No estic parlant de la pel·lícula que el director Sidney Lumet va dirigir l’any 1957, parlo de l’obra de teatre que està aquests dies en cartellera al Teatre del Raval. I per la qual em van tocar dues entrades a bon preu gràcies al sorteig que l’Univers va fent de tant en tant pels estudiants de la UPC.

12 homes sense pietat escrita per Reginald Rose tracta de dotze homes que formen un jurat popular i han de decidir la culpabilitat o la innocència d’un jove de 18 anys acusat d’assassinat en primer grau: homicidi amb premeditació. L’escenari, una sala annexa al jutjat, un sofocant dia d’estiu. El veredicte inicial per part d’onze dels dotze homes és la cambra de gas. Només un home intentarà convèncer la resta que existeix un dubte raonable i suficient per canviar el veredicte.

Els actors no eren massa conneguts més que per haver sortit en series catalanes, la majoria dobladors de cinema, els quals reconeixies per tancar els ulls i escoltar un to de veu familiar. Haig de dir que hi havia algun actor que quedava una mica forçat, i no acabava de sentir-se segur amb el seu paper. Però també que n’hi havia que et feien posar la pell de gallina. El “protagonista”, la única persona que creu en el dubte raonable del cas, era realment bo. Aquell posat serè, la tranquilitat i seguretat que transmetia. D’altra banda, el incondicional, el que no canviava de parer, el que creia fermament en les proves i els fets contundents que envoltaven el cas, aquella agresivitat que el caracteritzava. Els canvis de registre, de passar d’una creença, a dubtar i creure en el contrari.

Si teniu la oportunitat de poder-hi anar, és recomanable. Potser alguns pensareu que el teatre és massa car per anar-hi, i que hi ha coses més barates per passar l’estona i distreure’s. Sí, en això hi estaré d’acord. Però també haig de dir que pel preu del teatre tens a un seguit d’actors representant una obra només per a tu aquella nit.

Aquesta nit he anat a veure per fi després de molt de temps, l’espectacle de Impro-show! Us explico, així en plan resum, arribes al teatre (teatreneu en aquest cas) et donen un paperet, escrius el primer que et passi pel cap i ho fiques en un bol. Entres a la sala i no tens ni punyetera idea del que veuràs en 75minuts que dura la obra. La idea és que els 4 actors han d’improvitzar sobre la marxa i segons el que el públic ha escrit en els papers. No surten tots, però és molt divertit i realment entretingut. Et fan passar una molt bona estona 😉 !!

Si encara no l’heu vist us animo a que hi aneu, l’entrada val 10 euros si et fas del club del teatreneu.

Feia temps que no reia tant!! 😀 De debò, m’ho vaig passar super bé aquest dijous passat que vaig anar a veure CANCUN, la nova obra de teatre que fan al Teatre Borràs. Quatre grans actors, Lluïsa Castell, Ferran Rañé, Lluïsa Mallol i Toni Sevilla, protagonitzen aquesta comèdia escrita per Jordi Galceran i dirigida per Josep Maria Mestres. La història, dues parelles que es coneixen des de fa 25 anys van de viatge a Cancun, però en una nit de borratxera la vida de la Remei (Lluïsa Castell) dóna un gir inesperat.

“Quan arribes a una certa edat, a més, aquella edat en que ja es fa difícil tornar enrere, és possible que en algun moment, per algun motiu, et preguntis si ho has aconseguit, si vas prendre les decisions correctes a la vida, si tens la feina que desitjaves, els amics que volies, la parella que somiaves, és possible que et preguntis, en definitiva si has aconseguit ser feliç. El gran objectiu.” – Jordi Galceran

Realment trobo que és una obra de teatre molt ben aconseguida, el treball dels quatre actors, el text de Jordi Galceran, també autor de El mètode Grönholm, les músiques, … la veritat és que vaig passar unes dues hores molt bones 😀 ! Us la recomanaria, i si teniu la oportunitat de poder comprar entrades, el carlos i jo estàvem sentats a la sisena fila a les butaques 9 i 11 i ho vem veure molt bé.

imatge de l’obra

En general sóc una dona de paraula, i com a tal, sempre procuro complir amb allò que dic. Fa un temps vaig comentar sobre aquest mateix fons verd que havia fet un espectacle de dansa… Doncs bé, perquè després no sigui dit, avui m’han informat que feia poc s’havia penjat el video de la representació al youtube, així que per aquells que us vingui de gust saber en què dedico els dijous a la tarda de 6.30h a 8h des de fa uns cinc anys cliqueu una mica més avall…

representació dansa del ventre estiu 2008

per cert, és només la primera meitat del video

” Willkommen, bienvenus, welcome au… Cabaret!! Aquí no hi ha preocupacions, les preocupacions les deixes a fora, al Cabaret la vida és divina!” Paraules que et fan pensar que hi ha moments de la vida que hem de deixar el que ens preocupa, el que ens capfica, deixar-ho en un recó i per un instant pensar en la meravellositat de la vida… Molt filosòfic sí, però al cap i a la fi, hi ha molta raó en aquestes paraules.

Ahir per la nit vaig anar a veure Cabaret, un musical del que n’havia sentit a parlar molt bé i molt malament. Fa una setmana vaig comprar les entrades amb la marta per anar-hi a un molt bon preu, tenint en compte del que es tracta. I tot i les circumstàncies d’ahir, la marta pobreta més poxeta que el dia anterior i jo un pèl marejada, vem anar a gaudir d’un gran espectacle. Llàstima va ser que el programa es pagava a 1euro i que al costat teniem dues “nenes” que es van escandalitzar en una escena de l’obra. Però tot i així, em va encantar, vaig riure molt amb un humor negre molt ben trobat i una ironia i sarcasme que posaven els pels de punta.

El xorro de veu de la dona gran era impressionant, et deixava glaçat. La excepcional actuació del mestre de ceremònies del Cabaret era brutal, canvis de registre molt ben trobats, canvis d’humor, vestuari, gesticulació, no crec que li faltés res! Una altra excepcional actriu i també cantant i ballarina era la protagonista, Marta Ribera. L’hem vist fa molt poc actuar a la sèrie de TV3, el Zoo, i la veritat és que no pensava pas que tingués tantes habilitats! No sé què més dir, em vaig quedar bastant bocabadada amb l’espectacle. Canvis d’escenari molt ben aconseguits, llums, música, atrezzo, tot estava en harmonia. Tot tenia un perquè i no podies fixar la vista a un sol actor. Si observaves algun altre, que en aquell moment no tingués protagonisme, us ben asseguro que també estava ficat dins el paper.

En fi, una obra per repetir!