Què millor que sentir la velocitat a alta muntanya?

És una experiència que tornaria a viure, sense cap dubte, això sí, amb una mica més de fons físic…que el d’avui no era massa bo 🙁 . Després de més d’un mes sentada en una cadira estudiant, el meu estimat germanet m’ha fet acompanyar-lo (obligada obligada….no hi he anat) a esquiar per la tarda. A les dues i algu estavem pujant la primera cadira per pujar a les pistes de baqueira, un dia assoleiat, sense ni un sol núvol acompanyava la pujada. Hem fet un parell de baixadetes d’avituallament. I després he baixat per primer cop la Manaud, una pista negra, però que la gran dificultat és la sortida, que és una miqueta empinada, i potser també, tota una baixada de neu sense trepijar (si això és un problema? ). Després de baixar-la hem vist que més amunt es podia agafar una clapeta que tenia bona pinta, i hem dit… la fem un altre cop? Pos sí! altre cop a baixar-la, però aquest cop, ens havien tancat als nassos, però havent-la acabat de baixar feia cinc minuts estant oberta…. l’hem baixat igual 😀 . I a partir d’aquí, hem fet el que s’anomenen baixades a muerte. Consisteix en: quan just arribes de la cadira, sense parar ni per posar-se els pals (pa què? ), a baixar a saco, sense parar i el més ràpid possible. Amb això, hem fet una baixada en 2.27 minuts. La més bèstia ha estat 2.500m – 1.800m en 3.15 minuts. I ja la última la hem fet una mica més relaxadeta, de 2.500m a 1.500m 7 minuts i algu (amb caiguda inclosa… 🙁 ).

Poc a poc vaig marcant récords de velocitat a la meva llista…

Quin serà el pròxim?

(accepto reptes de velocitat)