fer nosaltres?

En fi, serà potser la falta d’amor de parella, d’aquell estar encaramelats tot el dia, pendent del telèfon, que si m’ha trucat que si no m’ha dit res en tot el dia, el dubte de si li envio un missatge o no li envio o potser pensarà que sóc pesada o que passo d’ell, que si ara això, que si ara allò, … però sempre he dit i seguiré pensant que per mi el dia dels enamorats (si és que n’he de triar un) és la diada de sant Jordi; i en cas contrari seran els 364 dies restants .

I per aquells que necessiteu llegir els manuals a punts:

- Noi, no esperis a que sigui sant valentí o Sant Jordi per a regalar una rosa a la noia que t’agradi, tens 365 dies a l’any per fer-ho i un més si l’any és de traspàs.

- Sota cap concepte regalis una rosa per compromís o perquè se t’ha presentat la ocasió amb un paki-florista, si ets tan ranci que només en regales una a l’any, almenys gasta’t els 3-4 euros d’una rosa com déu mana!!

Per si encara no us heu enterat… avui és Sant Valentí.

Com seria de senzill que tots portessim sota el braç un manual d’instruccions personalitzat. De la mateixa manera que una simple torradora de pa porta el seu llibret incorporat amb tots aquells ATENCIÓN! que suposes que si són escrits és perquè algú, alguna vegada, els ha fet… Sigui quina sigui la relació que tinguis amb una altra persona, sigui amic, sigui futur amic, sigui futur més que amic, sempre hi ha aquelles parts amagades del caràcter que no saps mai per on et sortiran. Els homes diuen que les dones som complicades i les dones, que els homes no ens entenen. Doncs mira que senzill, cada dona escriu el seu manual d’instruccions i així tenim resoltes qualsevol de les dues parts . Només falta que els homes tinguin la paciència i les ganes de llegir-lo sinó, malament. I per altra banda que les dones tinguin temps per fer-lo i la bondat de fer-lo públic.

Potser el que escriuré no és ni de bon tros la demostració per inducció del que se’n podria extreure una norma generalitzada, però pot acostar-se bastant al que en pot arribar a sortir d’una ment recargolada femenina.

- Ens encanta tenir la raó, no ho negaré, però tenir-la sempre tampoc. No és gens divertit preguntar on vols anar? i sentir la mateixa resposta repetida de m’és igual, el que tu vulguis… Que no teniu criteri o què?

- Ens agrada sentir-nos autosuficients, que no necessitem de la vostra ajuda, però a la vegada ens encanta sentir-nos protegides. Contradictori? sí, una mica, però aquí és on entreu vosaltres per decidir quin és el moment idoni per a cada cosa, qui la clava, s’endú premi

- Qui paga la cervesa?? (o copa o cafè en su defecto) Depèn, et deixaràs convidar la pròxima vegada??? O seràs el típic que no es deixa convidar mai? Potser sóc jo, però a mi m’encanta que em convidin, però també m’agrada molt convidar. A més, que deixar-se convidar fa que tinguis l’excusa per tornar a quedar de nou . I sinó, pos a mitges, que estem en crisi i si fos el cas d’un sopar per dos, tot de cop sempre acaba fent mal a la butxaca xd.

- Cal que m’acompanyis a casa? Sempre he pensat que aquell que m’acompanya a casa a pota té algun tipus d’interès, i ara per ara no m’he errat mai xd. Acompanyar una noia a casa, depèn de on visqui, pot ser tota una gran proesa, i només cal fer-la si de debò tens interès. Ara, si la noia et diu i et repeteix una i una altra vegada que no cal i que no cal i que no cal, no l’acompanyis, perquè serà ella la que no tindrà cap interès més que l’amistat . Si acaba cedint, no ho dubtis, l’interès segur que és mutu. Si és en cotxe la cosa canvia i l’esforç també.

- Perquè sempre arribem tard? No heu sentit mai la dita de les coses bones sempre es fan esperar? Doncs aquí teniu la resposta

I crec que ara per ara ja n’hi ha més que suficient, després de més de 2 mesos sense escriure res, ja he donat prou la tabarra, i algun dia potser continuarà, no és bo ensenyar-ho tot de cop, és millor anar insinuant….I com sempre dic, no em faig mai responsable del que segueixi els meus consells xd .

L’escoltes una vegada, una altra, deixes que la música s’apoderi dels teus sentits. Tanques els ulls. Et deixes endur pel ritme, per aquelles notes de piano en solitari que coneixes ja massa de sobres. Com pot ser que no te’n cansis? L’has escoltat tantes i tantes vegades… a qualsevol hora… a qualsevol instant aconsegueix fer-te sentir únic, aconsegueix que t’oblidis de tot allò que t’envolta, són només tres o quatre minuts de tranquilitat, però internament, per tu, és tota una eternitat.

Seguint amb la tònica de les primeres cites, m’agradaria tocar el tema del petó a la primera trobada. Després d’haver-vos trobat al Zurich o en algun lloc més concret, de tenir el número de telèfon, la imatge ja no d’una foto petita i borrosa, el primer contacte, la olor de la colònia de l’altre que t’ha arribat amb els dos petons de benvinguda, deprés d’una primera impresió, d’adonar-te que potser tens algun interes més que l’amistat o que una revolcada de mitjanit, és bo fer-li un petó? O és millor esperar a una segona vegada?

És un dubte que sempre queda pendent de resoldre, però que potser ni aquí ni ara seria capaç d’aclarar… tot dependrà del moment, de l’hora, dels silencis que no voldries que acabessin, dels símbols corporals que tant diuen que transmeten, de les mirades mútues, d’uns ulls que s’hagin trobat per casualitat, per interès, d’un m’ho he passat molt bé aquesta nit i podriem repetir, et portarien a fer un primer pas … o potser el, bé, ja ens veurem aviat, o fins un altra ben esqüet, o un demanem el compte just després d’acabar el postre sense fer un sobretaula o canviar per una copa, uns silencis incòmodes, curts i amb no més utilitat que la de buscar un nou tema per fugir-ne el més aviat possible, et puguin fer veure que més valdria que et treguessis la idea del cap.

Sempre he dit que qui no s’arrisca no pisca, però també s’ha de saber veure quan podem arriscar-nos o quan podem perdre la mà si només tenim una parella de dosos. S’ha d’estar atent a tot el que l’altra persona ens vulgui transmetre, no només amb les paraules sinó amb la mirada, els gestos, com es toca els cabells, si s’arregla el coll de la camisa, si s’acosta massa al passejar, si somriu per gust o per compromís.

És un joc on les regles les escrius tu, tot s’hi val, només cal saber-hi jugar . Però tingues present que no sempre es guanya, també pot ser que no t’agradi o que t’enduguis una bona clatellada xd.