Category Archives: Fotos

Cap dera Aubeta (2.447m)

He de dir en un primer terme que l’excursió havia de ser fins a la Tuca dera Aubeta (2.487m), però resulta que anar amb el teu pare amb un GPS i un track marcat i tu amb el mapa de l’Alpina, sempre fa que acabin havent confusions… :S Tot i això, tan el Cap com la Tuca estaven un al costat de l’altre, però per una es pujava des del coll a la dreta (Tuca) i l’altre des del coll a l’esquerra (Cap).

Petit resum de l’excursió:

L’excursió comença des de la Borda d’Escunhau, on s’hi arriba per una pista de 12 km des del poble d’Escunhau (Val d’Aran). En cas que no es disposi de 4×4 sempre es pot intentar ficar el propi cotxe per allà dins, però bé això va a gustos de cadascú, en cas contrari, es pot optar per la patejada de 12km més, més els 12 de baixada…

Es segueix la vall amunt fins arribar a l’Estanhot d’Escunhau, el camí aquí és molt marcat, ja sigui pel munt de vaques que hi pasturen com pel corriol que queda ben senyalat a l’esquerra del riu. Es triguen uns 40min per arribar a l’estany. Un cop arribat allà, s’ha de girar a l’esquerra abans d’arribar a l’estany i seguir pel llit del rierol sec. Aquí el camí no està quasi marcat i s’han d’anar seguint les fites que es troben al llarg de la ruta.

Mentre es puja pel rierol es veu a la dreta un parell de tucs a la dreta separats per una gran escletxa, el que queda més a l’esquerra és la Tuca dera Aubeta, si voleu pujar a la Tuca, ja sabeu què toca 😉 Seguim pujant i un cop arribats al coll podem girar a l’esquerra per fer un pic potser més fàcil però amb una mica de grimpada per la carena.

Arribats al cap, ens vem trobar amb un munt de formiques voladores atacants que ens van fer marxar del que era el punt més alt per a baixar una mica més i patir només l’atac de les mosques… 🙁 Almenys aquestes no piquen i no n’hi havia pas tantes…

Les vistes des de dalt són espectaculars!! 😀 es pot veure el Montardo just a tocar, la Salana, el Tossau de Mar, el tuc de Besiverri, l’Aneto i un bon 360 dels pics més alts dels voltants! El temps total de pujada és d’1h15min aproximadament sense parar, el problema és que el camí és força perdedor després del llac i requereix posar atenció.

Track de l’excursió gravat amb el Runkeeper 

Fotos de l’excursió:

Es poden veure marmotes i una flor molt bonica que es tiu Tora blava (Aconitum napellus), la qual dins els seus pètals liles hi ha una substància summament tòxica que millor no tocar…

Tora blava

Vistes des del punt de sortida

Vistes des de l’estanhot d’escunhau

Estanhot d’Escunhau

Des del coll, paret de la vessant est

Tossau de Mar i Besiverri, vistes des del coll

Montardo i la Restanca

Mauberme, Bagergue, la Salana

Aneto


Dia 280: últims dies pel parc de Mont Royal

Ara feia quasi dos mesos que no havia trepitjar el Parc de Mont Royal, i avui aprofitant que el dia s’ha aguantat i no ha plogut massa i que a més em queden només 4 dies en aquesta ciutat, he anat a fer un volt pel parc… Estava canviat, semblava trist, amb els arbres a penes començant a florir, el llac ja desgelat de nou, i el cel gris que tampoc ajudava a alegrar-li la vista, m’ha donat una imatge una mica desangelada, però necessitava donar-li una última ullada abans de marxar ni que fos amb aquest dia.

M’ha sorprès veure encara una mica de neu amuntegada, fins i tot després de la setmana dels 27 graus i els dies de calor que ha anat fent, no s’ha desfet!

Se m’ha fet estrany mirar-me la ciutat des del chalet de Mont Royal, veient la panoràmica de ciment i grisor que el dia acompanyava, i pensant que almenys durant un llarg temps… no la tornaré a veure. Es fa estrany pensar en el munt de dies que he pujat aquí dalt depsrés de córrer els 7 km corresponents a la pujada, quan agafava aire per tornar a baixar els 7 km de tornada cap a casa. Dies de pluja, dies de sol espatarrant, dies en que se m’ha arribat a fer de nit tal que no veia ni a 10m de distància, dies que m’ha atrapat una tempesta de llamps i diluvi en una nit d’estiu dins el parc i vaig arribar pollito a casa, dies de fred, de neu, de vent… Són molts records i molts moments, sembla mentida com pots arribar a estimar una ciutat ni que no sigui la teva ciutat natal, simplement una ciutat “de pas”. Quan arribes tens tantes coses a descobrir que no t’adones del que arribaràs a deixar enrrere…coneixes gent amb la que t’entens i amb la que no, i amb els que t’entens, els que realment t’han tocat, t’han estimat d’alguna manera i els que realment trobaràs a faltar… a mida que el dia de marxar s’acosta m’adono de les coses que he viscut i del que deixaré enrrera…

Llibre de l’escrit de Jaques Cartier

Panoràmica de Montréal (per fer-la més gran cliqueu la imatge)

Insigna de la Notre Dame

La Notre Dame de nit

Le vieux port. No podia faltar la última ullada d’un vieux port tranquil per la nit…

Dia 231: ja ha arribat la primavera???

No m’havien dit que venia tan d’hora… :S però aquest matí quan m’he llevat i he vist els 10 graus positius la meva cara ha estat de…quèe????? però si ahir estavem a quasi -10!!! Be, de fet fa dies que fa caloreta, però 10 graus??? quasi podies sortir sense jaqueta al carrer i de fred…gens!

Això tmb afecta que els llacs gelats dels parcs on normalment es pot anar a patinar estiguin tancats, i només sigui possible patinar a les zones refrigerades com la del vieux port… on vaig anar diumenge a la tarda 😉 Evidentment abans de caure xD Passar-se quasi 3h sobre una pista de gel fent el burro i no caure i caure només ficant 2segons la pota sobre un mini trosset de gel… s’ha de ser gafe ^^

Patinoire Vieux Port

Patinoire Vieux Port mentre la netejaven

Dia 230: La petite Italie

Segueixo de repòs, avui una mostra del que és la petite italie o Little italy de Montréal.

Columna d’entrada

Portalada nord

Per si no t’has adonat que estàs a little italy t’ho recorden…

Bar Torino me sona a italià

Bar sportivo, amb tanta bandera italiana no hi ha dubte…

Tanta màquina de cosir espanta.

Quan marxes et diuen adéu i tot! (o és hola?)

Esglèsia just a la frontera amb la resta del món

Portalada sud

Dia 228: Parc Jarry

Avui suposo que serà un post curt… acabo de fotre’m una galeta de campionat just sortir de casa per anar a ballar una mica i estic una mica tocada. Avui he aprofitat el bon sol que feia per anar a fer un vol pel Parc Jarry. Encara no hi havia estat i té un llaquet i tot. Hi he pujat en metro i després he anat des del Parc Jarry fins a casa a peu, més de 8km amb la tonteria… El parc he de reconèixer que era més maco del que m’esperava, hi havia un llaquet tot gelat al qual en aquest no s’hi pot patinar perquè no està controlat. I hi havia senyals indicant que no podies ni jugar a hockey ni caminar per sobre. Jo seguint la meva prudència i veient que un paio ha començat a caminar tan panxu pel mig del llac, he intentat endinssar-me una mica, però als 10m, he fet mitja volta i me n’he tornat a la vora. El que està bé és que té una mica de muntanyeta per poder tirar-se amb trineu, i com a la majoria de parcs, un munt de llocs per fer beisbol, futbol americà o petanca.

Camí gelat al Parc Jarry

Parc Jarry

Llac gelat del Parc Jarry

Gent al parc – els dos nois estaven cadascú amb el seu mòbil mentre el nen pobret estava jugant sol… 🙁

Llac gelat del Parc Jarry

Senyal de perill de caure a l’aigua

Home caminant sobre el Llac gelat

Pobres esquirolets congelats buscant menjar…

Dia 227: 7km sota terra

Com ja he comentat altres vegades Montréal és la ciutat amb la xarxa subterrània més gran del món amb més de 30km de galeries la qual l’any 2004 va rebre el nom oficial de RÉSO. Hi ha comunicades interiorment estacions principals com Place des Arts, Place d’Armes, Bonaventure, Square Victoria, Lucien L’Ailler, McGill i Peel, és a dir que pots passejar-te tranquilament des de Peel fins a Place d’Armes sense necessitat de veure la llum del Sol… Cada any es fa durant l’època d’hivern, entre febrer i març, una exposició d’Art Subterrani, la qual es basa en que diferents artistes ja sigui convidats com autòctons exposin les seves obres al llarg d’un circuit que recórrer les galeries. 7km de recorregut que està plenament senyalitzat des de l’inici fins al fi. Comença a la Place des Arts i acaba a l’estació McGill, baixant fins a l’estació de Place d’Armes, Square Victoria i Bonaventure.

Han estat més de 2h caminant amb la calma mirant les obres que hi havia exposades. He de confessar que estava tot molt ben senyalitzat i que tret d’un moment que m’he despistat i m’he confós de direcció, no m’he perdut en cap moment. He descobert que realment la ciutat subterrània és inmensa!! Esta tot super ben comunicat i les indicacions millor del que em pensava. Poc a poc li vaig agafant el tranquillo a això d’anar per sota terra, però hi ha moments que quan comences a baixar escales i escales i escales… a vegades dóna sensació una mica claustrofòbic… però el fet que hi hagi botigues a gairebé totes les galeries et dona la impressió que simplement estas dins d’un mooooooooooolt gran centre comercial.

El mapa per no perdre’s

Indicacions de per on s’havia d’anar

Place des Arts – pantalles de colors

Per aquí no! 😛

La pintura de façanes

Place Bonaventure

Montreal skyline

L’habitació inclinada, m’ha recordat el museu de la ciència de BCN

Un tros del mur de Berlin

Per a veure totes les fotos realitzades durant el circuit podeu anar o bé a la Photo session o bé directament a l’album de Art Souterrain 2012

Dia 219: ha tornat a nevar!!! :D

Sembla que no hagi de ser una novetat en aquesta ciutat, però amb de lo mal acostumada que em tenien que després de nadal no parava de nevar i tot era blanquet i monu i donava gust sortir al carrer amb aquell fred hivernal 😛 . Que ara portavem com 3 setmanes que res de res, ni un trist floquet de neu 🙁 … la ciutat estava començant a agafar una imatge grisa i lletja. La neu que encara quedava aguantada pel fred, que s’ha mig mantingut, era totalment negra, no sabies distingir entre la vorera i una capa de neu gelada negra.

I jo que portava dies mirant la previsió i per avui hi havia prevista feible neige. Jo el que he vist aquesta tarda caure, de feble feble en tenia ben poc!!! He vist com nevava des de la finesta de casa i en menys de 30minuts la imatge que tenia el carrer era aquesta…

Al cap d’un parell d’hores sense parar de nevar d’aquesta manera he decidit anar a fer un volt, una mica per airejar-me i a veure si em trobava millor… i mira que he vist neu a la meva vida, i he vist nevar, però que en 5 minuts de caminar, i que el cos estigui en moviment, acabis de color blanc com un vertader ninot de neu, això ja em deixa alucinada! Per entrar a les botigues primer havies d’espolsar-te bé si no volies deixar-los tota la botiga fet un nyap… tenia la impresió de ser un gosset que després de sortir de la dutxa es remena tot bé per aixugar-se xD

La Rue La Roche després d’un parell d’horetes o així, als carrers que hi fa mensy vent són els que tenen menys neu…

La Rue Mont Royal

Rue Mont Royal – això és el que ha estat caient durant mínim unes 3horetes.

A casa – m’encanta la imatge de les bicis nevades ^^

Dia 218: posta de Sol

Si una cosa he après aquí és que les postes de Sol són bastant espectaculars. O més ben dit, cada dia que no hi ha excessius núvols es poden veure postes de Sol precioses. Suposo que deu ser bàsicament perquè el terreny és allò que en diriem… pla? Els edificis no són extramadament alts i tot queda bastant al mateix nivell. Avui quan tornava cap a casa després de fer una petita volta disfrutant de la quasi calor primaveral, havent recuperat de l'”armari” les meves estimades bambes Munich, he vist des del Parc de Laurier aquesta posta de Sol. Sense quasi neu ja perquè fa dies que no neva prou fort. Amb una mena de clapa de gel-aigua d’un color groc merda d’oca el qual encara no he descobert perquè apareix a la majoria de zones de gel. Serà per la terra o pels arbres? La veritat és que mai m’havia fixat si a la Val d’Aran que és on més gel he vist abans de petar aquí, el gel tenia color grogós xungu, o simplement era blanc o transparent…

Aquí no es veu massa, però el color blanc blanc tampoc és, té així com un to grogós…

I bé, a part de que semblava un dia plenament de primavera, he de dir que avui ha fet de tot. Ha fet un sol espaterrant al matí, cap a mig dia el cel estava totalment cobert, a l’hora de dinar estaven caient flocs de neu, i a la tarda plovia. Quan ha parat de ploure i el cel s’ha tornat a esclarir ha estat quan he aprofitat a sortir de casa a comprar. Un dia prou productiu dins de tot…

Dia 209: Ja he esquiat a Canadà!!!!! :D

Apa, ja tinc una altra cosa de la meva check list!! “Esquiar a Canadà” check! 😛 Avui hem anat a esquiar a l’estació d’esquí de Le Massif de Charlevoix, que es troba a uns 30km de la ciutat de Québec. El dia s’ha llevat lleig i molt ennuvolat i queien quatre bolves de neu que li donaven al dia un to encara més xungu… :S I el fred… bé, el fred suposo que pel fet d’anar ben abrigats jo no l’he notat fins a la última baixada on se m’han tornat a conjelar els dits de les mans per culpa de la suor i els dits dels peus… Hem começat cap a quarts d’onze a esquiar, i cap a les 12h, el sol ha començat a sortir porugament fins que el vent s’ha acabat emportant bona part dels núvols 🙂 .

He de dir que esquiar a -11ºC amb més d’1m de neu pura sota els esquís (els quals eren una merda… 🙁 però que m’han permès així millorar la meva tècnica i forçar-me a esquiar bé) i amb les vistes al fons d’un riu mig gelat, ha estat molt espectacular! El primer contacte amb la neu ha estat com… uuuuuuffffff quin gust!!!!! Allò era neu de debò!!! 😀 Hi havia trossos en que estava gelat evidentment, a temperatures sota zero és normal que apareguin plaques de gel, però la gran majoria era neu bonissima! I el més curiós de tot és que l’estació s’arriba per la part més alta, vaja, que el primer que fas quan et poses els esquís és baixar, i la última cosa que fas és agafar la cadira per tornar a casa.

Al final hem acabat esquiant unes 4 hores, i per només haver estat 4h estic baldada… :S totalment agotada… com pot ser que només amb 4horetes ja estigui per l’arrastre??? :S serà el fred?? serà la novetat? però bé, tot i que sembli poc, en el fons hem fet bastantes baixades utilitzant només 3 remontadors (2 cadires i un huevo). I començem la secció de fotos!

Això és una negra???? bé, en teoria era una vermella, perquè un sol rombe volia dir vermella, però algú m’explica la gràcia d’una pista on s’hi hagi d’arribar fent escaleta???? això només passa a québec… xD

On vols que et faci la pista? Aquesta és la filosofia! Tens una muntanya plena d’arbres, agafes a un tio i li dius, mira aqui vull una pista, et talla els arbres i ja tens la pista! 😛

Gel i roca per sota la cadira. Quan tens una mica de nivell i veus una indicació d’una pista que diu, pedres i bams, la pista és negra i a més va per sota la cadira el primer que penses és… avall! xD la putada és que quan t’hi trobes, el que anomenen pedres aquí no són pedres sinó roques tamany familiar, i la regió de gel en aquesta pista ha estat desmesurada… però tot i això i la merda d’esquís, almenys he mantingut la meva dignitat baixant 😛

Corda’t bé l’abric! (Attachez vous vos vétements) He vist indicacions i indicacions abans d’entrar a una cadira, però aquesta s’enduia la palma de totes! xD

Bufet lliure de mocadors!!! Què passa quan esquies a baixes temperatures? (bé, i quan esquies de normal també xD) que se’t cau el moquillu tota l’estona, doncs bé, no està de més que a baix de la cadira tinguis un dispensador de mocadors de paper amb una paperera al costat!

La comoditat d’aquesta estació. Això era a dalt d’una de les cadires… sí, aquests cotxes estaven aparcats al mig de l’estació xDD Però què voleu, si l’estació comença al revés, és més pràctic pels que han de treballar a les cadires 😛

Sostens????? Entenc que d’una cadira se’t pugui caure un pal, un guant, fins i tot el paquet de suc a mig acabar… però uns sostens????? El millor de tot és que no eren els únics… n’hi havia com una vintena repartits per l’estació xD

Entre els arbres. Un dels avantatges de tenir tants i tants arbres és que pots fer una pista que vagi entre els arbres i preparar-la perquè estigui ben marcada. Aquesta era la senyal que indicava l’entrada de la pista, i aquesta… la pista xD

La dificultat d’aquesta pista era de negra en amunt, però a la que li agafaves el tranquillo de per on havies de girar la probabilitat d’acabar donant un petó el dia de sant valentí a un arbre disminuia xD

Aquesta sóc jo 😛  . I per acabar una foto de com cal anar d’abrigat per esquiar a Québec 😉 . Externament no es nota, però a sota portava dues capes tèrmiques de samarreta i unes malles tèrmiques sota els meus pantalons d’esquí habituals. Guants i mitjons eren els normals de sempre, i el meu estimat casc, aquest cop ha fet més funció d’abric que d’altra cosa. El que veieu al fons és el riu mig gelat, les vistes com podeu veure eren espectaculars… fins i tot es veien els vaixells com anaven creuant pel mig del gel!

 

Dia 208: intent frustrat de l’esquí de soir :(

Avui amb el meu germà hem pujat fins a Québec per esquiar demà al Massif de Charlevoix. Però com que hi havia la possibilitat de fer esquí de nit (o ski du soir com diuen aquí) hem pensat que podiem arribar més o menys d’hora i aprofitar per anar a fer la prova d’esquiar amb un munt de focus que iluminessin les pistes. Bé, doncs després de la parada tècnica per dinar al Frite Allors de Québec, arribar al Condo que haviem llogat per les pròximes nits, i vestir-nos amb 3 capes tèrmiques ens hem disposat a pujar cap a les pistes. La sorpresa i decepció ha estat quan al arribar ho trobem tot mig, o totalment desert… i a la billeterie deia que ni dilluns ni dimarts hi havia esquí de nit 🙁 Pensareu, això es mira abans no?? bé, doncs li hem donat un vot de confiança a la dona del Motel que ens havia dit que aquesta nit es podia esquiar… ¬¬

Tot i el xascu que ens hem endut, hem tornat a desmuntar el munt de capes que portàvem i ens hem vestit normal per anar a fer una volteta per Québec. He de reconèixer que el fred era considerable, però encara per mi bastant suportable. El Xavi pobret s’ha quedat ben congelat… ^^ Però, el fred no ens ha privat de fer el guiri amb el tro que vaig veure l’altre dia, però avui no he pogut resistir la temptació de pujar-m’hi i fer la foto 😛

anda que no se m’ha congelat el cul aquí! xD

I també hem passat pel Boulevard Champlain, on durant la meva visita a l’estiu vaig anar-hi caminant des del centre de Québec. La imatge era totalment diferent, tota la vora del riu era un munt de gel i neu acumulada.

El tercer nivell de la dreta no és neu estable… és el gel de la vora del riu… :S

De tornada cap a Sainte Anne de Beaupré, hem parat a fer una ullada a les Chutes de Montmorency de nit. He de dir que eren bastant espectaculars de nit! Això sí… el fred que he passat els només 10 minuts que hem trigat per anar fins al costat de les cascades ha estat insuportable. Almenys per mi, des del dia 1 de juliol que estic a Montréal ha estat els 10 minuts que més fred he passat als peus, i també el més fred que he passat en els meus anys de vida :S . El que m’ha sorprès ha estat que consultant la temperatura al registre, he vist que només estavem a -26ºC de temperatura ressentida…Potser ha estat la humitat de la cascada que m’ha deixat KO o qui sap… però els dits dels peus no tenien sensibilitat quan els he tret de les botes i mitjons i els he calentat a la calefacció del cotxe ^^ .

Al costat de les Chutes de Montmorency hi havia un riu al que he tingut la temptació de baixar per passar-hi per sobre, però al veure com la neu estava ja molt esquerdada he pensat que millor deixar el tema per un altra dia… encara em queda una mica de seny rera tanta bojeria 😛

Chutes de Montmorency

Chutes de Montmorency – foto presa en un moment de congelació total… :S però ja sabeu que jo abans em congelo que deixar de fer una foto 😛 jejeje

I ara que ho compto amb aquesta ja farà la tercera vegada que vinc a les Chutes de Montmorency i quarta vegada a Quèbec, m’encanta perquè ja em moc sense mapa per aquesta zona 😛 .