Salamandreta

The real trail o altrament dit una excursió tècnica, complicada, sólo para expertos… o almenys això ha estat el que hem vist en un comentari al mateix track a internet i el que més o menys ens ha volgut donar entendre el senyor que hi havia al garitu del parc de Mont Tremblant aquest matí. Bé, suposo que estic massa “mal” acostumada als típics corriols, camins o rutes del GR del pirineu o la dificultat i la tècnica i algun coneixement de grimpada poden ser molt útils per poder tirar endavant. Aquí, la gran i única dificultat de la gran ruta de 14km (aller-retour) ha estat no caure al fang! xd

És a dir, el camí per experts era de l’estil:

Vinga va, li ficarem una mica de dificultat, per poder seguir el camí havies de estar atent a les senyals estil GR

(les blanques i vermelles a les que estic acostumada a la Val d’Aran) que aquí eren de color taronja i amb una forma estil el de la foto. El més divertit de tot és que tot i que el camí era nou, suposo que després de l’huracà molts dels arbres van acabar tapant el camí, el van tornar a habilitar amb l’ajuda d’una motoserra i alguns senyals seguien enganxats però l’arbre no estava on tocava xd

I ja per acabar la més alta dificultat del camí, com he dit, no caure dins el fang!! Ha estat una tasca vagament difícil però al final del camí he acabat neta i pulida, bé, amb alguna que altra esgarrixada perquè clar, si no passava pel camí passava pel mig dels arbres i de ben segur algun blau que apareixerà demà de les branques que m’he clavat ^^

Això sí, les vistes eren molt boniques i com sempre i durant la major part del viatge, hi havia algun llac per observar, tranquil i amb l’aigua que feia un mirall quasi perfecte.

I ja per acabar he entès perquè a Catalunya no tenim parc naturals… perquè bàsicament si veiessim això pel camí

no podriem deixar-ho allà, total que hauriem d’incomplir cada vegada que veiem un cep o un rovelló la llei

I aquesta vegada ja m’ho he currat una mcia més, podeu visitar el track al meu perfil de runkeeper i podeu visualitzar les fotos que he anat fent al llarg del camí

“Perseguimos un diablo rojo por los puentes cubiertos. “Va a más de 190!!”

Qui no recorda aquesta frase??? Encara recordo quan jugava de petita i sentia aquesta frase, jo amb el meu Lamborghini Diablo de color vermell mentre passava pel circuit típic del Need For Speed III per sota dels puentes i sentia les sirenes de la policia. Sempre havia pensat que això dels puentes cubiertos era només una cosa del joc, però avui per fi he deixat la ficció darrera d’una pantalla pixelada per passar a… això!!

Es troba a punt d’entrar al Parc de la Mauricie on avui hem anat a passar-hi el dia, data de l’any 1936, i suposo que deu ser ja dels pocs ponts coberts que encara queden per les carreteres canadenques.

En el dia de relax hem fet una petita excursioneta per un camí que anava pel costat d’unes, segons la noia del garitu d’informació, cascades. Hem pujat fins al mirador a uns 323m d’altitud, tampoc demanessim massa xd. A més avui he descobert que amb el runkeeper puc fer fotos durant el camí i així queden marcades durant la ruta. Les vistes des de dalt, tot i les baixes altures, segueixen valent la pena .

Després d’un picnic al parc com a bons canadencs (ja que avui el parc era de la concessió canadenca), hem agafat un parell de canoes i ens hem anat a fer el burro pel llac Eduard, al mateix parc de la Mauricie. La canoa he de dir que era molt inestable i que ha hagut un moment que he patit per tornar seca a casa, bàsicament perquè entre el vent que feia i que la barqueta no tenia ni una punta d’estabilitat jo em veia a l’aigua i amb el braç ben estirat perquè no se’m mullés la càmera ^^ .

En general a Nord-Amèrica ens sentim com si estiguessim en una película… avui dins la canoa m’he imaginat dins d’un dels còmics del Snoopy

I us en fareu creus, però tot i la meva “experiència” en cartografia de muntanya he confiat la ruta a aquest super mega guai mapa xd la veritat és que estava millor que el que et donaven gratis al pagar l’entrada del parc!

A Catalunya estem massa mal acostumats que els Parcs Naturals no es paguen, simplement et fan deixar el cotxe a l’entrada del Parc, et fan caminar un munt a peu fins a arribar a alguna excursió mínimament digne o pagar el preu d’un taxi de l’amic del poble perquè et pugi fins a dalt. En canvi aquí els Parcs Naturals són pagant. Tots valen el mateix preu base de $5.50, sigui gran o sigui petit, això és indiferent. El que sí que et trobaràs és a cada pàrquing de més de 10 places un labavo, evidentment no esperis sempre un labavo com déu mana, acostument a ser forats al terra xd, però en cada parc hi ha la corresponent caseta d’informació amb la corresponent botigueta de turnu i el lavabo, aquest sí, com déu mana! A més d’això una de les coses que més m’agraden són la gran quantitat de senyalitzacions que es troben repartides pel parc les quals indiquen els caminets per on pots fer alguna que altra excursioneta, no espereu cap gran randonée, però el que sí que trobareu serà que els camins estàn més que marcats, trepitjats i treballats perquè no et sigui complicat accedir-hi. I si per algun motiu algun tronc despistat cau i bloqueja el camí no crec que triguin gaire a reparar-ho i deixar-ho altre cop obert i acondicionat!

L’excursió que hem fet avui era una petita part d’una llarga excursió entre els arbres, nosaltres només voliem pujar fins a un mirador per guatiar la bona vista de la vall de la ribera del Jacques Cartier. Hem fet 255m de desnivell que ens han portat a una alçada d’uns 530m d’altitud, uns escassos 5km fets amb molta calma ens han ofert unes vistes tals com aquesta:

Com podeu veure el dia no acompanyava massa, la veritat és que estava mig ploviscant, però entre els arbres poc ens hem mullat. L’excursió es deia les Loups.

Finalment hem agafat el cotxe per seguir el camí que s’endissava cap al parc i hem vist el que ens hem perdut de fer en kaiak si haguessim arribat més d’hora i si també el dia hagués estat una mica més assolellat.

Hi ha uns ràpids al llarg del riu que permeten fer fins a una baixada de 3h en kaiak, canoa o una mena de donuts al pur estil parc aquàtic!

Bé, ahir vaig explicar la primera part de la ruta del dissabte, doncs avui toca la segona part.  El camí d’aquest segon tram era pel costat de la ribera de Saint-Jean.

Primer de tot el camí anava al costat del Canal de Chambly, un canal considerat històric i on les barques i quasi iots d’alguns quebecois naveguen tranquilament.

A cada canvi de nivell del canal hi ha una caseta com aquesta, super mona, amb un paio a dintre que cada vegada que ve el barquito ha de sortir, obrir i tancar les comportes i torna dins la caseta. Evidentment no hi pot faltar una preciosa bandera de Canadà (no fos cas que deixessim de ser patriòtics!). Llàstima que just el moment que vaig fer la foto vaig estar esperant una estona i no va fer ni un bri de vent . I gràcies a la famosa llei de murphy quan em vaig pujar de nou a la bici va tornar el vent… ¬¬

Després d’una bona estona amb el canal així d’estret, aquest es feia més ample i deixava pas a quasi un riu, on la gran majoria de cases que hi havia per allà tenien cadascun el seu mini embarcament amb un parell de cadires i alguns amb estufa i tot!! Cada vegada em trobo coses més rares…

Embarcaments particulars al Canal de Chambly.

I bé, com us podeu imaginar la majoria de les cases no eren simples casetes… de fet, durant la major part del camí em vaig sentir com en una pel·lícula americana. Cada caseta amb les seves escales, el seu porxo (algunes amb porsche i tot), el cotxe, l’altre cotxe, el cotxe del nen de 16 anys, el jardinet de davant, el jardinet de darrera, la barcacoa, la fonteta per fer bonic… i bé tot una llarga llista de luxes i més luxes d’aquestes cases de zones residencials que estem acostumats a veure a les pel·lícules. Vindria a ser una cosa estil així:

Bé, sé que aquesta no és extramadament gran, però és que era la única que més o menys em cabia a la càmera. Una de les cases vaig haver de fer 4 fotos per poder-la fotografiar tota ^^

I després d’això ja s’arriba a l’últim tram del camí, on curiosament la route verte (la ruta verda de bicicletes) es troba just al mig entre el canal de Chambly i la ribera de Saint-Jean. Vaja, que si et despistes una mica te’n vas a l’aigua, vagis a dreta o a esquerra .

I finalment, després de 50km de ruta, vaig arribar al meu destí: Saint-Jean-sur Richelieu! El poble no és que tingués tampoc massa, suposo que vaig arribar al punt en que tothom es trobava al quadre international de Mongonflieres (un event anual on dos cops al dia hi ha un enlairament de globus aeroestàtics), i els que se suposaven eren els dos carrers més principals no hi havia ni déu! Encara sort que em vaig trobar el “famós” mercat on vaig poder comprar-me una tarrineta de bleuets (mirtills, arándanos)  per 2.50CAD. Així que vaig menjar el meu super entrepà fet amb una pita i la tarrina de bleuets amb aquestes vistes…

Saint-Jean-sur Richelieu

I evidentment després d’arribar… tocava tornar! I els núvols amenaçaven una mica de pluja així que tampoc podia perdre massa temps…

El mapa de la ruta

Sí, sé que ahir vaig dir que avui faria tota la ruta que vaig fer, però és que m’he trobat que tenia massa fotos així xules per penjar i que em feia gràcia explicar i he pensat que podia fer la meitat i meitat. Primer fer la part de Montréal fins a Chambly i després la part de Chambly a Saint-Jean-Sur Richelieu.

Així que comencem amb la primera, sortida de Montréal i el primer de tot és travessar el Pont Jacques Cartier. Un pont que primer vaig pensar que seria un plis però té la seva tela! Fa una bona pujada i baixada, de fet dues pujades i dues baixades perquè té una illa pel mig…

Montréal des del pont Jacques Cartier

Després d’això el camí anava entre el poble del costat, Longueuil, fins a travessar la via del tren. Què passa quan travesses una via del tren + una autopista?? doncs que habitualment hi ha passos a nivell, el problema és que quan no tenen espai per fer una rampa prou llarga per fer l’alçada necessària (cosa que no ho entenc perquè d’espai no els en falta pas!) doncs fan això:

Un caxo espiral, que crec que es pot veure al fons. De tornada molt xulu perquè era de baixada i molava baixar en bici en espiral, però de pujada, jolin! com el vaig maleir!

Després el camí passava a ser asfaltat i en mig de les línies d’alta tensió, primer vaig pensar que era molt xulu, així tot en verd, amb les línies d’alta tensió, que feien una imatge bastant curiosa, però al cap d’una bona estona de passar sota de 3 línies d’alta tensió i sentir com si t’estiguessis electrocutant (bàsicament perquè les línies d’alta tensió fan un soroll de tensió – valgui la redundància – que et deixa mig atontat ^^ )

De fet el camí passava pel mig del poble de Saint Hubert, hi havia cases a banda i banda.

I després d’aquests quasi 15km de línia recta, venia una de les parts més xules del camí!! Una mena de carretera de muntanya però per bicis, és a dir, un caminet entre els arbres amb corbes, reces, i amb unes línies discotínues que indicaven si podies o no adelantar! I el més impresionant és que estaven ben ficades!!! xd

Això vindria a ser la definició de carretera de munyana per bici A més de tan en tant hi havia pujades i baixades.

I finalment després d’aquesta ruta verda em vaig trobar a Chambly, on vaig poder gaudir de la vista de la possiblement única muntanya de la regió:

I del gust d’una cervesa anomenada Mentheuse, que duia menta i gingebre. El gust a gingebre el vaig trobar bastant ràpid, però el de menta ja em va costar més, diguem que es trobava més en el regust que no pas en el gust. Un gust curiós però bona . La recomanació venia d’un noi que coneixia les cerveses Moritz i Estrella Damm. I el lloc venia a ser com una mena de museu de la cervesa on el sostre estava recobert de posa-gots de diverses marques i les parets decorades amb un munt d’ampolles de cervesa classificades per regions. No vaig ser capaç de trobar la regió espanyola entre tanta cerves però em vaig adonar que havia provat algunes de les cerveses que es trobaven allà exposades

Almenys vaig trobar el de Estrella Damm

La cerveseria es deia Bedondaine & Bedons Ronds

Ja ho diuen que fer exercici és molt sa, així que com que el tema córrer ja el tenia una mica per la ma i ja havia fet turisme corrent, he pensat que potser podria fer turisme també en bici. Clar, la gràcia de la bici és que pot portar-te més lluny cansan-te molt menys.

Així que ahir vaig decidir que potser estaria guai anar per algun lloc del voltant en bicicleta. I com que mon pare m’havia dit que la vall de la rivière de Richelieu era molt bonica, però vaig pensar que potser anar fins a Saint-Jean-Sur Richelieu seria una molt bona idea. Només hi havia 50km que separaven casa meva d’aquest poble, qui diu 50km diu 100km, perquè habitualment el que es fa d’anada s’ha de fer de tornada, sobretot si la casa la tenim al lloc d’origen ^^ . Així doncs aquest matí a les 9h en punt estava al lloc de lloguer de bicicletes just quan han obert, l’he llogat i he començat a pedalar!

Sé que hauria de penjar alguna foto o algu, però resulta que després d’haver fet els 100km he arribat a casa i no m’aguanto dreta, estic rebentada… ^^ així que deixarem el post aquí i demà si he aconseguit recuperar forces faig una explicacío i reportatge fotogràfic com déu mana!

bé, us deixaré amb una foto que m’ha fet molta gràcia, de camí he passat per un pàrquing de busos escolars dels grocs/taronges típics iankis, es veuen poquets, però n’hi devia haver més d’un centenar!

Per si algú té curiositat de veure la ruta que he fet, la podeu veure aquí:

Ruta Montréal – Saint-Jean-Sur Richelieu en bicicleta

Ja que per motius que no venen al cas no puc extendre’m massa a l’hora d’escriure aprofitaré per penjar media i no text.

Aquesta és la foto de la troupe que vem anar en bici el dia de les Jornades d’Ulldecona

La noia que va amb texans és la noia que es va encarregar de l’abituallament, crec que sense la barrita de xocolata i la dosi d’aquarius no hagués arribat al final… La meva és la bici de ciutat blava que es veu a la dreta

I si en voleu llegir una bona crònica no us podeu perdre el post d’en Tomàs a mossegalapoma.cat Crònica de les primeres Jornades Apple a Ulldecona

Tal i com vaig anunciar divendres marxava de cap de setmana, m’oblidava de tot i tornava com “nova”. Nova nova no ho sé, perquè ara mateix les meves cames tenen des del turmell fins a la llargada dels meus pantalons curts de bici allò que se’n diria unes bones rascades i un blau al genoll que porta des del dissabte canviant de colors! Podria posar una foto per escenificar la gravetat de la situació, però crec que tampoc caldria ser tan sensacionalista… Doncs tal com anava dient aquest cap de setmana me n’he anat a les Jornades Apple d’Ulldecona, on el divendres vaig assistir a unes xerrades sobre temes de desenvolupament de iOS d’estar per casa, mètodes d’organització amb l’ajuda de la sincronització Mac-iPhone-iPad i també una molt interessant xerrada sobre la accessibilitat que ofereix Apple a les persones cegues. Aquesta última va ser realment interessant, em va sorprendre la facilitat amb la que un noi cec es desenvolupava amb l’iPhone 4, twittejava, enviava i llegia correus, mirava pàgines web, podia utilitzar diverses aplicacions que també fossin accessibles i tot amb una rapidesa sorprenent!

Ja després d’això, al dia següent, el despertador tocava diana a les 7.30h per ser ben puntuals a les 8.30h a l’Ermita de la Pietat, just al costat d’ulldecona, amb les bicicletes a punt i el vestuari adient. El vestuari el duia, això sens dubte! El problema potser va ser la bicicleta, la qual enlloc de ser una de BTT com les de la resta de participants era més ben dit una bici urbana, la meva vaja, amb rodes llises, sense amortiguadors i amb el porta equipatges al darrera! Si algú de vosaltres és de les terres de l’Ebre potser sabrà quina és la Ruta de la Sal, característica per les seves senderetes estretes i pedregudes tan de pujada com de baixada. Només dir que, tot i un parell de moments que vaig patir per la meva integritat física, la resta de la ruta la vaig fer sense “massa” problemes . Entenent com a massa, que les pujades per sendereta en algun petit tram havia de baixar de la bici perquè patinava i en alguna baixadeta carregar-me-la al damunt i baixar a peu, haig de dir que no vaig ser la única que va baixar de la bici!!!! això almenys em va fer pujar la meva autoestima

El matí de bici va acabar després de 4 hores de bici, 33,72km i amb una paella de muntanya a l’Ermita de la Pietat.

Podeu visualitzar tota la ruta si cliqueu a la imatge

Després de dinar els organitzadors de les Jornades Apple em van obsequiar amb una llum per darrera la bici i unes ulleres super fashons per anar en bicicleta i tot per haver acabat sencera la ruta que veieu aquí dalt i amb una bici de ciutat!! Realment he de reconèixer que no va ser fàcil… però m’ho vaig passar super bé fent l’animaló per la muntanya ni que la bici que tingués no fos la que tocava I per acabar el dia vem anar a visitar les pintures rupestres sota les quatre gotes que començaven a caure i el castell d’Ulldecona.

Finalment la resta de dia i l’endemà han anat d’allò més improvitzats. Ahir per la nit vaig poder acabar el màster en llengüa de terres de l’Ebre i aquest matí he collit cireres (o potser diria menjat… de cada 3 potser dues anaven a la panxa ).

Voldria agraïr la hospitalitat de la gent d’allà, per lo bé que ens han tractat i pel que m’he pogut riure amb ells i poder desconnectar de tal manera que m’importava ben poc l’hora que era… Gràcies xeics!

La intenció d’ahir era arribar a Olesa, però en vista del dia xungu d’aquest matí i de que hem fet més estona el ronso el llit, amb el xavi hem decidit fer un intent d’anar a terrassa, com podeu veure hem hagut de fer un petit canvi de plans i ens hem desviat una mica perquè ja començava a ser massa tard.

Hem sortit de casa amb la bici i hem pujat fins a l’arrabassada pel camí directe, tan directe que jo m’he acabat carregant la bici al damunt i pujant a peu, primera cagada del camí! Com que el xavi té el GPS TwoNav havia carregat un track per arribar a Montserrat que havia trobat i com a bones persones hem confiat que qui havia pujat el track de BTT al wikiloc tenia coneixement i l’he seguit al meu de la lletra (de fet s’ha de dir que hem estat seguint el GR-6 que és realment el que porta a Montserrat des de Barcelona)… segona cagada del camí!! (i última per sort xd). Ens hem trobat en un camí pel mig del bosc, costerut, amb pedres i amb una baixada del dimoni!! :S total que després de que em caigués amb la bici al costat me l’he tornat a carregar i he baixat amb compte de no patinar. Val a dir que estava tot completament moll de la nit anterior…

Com a solució per qui algun dia vulgui seguir aquest camí, la meva recomanació és seguir el camí que hi ha marcat per arribar a Sant Cugat, és molt més ràpid i el que nosaltres hem fet amb potser una hora es podria haver fer amb tan sols 5 minuts. Aquest camí s’agafa just abans d’arribar al trencall de l’arrabassada per anar en cotxe fins a Sant Cugat (hi ha unes cases al costat i des d’allà també s’agafa el principi del GR6).

A partir de Sant Cugat tot ha estat més o menys carretera fins a just després de Can Barata, on el camí de terra tornava i el fang ha incrementat, però ha estat tot camí ample i sense més entrabancs, això sí, tot era de pujada! I després de tota la pujada, just al km22,5 (deixant a l’esquerra el GR) hem decidit fer cap a Sant Quirze i agafar els ferrocarrils de tornada. Montserrat l’haurem de deixar per la pròxima vegada…

Llevar-se a les 11h del matí d’un diumenge més o menys assolellat, dutxar-se, esmorzar amb la calma i vestir-se per anar a fer una sortida en bicicleta va ser el meu plan d’ahir. El xavi tenia moltes ganes d’arribar al llobregat, així que des de casa vem atravessar Barcelona per la part de dalt, arribar fins a Esplugues de Llobregat i pel mig dels carrers de Sant Just i Sant Feliu vem acabar arribant al riu. La intenció era arribar fins a Martorell, però ja era massa tard i vem fer mitja volta quan vem arribar prop de Pallejà.

El camí és molt fàcil i no té massa dificultat. L’altimetria com podeu veure al final de la imatge no és tampoc molt agosarada. El que estava pitjor de tot era el camí que costejava per la banda esquerra del riu, era com una mena de carretera de les aigües de Molins de Rei però amb uns sots i forats considerables, amb rierols per travessar i cotxes i pagesos rondant per allà.

Us deixo la imatge del recorregut, si algú de vosaltres en volgués el track més detallat que me’l demani, estaré encantada de facilitar-lo .

Evidentment com podeu veure només hi ha trackejat el camí de tornada, però és que me’n vaig enrrecordar que podia haver-lo guardat quan ja erem a punt per tornar .