Ara ja està. Ja han passat els 10 mesos… si he de ser sincera tinc la sensació que era ahir que m’estava plantejant de marxar a Montréal i de fet tot just fa un any que vaig acceptar la solicitud de la universitat de Montréal. Sembla mentida com en passa de ràpid el temps, les coses que es poden arribar a fer i el que es pot arribar a canviar… Potser físicament no he canviat massa, tret que, ni que encara no ho he mirat, estic segura que algun gramet he guanyat ^^, però psicològicament es canvia molt. Viure tot sol en una ciutat nova et fa veure les coses d’una manera diferent. Et fa adonar que o t’espaviles o et quedes tancat a casa sense fer res tot el dia. Et fa adonar que tens moltes més qualitats de les que et puguis imaginar i tret que l’autoestima potser no acaba pels núvols, t’ajuda a millorar la visió de tu mateix.
Aquest temps fora m’ha ajudat en molts aspectes, però ara toca tornar a la realitat, toca tocar de peus a terra… toca acabar el maleït projecte que per culpa de mala coordinació (no només per error meu) no he pogut acabar a temps, i toca després d’això entrar d’una vegada per totes al món laboral i per tant real.
No sé si seguiré escrivint cada dia, això ho dubto del tot, potser uns dies de “vacances” m’aniran bé també. He de dir que no havia pensat mai que escriure un post diari, els 7 dies de la setmana fos tan complicat :S. Hi havia dies que certament era fàcil, sobretot aquells que havia fet coses interessants o tenia alguna curiositat per explicar. Però aquells que pensava i ara què coi escric??? I de fet, no és que escrivís per ningú en concret, principalment ho he fet per mi, per tenir d’alguna manera un diari d’aquesta experiència i tenir d’alguna manera un record escrit. Pensava que si algun dia deixava d’escriure seria ja l’inici per deixar de fer-ho… Manera?? ficar un nom de dia i número a cada dia, així segur que no se’m podia escapar i que per molt que algun dia escrivís alguna tonteria i per molt que aquests últims quasi dos mesos, des que em vaig trencar el peu realment hi havia moltissims dies que no sabia ni què explicar, vaig seguir escrivint cada dia sens falta. Suposo que d’aquí a un temps quan em torni a rellegir els meus posts em farà gràcia veure el que feia i com veia les coses… ^^