Enamorar-se, és etern?
Existeix l’amor etern? El fet d’estar enamorat d’una persona per sempre? Sense dubtar-ne ni un segon? El diumenge va ser un dia molt comercial, però amb un rerefons d’amor i de felicitat (que per mi sempre serà el dia de Sant Jordi el dia dels enamorats, però comercialment no hi ha res a fer…). També va sortir al suplement de l’es de la vanguardia un article sobre el fet d’estar enamorat o de no enamorar-se mai. Això m’ha fet pensar una mica. Els estudis confirmen que (segons l’article) l’enamorament dura entre 18 i 24 mesos, però que després aquesta passió deixa pas a altres coses. Encara que un membre de la parella senti que no està enamorat, d’alguna manera sap que l’estima. L’amor és una el·lecció, un acte de voluntat que es du a terme en el lòbul frontal. I això què vol dir, que només sentirem la pasió durant 1 any i mig-dos anys i després simplement sentirem una estima per aquella persona? Potser el fet que deixem d’estar enamorats significa que no és la persona amb la que volem passar la resta de la vida, amb la que realment sentim que hem trobat la nostra mitja taronja?
Ara fa un temps vaig escriure un post parlant sobre el princep blau cel, tirava per terra la idea que el príncep blau dels contes pogués existir. I segueixo pensant el mateix, no existeix, però sí que existeix aquella persona que per nosaltres pugui ser perfecte. Que arribi un dia que els seus defectes siguin accions que no et facin enfadar, sinó somriure. Potser sí que el fet d’enamorar-se, de sentir passió, només dura 18 mesos, i que a partir d’aquí les coses són diferents, i ens sentim diferents. O potser no, potser existeix l’amor etern, el que ens fa viure en un núvol al mig del cel, veure cada dia com surt el sol i sentir que som feliços. O simplement només val això, ser feliç. Ser feliç amb qui tinguis al costat, sigui qui sigui, la teva parella, el teu germà, els teus pares, un amic, … Perquè a vegades si sentim que no som feliços seguim amb una persona només pel fet que l’estimem? Això no seria fer-nos mal a nosaltres mateixos i en el fons també a l’altra persona? És com si l’estiguessim enganyant i a la vegada ens enganyem a nosaltres. Ens diem que el fet d’estimar-la ja és suficient per seguir, però i si no en tenim prou? I si busquem més? Busquem sentir-nos plens potser?
Estimar podem estimar de moltes maneres, però crec que per enamorar-se només ni ha una…
February 16th, 2010 18:14
Ai l’amor… a vegades és millor deixar-ho com a un misteri que decepcionar-se abans d’hora…
February 16th, 2010 20:24
Joc soc del parer dels 18 mesos i gràcies, llavors el que queda es estima, i ei, que ja es prou cosa per estar amb la persona.
February 16th, 2010 20:31
Seria bueno que las cosas que nos hacen felices sean eternas, pero como todo lo mundano y sobretodo humano, es temporal.
Quizá sea la seguridad, la certeza, de saber que se tiene a alguien al otro lado (o lo que este alguien siente por uno) lo que diluye el sentirse enamorado. Que la rutina se estableció en los días. Que creer ‘conocerlo’ todo del otro.
Pero, ¿estar enamorado es solo función de uno? ¿que hay del otro lado?.
En todo caso, la libertad es un derecho que debemos tener presente siempre, quizá así prolonguemos un poco más el sentirnos enamorados.
e.
February 17th, 2010 01:13
Per què no deixem que les coses comercials siguin simplement comercials, sense més? L’anomenat “amor etern existeix”, però no és etern perquè tots morirem algun dia. T’agradaria no morir? A mi potser m’agradaria. Algun dia podras deixar d’estimar a la teva mare o al teu pare? Jo segur que no! T’agradaria que els teus pares no morissin mai? A mi m’agradaria.
Creus que la teva mare podria deixar d’estimar-te algun dia? Mentre visqui jo diria que no podria. Llavors, com et pots posar aquest tipus de preguntes? L’amor existeix i les persones moren.
La passió pot fer part de l’amor, o no. L’amor no és passió i la passió no és amor – són dues coses diferents. Quan t’enamores et trobes en un estat d’excitació que cansa – més val que a un cert moment l’excitació que cansa es desapareixi. Quan ames no has d’estar necessariament excitat.
Jo amo als meus pares, per molt dolents que siguin. No sé com dimonis podré veure el món el dia que desapareixeran…
February 17th, 2010 11:08
Estimar a una persona i ser feliç amb ella, i que t’ompli com a persona. És el mllor que ens pot passar. Les papallones desaparexen al cap d’un temps com bé diu l’esudi i la passió també es dilueix una mica
February 17th, 2010 19:36
AhSe, però jo crec que hi ha una diferència entre estimar i estar enamorat. Jo estimo als meus pares, però no estic enamorada d’ells. Potser la gràcia és que tots tenim un concepte diferent d’amor i d’estimar… I sincerament, no crec que m’agradés viure eternament, llavors no viuriem la vida com la vivim ara, pensant que algun dia es pot acabar i disfrutant una mica cada dia
.
DooMMasteR, potser sí que en el fons l’important és ser feliç i sentir-nos plens, i si això no passa, no resignar-nos a quedar-nos com estem o pensar que no podrem arribar a tenir-ho mai…
February 17th, 2010 20:04
Algun “chasco” amorós? o potser “il.luminació” espontània?
Tant és, de fet se li dona molta importància a l’amor avui en dia. Fins fa 200 anys la gent es casava per conveniència i prou, i no es plantejaven res més (i tampoc els hi anava malament).
L’amor de parella està sobrevalorat, i no dubto que tingui molt a veure el fet de que hi hagin tants dies dedicats a la gent que estimes/estàs enamorada: St Valentí, St Jordi, aniversaris de parella…
I no se perquè tothom accepta el dogma de que la felicitat va lligada al fet de tenir parella, són coses que s’haurien de qüestionar més.
February 18th, 2010 13:06
Avui dia la gent ja no esta obligada a casar-se, maria. Gran diferencia que alguns no la saben observar!
February 18th, 2010 13:24
cert, abans t’havies de casar amb qui et tocava i potser no és que no els anés tan malament, simplement s’havien d’aguantar i punt, per alguna cosa hem evolucionat (tot i que no en tots els aspectes
). I tampoc cal que marxem 200 anys enrrere, fa potser uns 50 ja passava aquí a Espanya i en molts països per desgràcia encara passa.
I no és que se li doni molta importància a l’amor, cadascú li dóna la seva, hi ha gent que no s’enamorarà mai i ben feliç que viurà possiblement. I maria, has de pensar també que els dies dels enamorats o de parella els celebres si vols. Crec que no he estat mai una persona de comptar mesos, la qüestió és estar bé amb qui estàs. Els dies del pare, de la mare, dels enamorats, i tota la pesca s’han acabat convertint en una festa comercial i consumista més que un dia per recordar… Perquè no hi ha també el dia del germà? o el dia del fill??