Va, ho admetré! Les pel·lícules dissenyades pensant en l’emisió en 3D, realment impresiona el 3D! És el cas de Toy Story 3, una pel·lícula suposu que molt esperada per tots aquells que fa 15 anys van veure per primera vegada els personatges de Woody, BuzzLightyear, el Sr Patata, el Rex, l’Slinky, i molts altres que donaven vida a una pel·lícula basada en la història del món de les joguines. 15 anys més tard la història continúa, amb nous personatges i noves aventures!

Aquesta vegada, en Woody i els seus amics hauran de superar l’abandonament del seu “nen”, que ja no és tan nen i està a punt d’anar a la universitat. Una confusió en la decisió que ha pres per el futur de les seves Joguines farà que en el grup d’amics es posi en dubte la veracitat de les paraules de Woody. Acabaran acceptant el seu error?

Això ja no ho penso explicar, us animo a que veieu aquesta pel·lícula. No he vist cap de les dues anteriors, però em van “enrredar” per anar-la a veure amb mètodes de convicció dubtosos i xantatges emocionals i ara estic en dubte entre si “Com ensinistrar un Drac” o Toy Story 3 és la millor pel·lícula de l’any de Pixar. Crec que les ficaré a les dues al mateix nivell!! 😀

Tot i el que he dit del xantatge emocional, agraeixo que m’enrredessin!! 😉 M’ho vaig passar molt bé! Vaig riure moltíssim i fins i tot em va acabar caient la llagrimeta… :$ Pel·lícula moooolt recomanable!! 😀 I el millor de tot, la mitjana d’edat superava els 20 anys!! Si jo sempre ho he dit, i ho seguiré afirmant, que les pel·lícules d’animació no són per nens petits! 😛

Sinopsi: Andrei Filipov era el millor director d’orquestra de la Unió Soviètica i dirigia la Companyia del Bolshoi. Trenta anys més tard que fos despedit per no renunciar a separar-se dels seus músics jueus, segueix treballant al Bolshoi però com a personal de neteja. Una “oportunitat” li permet tornar a reviure aquells anys de glòria, la possibilitat de tocar a París, la il·lusió de tornar a ser el gran dels grans, … però la venjança no sempre és fàcil i les mentides del passat sempre s’acaben sabent.

Una pel·lícula que potser si no fos per la música, en quan a escenificació no valdria gaire… La música t’acaba fent posar la pell de gallina, els pèls de punta, et fa oblidar totes les preocupacions i deixar-les a la porta del cinema. Té punts divertits, no diré que no, però la pel·lícula en si, està una mica feta com per la música i res més. El doblatge, tret del de l’actriu Mélanie Laurent, que per cert actua realment bé, no és massa bo, i possiblement l’hagués pogut veure en versió original ja que hagués entès almenys tota la part francesa.

És realment bo desitjar tant una cosa fins al punt de la bogeria?

Per si algun dels lectors l’ha vist, em podria dir realment si l’actriu Mélanie Laurent és la que toca el violí?

Què millor per sentir que els dies de sant jordi no passen que anar a veure el dia següent una pel·lícula ambientada amb dracs i amb un Jordi 😉 . Això és el que he fet aquest dissabte, anar al cine a veure una peli d’animació, cosa que ja sé que em repeteixo,  però les pelis d’animació (no de dibuixos) NO són per nens!

Petita sinopsi: en Singlot és un viking que viu en una illa on caçar dracs se’n podria denominar l’esport nacional. La tradició del seu poble és sens dubte arribar a ser un gran caçador de dracs, però per molt que ell vulgui mai podrà fer honor al desig del seu pare. Ell és diferent i això el converteix en l’ovella negra del poblat, només tindrà una solució per aconseguir que el poble l’escolti, ensinistrar un Drac.

Doncs bé, haig de reconèixer que feia temps que una pel·lícula d’animació no arribava al nivell que m’havien deixat Nemo i Monsters INC. Dues de les pel·lícules que podria veure i veure i repetir i no me’n cansaria. La Bu (la protagonista de Monstruos SA és impresionant. Però és que aquesta vegada DreamWorks ha aconseguit que passes 90min realment espectaculars. Ja no sols per l’argument, per la perfecta creació dels personatges, estaben tan ben caracteritzats. El moviment, els efectes ambientals, era tot molt real i a la vegada no perdia en cap moment l’efecte animació que tan caracteritza aquest tipus de pel·lícules. A mi m’encanten els dracs i haig de confessar que estan tots super ben dibuixats, tots els que surten tenen un no sé què que els fa encantadors. I el noi acaba resultant ser un gran enginyer de cap a peus. Jo he sortit realment encantada, m’ho he passat molt bé, m’he distret, que era el que anava a fer, i m’he rigut. Per part meva és perfectament recomanable, ara, si en qualsevol cas aneu a veure-la, no me’n doneu les culpes 😛 cadascú té el criteri que té. Per mi: sincerament genial 😀 !!

Green Zone, a part de ser el nom comú que rep la Zona Internacional d’Irak, amb més de 10km quadrats, és la nova pel·lícula protagonitzada per Matt Damon. Caracteritzada com a thriller d’acció on Matt Damon descobreix que el servei d’intel·ligència dels estats units, ha encobert i falsejat informació sobre Armes de Destrucció Massiva en una regió inestable de l’Irak, el qual fa que ell tot solet acabi treient l’entrellat de tot plegat.

Després de la taquillera trilogia de Bourne, esperava molt més d’aquesta pel·lícula, suposu que esperava veure un Bourne però amb uniforme de soldat americà i amb una mica més d’acció de la que tenia. La veritat és que no mata massa la peli. Va tot molt bé fins que comença l’acció. És com si s’haguessin despistat a les tres quartes parts de la peli, hagin començat a fer acció i s’hagin perdut pel camí. Tota la part del principi té els seus punts, però et baixa tot als peus quan acaba tot plegat. Potser m’esperava una altra cosa, potser per això no em va acabar d’agradar. I suposu que també m’esperava, perquè negar-ho, un Matt Damon una mica més bo del que està ara, després d’haver-se engreixat per fer el Soplón (pel·lícula que deixa molt que desitjar) encara no ha acabat de recobrar el seu esplèndit físic, i té aquell aspecte rechonchete que li queda tan malament. A veure si per la pròxima pel·lícula tornem a tenir em Bourne de sempre 😀 .

Bé, si l’aneu a veure o l’heu vist ja me’n direu la vostra opinió 😉 !

Pel·lícula està basada en la novel·la de Francisco Pérez Gandul. Eexplica la història d’un funcionari de presó casat i apunt de tenir un fill que, per causar bona impressió, decideix anar el dia abans de començar a treballar a fer una visita i posar-se al dia de tot plegat. Però just aquell mateix dia es produeix un motí de presos. Ell s’hi veu atrapat i haurà d’espavilar-se fent ús de la seva intel·licència per sortir-ne viu. És un thriller no molt usual en el cinema espanyol, però que et deixa intrigat fins al final. El treball dels dos actors principals Alberto Ammann i Luís Tosar és impecable. Haig de dir que les escenes escabroses es passen prou fàcilment, tot i que la primera imatge és força esfereidora…

La temàtica et fa pensar en l’actualitat i és una invitació a reflexionar sobre elguns dels obscurs angles dels entramats polítics i de les conseqüències que aquests tenen sobre grups que romanen en l’anonimat. És entretinguda, amb certs punts d’humor que ajuden a passar millor la duresa d’algunes imatges que apareixen al llarg de la pel·lícula.

Una pel·lícula molt recomanable si encara no l’heu vist! 😉

Ja sé que fa bastant de temps que la van fer al cinema, i també que la vaig veure, però pensant en si una pel·lícula de riure o no pot arribar a fer riure, m’ha fet recordar aquest cas. I a més d’això, encara no n’havia fet una entrada.

Sinopsi: A la França ocupada per nazis, durant la segona guerra mundial, un grup de soldats jueus-americans coneguts com “Els Bastards” són escollits per sembrar la por entre el tercer Reich arrencant cabelleres i matant brutalment als Nazis.

Cast: Brad Pitt, Mélanie Laurent, Christoph Waltz, Daniel Brühl

La vaig anar a veure en versió espanyola, tot i que hi havia força parts en alemany i en francès, m’hagués agradat més veure-la en versió original. Al principi de la pel·lícula em vaig quedar una mica glaçada amb la imatge que sortia, però a mida que anava passant la pel·lícula i que me n’adonava que no era més que una sàtira, em vaig començar a deixar anar. Estava sola rient al cinema, i no és que fossim pocs tampoc. Em feia vergonya i tot riure, però cadascú és com és, i li vaig trobar un to de comèdia negra molt bo. Jo sincerament la recomenaria a qui encara no l’hagués vist, però sempre pensant que és una sàtira, que sí, que tot això va ser veritat, i que realment va haver una època que aquestes brutalitats existien, però també hem de pensar que és un passat i que el motiu d’aquesta pel·lícula no és històric, no ens vol explicar el que hi passava en aquells anys sinó fer-ne una burla.