La princesa del pèsol
Fa quasi un any vaig escriure un post bastant especial el qual vaig dedicar a un moment d’inspiració que em va donar una de les persones per les que anava dirigit aquest escrit. I ara, un any més tard em trobo que algú l’ha llegit i me l’ha contestat, JoaquimCurto.es
Si no recordo malament en el moment que vaig escriure aquest post, estava passant una època una mica xoff, enfadada amb la no realitat de les persones. En el canvi que poden arribar a fer i en el que pots arribar a descobrir amb el temps… Suposu que tot el que vaig escriure, entre les meves paraules hi havia tocs de ràbia engabiada que de tant en tant surten. Potser sí que com dius encara no havia trobat la persona “perfecte” dins el meu domini, no havia sentit aquell pessigolleig quan et mires algú, aquelles ganes boges de donar un petó, de tancar els ulls, de sentir-lo prop teu. De notar com el cos sencer es transforma, i ets una altra persona, entre els núvols, a tot arreu menys a la terra. Suposu que sí, que encara no m’havia sentit així.
Però ara, tot i que la meva visió segueix sent en part la mateixa, haig de dir que les coses han canviat lleugerament. La ràbia continguda en aquell post ha marxat. Tot i així segueixo pensant que la noia perfecta no existeix, ni el noi perfecte tampoc. El conte de la princesa i el pèsol, la teoria de que una princesa de bo de debò havia de ser aquella que pogués notar la forma d’un pèsol sota 20 mantes, i que es llevés de bon matí sense haver dormit a gust. Realment és el que deia, i el que no he canviat, no trobaràs la noia perfecte, però si que trobaràs aquella noia que et faci sentir a gust, amb la que realment siguis feliç. Amb la que et llevis pel matí havent somiat amb ella i trobant-la a faltar a l’altre costat del llit. Aquella noia que tots els defectes que li trobis aconsegueixis trobar-hi una virtud que contraresti. Que visquis amb ella cada dia, i cada dia et sorprengui… Però segur que hi haurà un dia que t’adonaràs que alguna cosa de les que veies abans com una virtud es convertirà en defete. Quan això passi, potser les coses bones que té compensaran aquest petit defecte, o simplement pensaràs que és sols un petit defecte. Però sempre l’acabaràs trobant, serà llavors potser que et diràs que la noia perfecta no existeix, però si que existeix la teva princesa del pèsol, que l’únic defecte que tenia era el de ser massa delicada. Al cap i a la fi, un defecte. 
April 4th, 2009 10:55
Jo, la cosa que si se que no existeix, es una definicio valida del “perfecte”. I aixo gracies a l’Einstein i la seva teoria de la relativitat, es clar!
Llavors, com que la definicio valida del perfecte no existeix, resulta per a qualsevol huma disposat a fer us de la seva logica, que no te sentit buscar un esser perfecte.
El corol-lari es que s’hi poden trobar definicions varies de l’esser perfecte, cadascuna valida i aplicable dins un cert context. Particularitzant, cada persona podria tenir-ne una definicio propia, valida dins el seu context psicologic, vital o temporal, segons el cas, de l’esser perfecte. (I viure feliç o infeliç amb la seva definicio, tambe segons el cas.)
Personalment, jo estic amb el tal Joaquim Curto per la seva definicio de l’amor. En quant a la persona perfecte, em reservo els drets d’escollir la meva definicio particular del perfecte, i de mostrar comportaments agressius amb qualsevol qui s’atreveixi a intentar canviar les meves definicions particulars.
April 4th, 2009 18:28
No existeix la persona perfecta. Però si que existeix la persona que, en un moment determinat de la vida, considerem perfecta per nosaltres.
April 4th, 2009 19:11
Jo penso que no ens hem de conformar amb el primer que passi només pel fet que pensem que no trobarem el noi perfecte. Sé que no hi ha ningú perfecte, però si que hi ha persones més afins a mi i potser no tant a unes altres. Crec que el noi perfecte existeix en el sentit que és la persona que millor et complementa, no perquè no tingui defectes (que tots en tenim). De fet, jo tinc plena confiança en que algún dia arribarà!