Salamandreta

Ostres tu! Com en passa de ràpid el temps… aquest matí quan m’he llevat tot just m’he enrrecordat que fa un any vaig demanar un desig abans de bufar les 24 espelmes que cobrien el meu pastís, i era el de poder marxar a Estats Units a fer el meu projecte. El meu somni sempre havia estat USA, no em pregunteu perquè, bé, cultura, maneres de fer, tenia ganes de conèixer-les més a fons que no només amb un parell de viatges ja fets… I diguem que el somni es va realitzar però a mitges, no vaig anar a USA, però he anat ben ben a propet . I tot i que aquesta gent m’ho negaran tota la vida, són més estatunidencs que qualsevol altra cosa!

Ara ja està, ja he arribat al quart de segle. Alguns diuen que el 25 és un número màgic… bé, màgic màgic… he de reconèixer que m’agrada més el número 25 que no pas el 24, però el primer m’acosta més a la trentena que no pas el segon . I per molt estrany que pugui semblar, fer 25 també té els seus grans avantatges. Per una part, et poden començar a considerar una persona respectable, tot i que per sort o per desgràcia la meva cara me’n faci aparentar 5 menys, sembla que pel fet de tenir-ne 25 ja siguis una mica més. Un avantatge sobretot econòmic és que el fet de tenir ja els 25 pots llogar un cotxe a qualsevol companyia sense haver de pagar un plus diari!!!! Per algun lloc guanyo, però tots els avantatges tenen els seus inconvenients, bàsicament que deixes de ser youth per passar a ser adult (aquest és el meu últim any de descompte del interrail!)… I els que seguim sent joves passats els 25 què???? Que l’esperit no compta??

I pensant-ho bé, qui em diria a mi que passaria alguna vegada a la meva vida un aniversari fora de casa? Lluny d’aquells sopars de família tots entaulats i un pastis de Sacher amb melmelada? I que rebria la felicitació d’aniversari amb 4 llengües diferents? És curiós com canvien les coses amb un any, el que sentim, el que fem, el que pensem, on vivim, amb qui estem, els que coneixem de nou, hi ha massa coses que no podem imaginar, però que en el fons, hem estat nosaltres els que com bonament hem pogut hem fet que succeissin. Dia a dia hem anat fent un petit entramat que en diem vida i del qual n’hem de gaudir cada dia, faci fred, faci calor, plogui, o fins i tot nevi .

Moltes gràcies a tots els que m’heu felicitat i si encara no us he respòs la vostra felicitació és perquè tot i que ja la tinc llegida me la guardo per poder respondre demà amb calma… ^^

Aquest ha estat el meu pastís que mons pares m’han preparat i pels que m’heu vist no bufar cap any les espelmes espero que em creieu quan us digui que després de 25 anys d’intentar-ho amb molt d’esforç, aquest ha estat el meu primer any en molts que les he bufat totes de cop! Havien de passar 25 anys perquè entengués la tècnica de bufar espelmes??? ^^

This entry was posted on Sunday, February 5th, 2012 at 11:21 pm and is filed under una salamandreta à Montréal. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.