Salamandreta

Tranquils només el títol està en francès, podria fer un dia l’intent d’escriure’l tot en francès, però faria tantes i tantes faltes que em faria massa vergonya publicar-lo . La setmana passada vaig comprar per internet unes entrades a zero euros per la preestrena d’aquesta pel·lícula: L’homme qui voulait vivre sa vie. Pel títol podeu pensar que o bé és un drama, o pot arribar a ser una comèdia… doncs bé, la primera opció sempre és la correcta. Tot i que tampoc acabaria de definir-lo com un drama… no ho sé, una cosa molt rara :S . No he acabat de veure la connexió entre les coses, i no perquè estigués en francès, perquè la veritat és que s’han passat mitja pel·lícula mig callats, un octau parlant a tota pastilla i la resta en anglès.

Però bé, a part de que la pel·lícula no valia massa la pena (així que quan surti als cinemes a partir del dia 4 de novembre no us recomano anar al cine…), l’experiència d’anar per primera vegada a la meva vida a un cinema Nord-Americà ha estat curiosa . El que més m’agrada és que dóna la sensació qeu estiguis als anys 60 amb aquelles marquesines iluminades i les lletres negres posades amb cura, una mica com aquest home que he pillat a mitja feina :

La part interior (abans d’entrar a la sala) com tots els multicinemes de Barcelona, per això poca cosa de diferència. Les crispetes segons el noi quebecois que m’ha acompanyat tenien un preu desorbitat!! Jo com que fa molt que no en compro no he pogut fer la comparació, però perquè us en feu una idea, una paperina petita valia $5,49, la mitjana $5,99 i la gran $6,49, a tot això se li ha d’afegir el 13,5% de taxes!! Crec que a Barcelona són igual de cares…

I finalment la Sala… bé, m’ha recordat bastant com si entrés a la filmoteca, a no ser que l’hagin renovat, però la butaca era vertaderament còmoda tot i que no hi havia massa espai per les cames o per estirar el peu, i això k jo sóc petita .

Estic pensant com podria començar la crítica d’aquesta película… em sembla que primer de tot faré una petita descripció objectiva de la película i després passarem a la crítica que es mereix venint d’algú amb un rerefons tècnic.

Sinopsi:

Suposadament és un thriller d’acció que narra els fets d’un soldat de les forces aèrees que es desperta dins un cos d’un home que no coneix. La seva missió és aprofitar els seus 8 últims minuts de vida per descobrir el terrorista que ha ficat la bomba dins un tren de passatgers en direcció a Chicago.

És una película força d’acció, en podriem dir així. Els actors treballen bé, no és tampoc que hi hagi cap gran paper a poder desenvolupar, però no tinc cap crítica als actors. És una d’aquelles películes per no pensar i per distreure’s si no vols anar més enllà del que realment passa a la trama, però tampoc és d’aquelles que calgui anar al cinema per disfrutar de la gran pantalla. Els efectes especials no són tampoc el plat principal de la película ni tampoc la varietat d’escenaris. En fi, no és una película que recomanés especialment a no ser que hi hagi realment moltes ganes d’anar-la a veure al cinema, o que el descompte per anar-hi sigui considerable.

Comentaris NO objectius:

Fins aquí tot bé, la película tenia bona pinta, el trailer mostrava una peli d’acció amb un protagonista de bon veure, l’actor Jake Gyllenhaal, i la no menys esperada noia guapa de la película, l’actriu Michelle Monaghan. El nom prometia, Código Fuente, hi esperava trobar un fons informàtic de nivell. Haig de dir que dels seus 93 minuts la película semblava interessant fins al potser minut 80. A partir d’aquí el guionista li ha baixat la imaginació del cel i ha començat a anar-se’n de l’olla. Just quan vaig sortir de la película vaig pensar, mira no està malament, però al cap de 2 minuts em vaig adonar que la película fallava per tot arreu! Volien posar en pràctica aquesta tècnica del joc amb el temps passat, el futur, el paral·lelisme entre móns i el que en podriem dir la realitat virtual, un nou món dins d’un ordinador; però l’han cagat de ple. Quan començaves a raonar sobre exactament el que havia passat a la película i començaves a donar-hi més voltes del normal veies que fallaven descripcions.

(si algú vol veure la película no li recomano que segueixi llegint…)

L’argument es basa en que el cervell manté “vius” després de la mort els últims 8 minuts de vida, és a dir, que després de la mort queden emmagatzemats al cervell els últims 8 minuts viscuts i el seu entorn. A partir d’aquí la gràcia era que es podia accedir a aquesta memòria i visualitzar-ne el contingut a través d’un altre cervell en estat vegetatiu tantes vegades com es volgués. Aquesta tècnica trencadora anomenada Codi Font havia de ser l’antídot contra el terrorisme. El pobre que està en estat vegetatiu és el que ha s’aconseguir trobar la bomba que es troba dins d’un tren, mitjançant la “memòria” d’un professor que està a punt de morir. I aquí és on comencen a no tenir pes les teories que expliquen. Segons diuen es pot accedir a la memòria i al seu entorn, però llavors com pot ser que pugui interaccionar amb la resta de passatgers si no formen part de la seva memòria?? o per exemple trobar la bomba en el segon intent que es troba ben amagada?? o per exemple poder anar a buscar una pistola que es troba en un altre vagó? o saltar del vagó i seguir la imatge intacta? o que exploti el tren i ell no mori fins que un altre tren no l’atropella al cap de 1 minut?? hi ha coses que fallen massa i ja el final va ser el més exagerat de tot. Segons vaig entendre, amb aquest nou sistema acabarien emmagatzemant ‘n’ realitats virtuals dins el cervell del pobre soldat en estat vegetatiu.

En fi, la película estava bé fins que vaig començar a raonar el perquè de tot plegat…

Va, ho admetré! Les pel·lícules dissenyades pensant en l’emisió en 3D, realment impresiona el 3D! És el cas de Toy Story 3, una pel·lícula suposu que molt esperada per tots aquells que fa 15 anys van veure per primera vegada els personatges de Woody, BuzzLightyear, el Sr Patata, el Rex, l’Slinky, i molts altres que donaven vida a una pel·lícula basada en la història del món de les joguines. 15 anys més tard la història continúa, amb nous personatges i noves aventures!

Aquesta vegada, en Woody i els seus amics hauran de superar l’abandonament del seu “nen”, que ja no és tan nen i està a punt d’anar a la universitat. Una confusió en la decisió que ha pres per el futur de les seves Joguines farà que en el grup d’amics es posi en dubte la veracitat de les paraules de Woody. Acabaran acceptant el seu error?

Això ja no ho penso explicar, us animo a que veieu aquesta pel·lícula. No he vist cap de les dues anteriors, però em van “enrredar” per anar-la a veure amb mètodes de convicció dubtosos i xantatges emocionals i ara estic en dubte entre si “Com ensinistrar un Drac” o Toy Story 3 és la millor pel·lícula de l’any de Pixar. Crec que les ficaré a les dues al mateix nivell!!

Tot i el que he dit del xantatge emocional, agraeixo que m’enrredessin!! M’ho vaig passar molt bé! Vaig riure moltíssim i fins i tot em va acabar caient la llagrimeta… :$ Pel·lícula moooolt recomanable!! I el millor de tot, la mitjana d’edat superava els 20 anys!! Si jo sempre ho he dit, i ho seguiré afirmant, que les pel·lícules d’animació no són per nens petits!

Sinopsi: Andrei Filipov era el millor director d’orquestra de la Unió Soviètica i dirigia la Companyia del Bolshoi. Trenta anys més tard que fos despedit per no renunciar a separar-se dels seus músics jueus, segueix treballant al Bolshoi però com a personal de neteja. Una “oportunitat” li permet tornar a reviure aquells anys de glòria, la possibilitat de tocar a París, la il·lusió de tornar a ser el gran dels grans, … però la venjança no sempre és fàcil i les mentides del passat sempre s’acaben sabent.

Una pel·lícula que potser si no fos per la música, en quan a escenificació no valdria gaire… La música t’acaba fent posar la pell de gallina, els pèls de punta, et fa oblidar totes les preocupacions i deixar-les a la porta del cinema. Té punts divertits, no diré que no, però la pel·lícula en si, està una mica feta com per la música i res més. El doblatge, tret del de l’actriu Mélanie Laurent, que per cert actua realment bé, no és massa bo, i possiblement l’hagués pogut veure en versió original ja que hagués entès almenys tota la part francesa.

És realment bo desitjar tant una cosa fins al punt de la bogeria?

Per si algun dels lectors l’ha vist, em podria dir realment si l’actriu Mélanie Laurent és la que toca el violí?

Què millor per sentir que els dies de sant jordi no passen que anar a veure el dia següent una pel·lícula ambientada amb dracs i amb un Jordi . Això és el que he fet aquest dissabte, anar al cine a veure una peli d’animació, cosa que ja sé que em repeteixo,  però les pelis d’animació (no de dibuixos) NO són per nens!

Petita sinopsi: en Singlot és un viking que viu en una illa on caçar dracs se’n podria denominar l’esport nacional. La tradició del seu poble és sens dubte arribar a ser un gran caçador de dracs, però per molt que ell vulgui mai podrà fer honor al desig del seu pare. Ell és diferent i això el converteix en l’ovella negra del poblat, només tindrà una solució per aconseguir que el poble l’escolti, ensinistrar un Drac.

Doncs bé, haig de reconèixer que feia temps que una pel·lícula d’animació no arribava al nivell que m’havien deixat Nemo i Monsters INC. Dues de les pel·lícules que podria veure i veure i repetir i no me’n cansaria. La Bu (la protagonista de Monstruos SA és impresionant. Però és que aquesta vegada DreamWorks ha aconseguit que passes 90min realment espectaculars. Ja no sols per l’argument, per la perfecta creació dels personatges, estaben tan ben caracteritzats. El moviment, els efectes ambientals, era tot molt real i a la vegada no perdia en cap moment l’efecte animació que tan caracteritza aquest tipus de pel·lícules. A mi m’encanten els dracs i haig de confessar que estan tots super ben dibuixats, tots els que surten tenen un no sé què que els fa encantadors. I el noi acaba resultant ser un gran enginyer de cap a peus. Jo he sortit realment encantada, m’ho he passat molt bé, m’he distret, que era el que anava a fer, i m’he rigut. Per part meva és perfectament recomanable, ara, si en qualsevol cas aneu a veure-la, no me’n doneu les culpes cadascú té el criteri que té. Per mi: sincerament genial !!

Green Zone, a part de ser el nom comú que rep la Zona Internacional d’Irak, amb més de 10km quadrats, és la nova pel·lícula protagonitzada per Matt Damon. Caracteritzada com a thriller d’acció on Matt Damon descobreix que el servei d’intel·ligència dels estats units, ha encobert i falsejat informació sobre Armes de Destrucció Massiva en una regió inestable de l’Irak, el qual fa que ell tot solet acabi treient l’entrellat de tot plegat.

Després de la taquillera trilogia de Bourne, esperava molt més d’aquesta pel·lícula, suposu que esperava veure un Bourne però amb uniforme de soldat americà i amb una mica més d’acció de la que tenia. La veritat és que no mata massa la peli. Va tot molt bé fins que comença l’acció. És com si s’haguessin despistat a les tres quartes parts de la peli, hagin començat a fer acció i s’hagin perdut pel camí. Tota la part del principi té els seus punts, però et baixa tot als peus quan acaba tot plegat. Potser m’esperava una altra cosa, potser per això no em va acabar d’agradar. I suposu que també m’esperava, perquè negar-ho, un Matt Damon una mica més bo del que està ara, després d’haver-se engreixat per fer el Soplón (pel·lícula que deixa molt que desitjar) encara no ha acabat de recobrar el seu esplèndit físic, i té aquell aspecte rechonchete que li queda tan malament. A veure si per la pròxima pel·lícula tornem a tenir em Bourne de sempre .

Bé, si l’aneu a veure o l’heu vist ja me’n direu la vostra opinió !

Pel·lícula està basada en la novel·la de Francisco Pérez Gandul. Eexplica la història d’un funcionari de presó casat i apunt de tenir un fill que, per causar bona impressió, decideix anar el dia abans de començar a treballar a fer una visita i posar-se al dia de tot plegat. Però just aquell mateix dia es produeix un motí de presos. Ell s’hi veu atrapat i haurà d’espavilar-se fent ús de la seva intel·licència per sortir-ne viu. És un thriller no molt usual en el cinema espanyol, però que et deixa intrigat fins al final. El treball dels dos actors principals Alberto Ammann i Luís Tosar és impecable. Haig de dir que les escenes escabroses es passen prou fàcilment, tot i que la primera imatge és força esfereidora…

La temàtica et fa pensar en l’actualitat i és una invitació a reflexionar sobre elguns dels obscurs angles dels entramats polítics i de les conseqüències que aquests tenen sobre grups que romanen en l’anonimat. És entretinguda, amb certs punts d’humor que ajuden a passar millor la duresa d’algunes imatges que apareixen al llarg de la pel·lícula.

Una pel·lícula molt recomanable si encara no l’heu vist!

Ja sé que fa bastant de temps que la van fer al cinema, i també que la vaig veure, però pensant en si una pel·lícula de riure o no pot arribar a fer riure, m’ha fet recordar aquest cas. I a més d’això, encara no n’havia fet una entrada.

Sinopsi: A la França ocupada per nazis, durant la segona guerra mundial, un grup de soldats jueus-americans coneguts com “Els Bastards” són escollits per sembrar la por entre el tercer Reich arrencant cabelleres i matant brutalment als Nazis.

Cast: Brad Pitt, Mélanie Laurent, Christoph Waltz, Daniel Brühl

La vaig anar a veure en versió espanyola, tot i que hi havia força parts en alemany i en francès, m’hagués agradat més veure-la en versió original. Al principi de la pel·lícula em vaig quedar una mica glaçada amb la imatge que sortia, però a mida que anava passant la pel·lícula i que me n’adonava que no era més que una sàtira, em vaig començar a deixar anar. Estava sola rient al cinema, i no és que fossim pocs tampoc. Em feia vergonya i tot riure, però cadascú és com és, i li vaig trobar un to de comèdia negra molt bo. Jo sincerament la recomenaria a qui encara no l’hagués vist, però sempre pensant que és una sàtira, que sí, que tot això va ser veritat, i que realment va haver una època que aquestes brutalitats existien, però també hem de pensar que és un passat i que el motiu d’aquesta pel·lícula no és històric, no ens vol explicar el que hi passava en aquells anys sinó fer-ne una burla.

Després que em diguessin que era very very recomenable, he acabat anant a veure-la. La veritat és que m’ha agradat, m’esperava més comèdia, però realment tenia uns punts d’humor molt bons. I aquest cop no em quedava sola rient com em va passar amb la de malditos bastardos, almenys em feia companyia una alemana super exagerada que reia com un animal (millor no definir quin era ). Tenia una moralitat i uns diàlegs que et feien pensar. Bé, per si algú encara no ha llegit la sinopsis seria:

Ryan Bingham (George Clooney) és un expert en despedir a gent, és contractat per altres empreses per fer la feina bruta que molts dirigents no volen fer. Va de ciutat en ciutat, dormint en hotels de luxe, cotxes amb estil, classe business als avions i està a punt de complir un dels récords de milles volades. Tot va molt bé, fins que apareix a l’empresa una noia jove, acabada de sortir de la facultat i amb moltes idees revolucionàries (Anna Kendrick, a la que ja hem vist recentment a la saga de crepúsculo). D’aquí en sortiran diverses converses que ens faran pensar el cap i adonar-nos de moltes coses.

El treball del George Clooney és realment impecable, com sempre i més en aquest tipus de papers. Se sent molt còmode en aquesta actitud de home seductor i elegant. La Anna Kendrick m’ha agradat més la dobladora d’aquesta pel·lícula que la de crepúsculo, també l’actuació m’ha agradat molt com treballava. En fi, que passes una molt bona estona i recomenable.

En quant a imatges, són realment espectaculars, sobretot al principi de la pel·lícula, tots els picats de la geografia d’estats units són impressionants.

Ja l’he vist!! Després d’estar una setmana sentint a tothom que l’havia vist que estava molt bé, avui he anat al cine amb un amic a veure-la en 3D. La pel·lícula m’ha encantat. La veritat és que és molt maca, està molt ben feta i són tots efectes especials, sí, però la veritat és que jo anava a passar l’estona, i això he fet, passar l’estona i molt ben passada ! El que ja no m’ha agradat tant ha estat el tema del 3D. Serà que no estic preparada per a tanta modernitat en el cine, a mi m’agrada més veure la pantalla i que les coses es quedin on estan. M’ha agafat bastant mal de cap i una mica de mal a les orelles pel tema de les ulleres. Potser és perquè no estic acostumada, però nu se, no ho he trobat que molés tant això del 3D. Ara l’hauré de tornar a veure amb normal i opinar . També havia sentit que aquesta pel·lícula estava pensada per 3D, però és que tampoc li he vist el què. Penso que sense 3D també vius les emocions dels moviments i dels efectes especials que ja tenen tela. Però tret d’això, la peli molt recomanable pels que no busqueu en les pel·lícules un bon argument, perquè ja us dic que no en té massa, però per passar l’estona, per distreure’s, per divertir-se una estona, és genial!!!

En fi, que jo en la meva pròxima vida (si és que n’hi ha ) vull ser un “barrufet” d’aquests que amb la trena fan de tot!