Tranquils només el títol està en francès, podria fer un dia l’intent d’escriure’l tot en francès, però faria tantes i tantes faltes que em faria massa vergonya publicar-lo 😛 . La setmana passada vaig comprar per internet unes entrades a zero euros per la preestrena d’aquesta pel·lícula: L’homme qui voulait vivre sa vie. Pel títol podeu pensar que o bé és un drama, o pot arribar a ser una comèdia… doncs bé, la primera opció sempre és la correcta. Tot i que tampoc acabaria de definir-lo com un drama… no ho sé, una cosa molt rara :S . No he acabat de veure la connexió entre les coses, i no perquè estigués en francès, perquè la veritat és que s’han passat mitja pel·lícula mig callats, un octau parlant a tota pastilla i la resta en anglès.

Però bé, a part de que la pel·lícula no valia massa la pena (així que quan surti als cinemes a partir del dia 4 de novembre no us recomano anar al cine…), l’experiència d’anar per primera vegada a la meva vida a un cinema Nord-Americà ha estat curiosa 😀 . El que més m’agrada és que dóna la sensació qeu estiguis als anys 60 amb aquelles marquesines iluminades i les lletres negres posades amb cura, una mica com aquest home que he pillat a mitja feina 😛 :

La part interior (abans d’entrar a la sala) com tots els multicinemes de Barcelona, per això poca cosa de diferència. Les crispetes segons el noi quebecois que m’ha acompanyat tenien un preu desorbitat!! Jo com que fa molt que no en compro no he pogut fer la comparació, però perquè us en feu una idea, una paperina petita valia $5,49, la mitjana $5,99 i la gran $6,49, a tot això se li ha d’afegir el 13,5% de taxes!! Crec que a Barcelona són igual de cares…

I finalment la Sala… bé, m’ha recordat bastant com si entrés a la filmoteca, a no ser que l’hagin renovat, però la butaca era vertaderament còmoda tot i que no hi havia massa espai per les cames o per estirar el peu, i això k jo sóc petita 😛 .