El fet de tenir reminicència francesa fa que moltes de les coses també tinguin un origen francès, i és que ahir vaig aprendre una cançó en francès per anar a dormir. És popular francesa i diu:

Fais dodo, Colas, mon petit frère.
Fais dodo, t’auras du lolo.

Maman est en haut
Qui fait du gâteau.
Papa est en bas
Qui fait du chocolat.

Fais dodo, Colas, mon petit frère.
Fais dodo, t’auras du lolo.

…

(cançó al youtube)

De fet quan me la van cantar ahir vaig pensar que era impossible dormir-se amb allò, però pel que veig ben cantada és super mona i super tranquila, només de deixar el vídeo sonant ja m’estava agafant nyonya… ^^

La cançó que conec jo en castellà per fer anar a dormir un nen seria… una mica a saco si realment hi pensem bé… pobres nens!

Duérmete niño, duérmete ya…

Que viene el Coco y te comerá.

Però en canvi a mi mon pare quan era petita em cantava aquesta cançó per anar a dormir, que ara mateix acabo d’adonar-me que es menjava la meitat de la lletra…

La mare de déu, quan era xiqueta

i anava a custurar, i a aprendre de lletres.

Un àngel li va entrar, per la finestreta

déu vos guard maria, de gràcia en sou plena.

I en tindreu un fill que serà fill de verge,

serà redemptor, Rei de cel i terra.

Curiosament és això, acabo de veure que la cançó no té massa a veure… però de fet el que em feia adormir era que mon pare m’agafava la mà i me la cantava… no prestava massa atenció a la lletra tampoc xD

Bona nit i a faire dodo!

uooooo!!! he esperat 6 anys aquest moment i per fi avui s’ha fet realitat!!!! 😀 sí, els Cowboys Fringants són un grup que fa no gaire molts veu posar a parir, però a mi m’encanten i les cançons del nou disc… je capote! xD Feia anys que no pagava per entrar a un concert d’un grup, de fet l’últim concert que vaig pagar crec que va ser el de Els Pets allà al poble espanyol i on també tocaven els amics de les arts. No sóc una persona molt fan de pagar per concerts, bàsicament perquè la gran majoria que s’acaben pagant són lluny de Barcelona i els que fan a Barcelona la majoria acaben caient per la Mercè. Però aquesta vegada he pagat els 35 CAD de rigor (+2 de guarda roba) per un concert realment impresionant! Fa anys em van dir que els Cowboys Fringants en concert no són el mateix, i cert, són molt millors, aquella vitalitat amb la que fan el concert, el vestuari esperpèntic, les coses rares que fan, com per exemple saltar a la corda (fil del micròfon) mentre es toca la guitarra, o algo tan estúpid com ficar-se la guitarra al cap i fer malavarismes.

La sala prou bé, tenia els Cowboys a tot just 1m de mi, i tenia prou espai per moure’m bé 😛 Això sí, hi havia com una mena de multitud que semblaven més uns montres de hockey que altra cosa perquè al saltar començaven a donar cops per tot arreu… he vist passar gent per sobre meu en plan concert de rock, he cantat i m’he quedat ben afònica i he recordat cançons que tenia més que oblidades.

Al final de tot han tocat la meva preferida, Joyeux Calvaire. I quan l’han tocat m’he sentit com quan els Gossos toquen Quan et sentis de marbre, o quan Els Pets fan el seu mític Bon Dia (tot i que no és la meva preferida…), vaja, que m’he quedat com, val, ara ja es pot acabar el concert 😛 .

I el que m’ha sorprès de tot, ha estat que al mig del concert han fet una pausa!!!! En un concert??? Val que ha durat com quasi 3hores, però una pausa?? Però es veu que aquí és molt comú que un grup faci pausa si és ell el sol que toca… potser és que he anat a pocs concerts a Barcelona, però fan pausa?

Fent malavars…

Un nen ha pujat a cantar i tot!

Han repartit cervesa!! – era la cançó que parla de la Bóreal Rousse

Saltant a la corda – Vídeo del gitarrista saltant a la corda

Val, ser que semblarà estrany, i els que em coneixeu bé pensareu que m’he trastocat, però avui he anat a l’emisió en directe de…. STAR ACADEMIE!!!! La traducció no és molt complicada: OPERACIÓN TRIUMFO!! xD Sí senyors!! avui al vespre he anat per tercera vegada a la meva vida (i les tres aquí a québec) a la tele!!! xD sembla que hi estic començant a agafar el tranquillo xDD bé, no sé si algú de vosaltres ha pogut assistir mai a algun tipus d’esdeveniment com aquest. Star academie és verdaderament una còpia de operación triumfo, o l’operación triumfo de star academie, qui sap. El cas és que segueixen exactament el mateix tipus de guió. Crec que el que el va escriure es deu haver fet d’or, en fa un i tot són còpies xD . Doncs com comentava, no sé si algú hi ha anat mai, però hi ha certes regles que s’han de complir. Comencem pel vestuari: no es pot anar en gorra, ni en samarreta ni en jeans (pantaló texà), tampoc es pot portar una sudadera. Vaja que sembla que hagis d’anar de punta en blanco… i no es pot menjar xiclet (això ho trobo normal…). Tampoc pots portar cap tipus de telèfon mòbil o sistema d’enrregistrament, no entenc perquè si total és en directe… però bé. A part d’aquestes normes, com a la resta de programes que he anat hi ha el paio que està tot el programa dient el que has de fer, com has d’aplaudir, si t’has d’aixecar o si t’has de seure, però vaja, el cas que li feien pobre en alguns moments era nul 🙁 .

La cosa és que he viscut de ple el tipus de programa que jo fa anys criticava… sí, des de la Rosa, el Bustamente i l’altre el Bisbal amb el corazon latino i aquestes coses… anda si no en fa d’anys!! Primer de tot evidentment hem entrat al que seria al back stage, haviem de deixar el abrics al guarda roba i anar passant. El preu de l’aigua no us el creureu… 6CAD!!!! :O (això si la compraves al mig del xou, entre el les deu mil pauses que hi ha hagut, si no n’hi ha hagut 10 no n’h iha hagut ni una… :S ) I si la compraves abans de començar el preu era prou assequible, 2 dollars per un cafè. Mentre esperavem per entrar al plató, un tio ha vingut a preguntar-nos si erem família o no, per fer-nos una enquesta sobre els concursants, i clar, podeu comptar a mi?? bé, doncs jo he respòs segons el que em deia la Véronique :p total que ha estat com si ella votés per dos jejeje . I el que m’ha fet potser més gràcia de tot és que tot i que no coneixia cap de les personalitats que han aparegut d’entrada, ha sortit una cantant que es fa dir Coeur de Pirate que un dia vaig trobar per youtube tot buscant coses de Pierre Lapointe, i la vaig començar a escoltar. Però avui quan l’he vist apareixer a l’escenari i he vist la obació que creava i el mini resum que han fet del munt de premis que ha rebut m’he dit… ostres, si jo aquesta sé algunes cançons i no sabia ni que fons tant famosa… ^^ . He conegut també el gendre del Gerard Depardieu, tot un personatge cantant… (No us podeu perdre el hit parade del cantant xD )

I també he vist qui és el marit de la Celine Dion, la qual he sapigut que ha tingut un problema a les cordes vocals i que ara per ara el metge li ha dit que no podia parlar durant una setmana. De moment ha hagut de cancel·lar 5 dels concerts que tenia programats… 🙁 I com sempre no m’ha tocat pas cap dels regals que donen a les emisions… per variar 🙁 tot i que hagués estat divertit xD però això sí! M’ha tocat un CD amb un single de la cançó de no sé què que canten els de Star Academie!!! 😀

Tot un espectacle vaja 😉

Crec que he parlat poc de música en aquest post, i precisament per ser no quebecois conec molta música d’aquí! Fa uns anys un bon amic em va mostrar la meravellositat de la música folk quebecois. Un grup del moment, de fet és un grup que fa molts anys que és el grup del moment xD El seu primer disc amb el nom de Les Cowboys Fringats és de l’any 1997, però amb el disc Break Sindical, on la gran majoria de cançons són més aviat reivindicatives de l’època dels anys 60-70, van començar a ser el boom del moment. Època que ja he comentat alguna vegada, hi havia una forta lluita entre Québec i Canadà, la que n’anomenen la Révolution Tranquile. Doncs bé, després de passar-me potser uns 6 anys escoltant aquest grup, no de forma continuada, però si bastant sovint. Ara que sóc aquí, i que quan algú em parla dels cowboys fringants, sóc capaç de dir, – ooooh!! m’encanta aquesta cançó!! o m’encanta aquella altra!!  – I el millor de tot és la cara que se’ls queda, quan una estrangera, els parla dels Cowboys Fringants com si els conegués de tota la vida xDD I també tinc la oportunitat de ser a Montréal l’any que treuen el seu nou disc. I el millor de tot és que estaré a 4 minuts del lloc on fan el concert!!! 😛 Vaja, que crec que després de 6 anys d’escoltar-los potser ja tocava… Clar que ara que ho penso bé… els Gossos els escoltava des que van començar i vaig trigar 15 anys a veure’ls en concert ^^ (una mica trist ho sé… però amb 9 anys què voleu??)

I després de parlar d’ells us deixo les meves 3 cançons preferides, dues són anteriors, però la última és del darrer disc…

Un p’tit tour – Motrel Capri (2000) – Poso el vídeo del you tube que va amb la lletra i veureu el que és llegir quebecois 😛

 Joyeux Calvaire – Break Syndical (2002) – El vídeo no té un so molt bo, però es veu l’esperpentisme del grup 😛

L’horloge – Que du vent (2011) – Aquesta m’encanta, tot i que al disc la gran majoria m’agraden molt ^^

Certament treballar sol és molt aburrit… començant pel fet que no pots compartir la teva feina amb ningú. Les millores que obtens, els problemes amb els que et trobes, com els soluciones, com et neguitejes perquè portes hores i hores amb el mateix i no surt… Treballar amb el teu ordinador, amb la mateixa pantalla tot el sant dia. Per molt que intentis fer coses diferents, anar a sopar, sortir a ballar, a prendre una cervesa, a fer un volt, a fer exercici… per molt que ho intentis la feina seguirà al seu lloc i si tu no resolts el problema, per molt que t’esvergeixis, per molt que pensis que s’arreglarà, quan tornis a asseure’t davant de l’ordinador de nou, el problema seguirà allà, sense solucionar, sense poder comentar o compartir amb ningú…

Quan estudies almenys tens companys amb qui comentar la jugada, si un problema no et surt, algú altre l’haurà intentat o almenys podras posar en comú quins problemes has tingut i seran dos caparronets pensant en el mateix. Però treballar en la recerca universitària tot sol i sense la possibilitat de compartir és verdaderament una murga… 🙁 és com entrar en la película del dia de la marmota, llevar-se pel matí i fer el mateix, veure la mateixa gent (bàsicament ningú perquè han acabat desapareixent tots del laboratori), parlar amb les parets i les noies despullades amb bikini rosa de paper, mirar hores i hores el mateix quadre i ser incapaç de recordar que són els Rolling Stones…

Suposo que no esperaveu que tots els posts fossin de qualitat i expliqués coses divertides, com a tot moment de la vida tens dies que potser seria millor quedar-se arrupit dins el llit embolicat amb els llençols i calentó, mentre les coses passen fora i els problemes simplement esperen a que el pròxim dia et llevis amb més ganes d’afrontar-los.

Comptine d’un autre eté: l’après-midi (Yann Tiersen – Amélie)

Com ja he deixat anar alguna vegada per twitter, he descobert un nou grup quebecois!! Es diuen Will Driving West, segons els quebecois tenen un estil folk, no espereu el tipus de folk català al que estem acostumats… És música tranquila en anglès, i han tret de moment el seu primer disc que es diu igual que el grup. Aquest vespre he anat al seu concert al Bar Quai des Brumes, al barri de Plateau a la cantonada del carrer Mont-Royal amb St. Denis. I com últimament, he tornat a anar amb quebecois! 😛 El pitjor que pots fer és ajuntar dos quebecois i intentar entendre alguna cosa amb només 3 mesos d’habituallament de la llengua, però poc a poc ja començo a entendre més cosetes.

Després una cerveseta al Dieux du Ciel, una altra braseria on he degustat una cervesa al pebre. Sí, a mi no m’agrada el pebre, però la cervesa, tot i tenir realment gust a pebre, estava prou bebible… per sort només m’he demanat un got i no una pinta, pq sinó no me l’hagués acabat pas… ^^ bé, sempre m’han dit que s’han de provar coses noves no?

I el millor de tot del temps de Montréal es que aquest matí feia calor i ara a la tornada en bici i plovent fotia un fred de ca l’ample! Sabeu quina és la resposta que rebo cada cop que dic: “quin fred que fa!!” ??

– Benvinguda a Montréal!

… almenys me’n vaig de concert al Quartier des Espectacles! 😛

Avui seguint amb la meva plena integració quebecoise me n’he anat de concert a escoltar música típicament quebecois. Per començar he escoltat un tio raro que es deia alguna cosa estil a panda o koala i anava disfressat d’alguna cosa que semblava un dels dos animals… no he estat capaç d’identificar bé l’individo ni de fer-li una foto. Després l’actuació de karkwa, un grup pop-rock tenen un estil bastant gossos, i m’han encantat! 😀 De fet, ja m’han passat els disc per poder-los escoltar 😛 i podré practicar així el meu quebecois amb música més pop-rock a part dels meus estimats Cowboys Fringants que ja tenia més que coneguts! I ja per acabar els més esperats i els que se suposa que hauria de conèixer… ^^ però tenint en compte la meva cultura musical doncs no entraven en la meva llista, mais quand même m’han agradat molt els Arcade Fire (d’aquest no cal que us posi link que segur que ja els coneixeu…) Doncs curiosament són de Montréal, de fet de Longueil i bé, com la majoria de grups que tornen a la seva terra doncs no han parat de dir que s’ho estaven passant molt bé i que disfrutessim d’un concert gratuït 😉 .

El que estic descobrint és que la place des arts vindria a ser com un Fòrum de Barcelona però almig de la ciutat, és una zona multi ús, amb una gran extensió, una plaça de ciment, però a la vegada molt ben muntada, perquè quan hi passes durant el dia és bonica i tot, amb les fontetes (sé que falta foto, però sempre que hi passo vaig en bici i vaig en retard…). I la quantitat de gent que hi cap és exhuberant!

I potser més del doble per davant… i això que hem arribat a les 6.30h!!

Ha estat molt divertit que al final del concert han aparegut aquesta mena de pilotetes de colors, que anaven canviant de color de forma suposo controlada remotament perquè anaven al ritme de la música, o tenien el ritme molt controlat… El que m’ha deixat sorpresa és que al acabar la cançó semblava que totes haguessin tornat al seu punt de partida com si estiguessin controlades realment de forma remota… ^^

I com que ells no poden ser menys, aquí tenen un paqui amb una mica més d’estil, seria el senyor Sante Ambroise, un tio que carrega aquesta cistelleta plena de gots de cervesa i amb tapeta inclosa!! com si sembles els cafès del starbucks xd També ha passat el del tè, però aquest ja m’ha fet molta vergonya fer-li la foto…