Ja està, l’agonia, l’espera d’una nota que no arribava, la única que em faltava per saber, els dies que porto de llit per culpa d’una gastroenteritis, la calor, … Ara sí, excepte la gastroenteritis i la calor, la resta s’ha acabat! Per fi he sapigut les tres notes de les tres dagues clavades a l’esquena que portava des de feia massa temps… La veritat és que no em puc queixar, relació esforç-benefici no està malament, m’hagués agradat una mica més, però tampoc podia demanar massa tenint la cadera pel mig. Ara només em falta fer la sol·licitud a electrònica i la matrícula i ja estarà tot a punt.

Qui ho entengui que m’ho expliqui… Ahir per la nit, després de celebrar el sant del meu cosí a casa seva, a les 12 aproximadament vaig anar camí cap al paral·lel, a un bar just al costat de la sala Apolo. Vaig anar en cotxe, així en qualsevol moment podia fer cap cap a casa. Evidentment, si beus no condueixis, així que tot i que tots els altres estaven al voltant d’un tirador de cervesa bebent per sumar litres, jo em vaig demanar la meva aigüeta per anar tirant i no quedar-me amb la gola seca. Com a molt, vaig demanar que em deixessin provar, mullar-me els llavis, la cervesa del tirador, per veure si valia la pena tornar-hi un altre dia. No matava, i segueixo pensant que la d’ampolla està més bona. Però a part d’això, a part d’estar-me tota la nit amb la meva ampolleta d’aigua, a part de no tastar ni gota d’alcohol, aquest matí m’he llevat a les 10.30h amb un mal de cap horrorós, el cap em ressonava i sentia la sang com rebotava dins el cervell i com si el cap m’anés a esclatar… Més o menys la  mateixa sensació d’haver passat una nit de festa bebent fins a altes hores de la nit. Però el més dur de tot és que jo no vaig beure absolutament res! Com pot ser? el fum del tabac potser? El soroll i els crits dels borratxos que riuen de forma estrident i no paren d’alçar la veu uns dB’s més del normal? El fet d’un cansament constant d’haver estat estudiant pels exàmens?

La veritat és que no ho sé. Tot i així, avui he fet un dels tres passos per arribar a realitzar el meu somni… :$

Ja fa un any del dia en que em vaig trobar a l’aeroport amb quatre noies que no coneixia de res i unes hores més tard amb 16 més. Encara recordo perfectament el que va passar durant aquells 7 dies, i crec que va ser una experiència que no oblidaré. El que tampoc he oblidat ha estat que fa un any també feia les dues mateixes assignatures d’ara, dues dagues clavades a l’esquena de forma esviaixada per tal de fer més mal… Però espero que aquest any, com diu la dita: a la tercera va la vençuda, i per fi venci telecos i marxi a fer electrònica, que és el meu somni des de primer de batxillerat :$ . Tot i això, ara mateix estic de vacances i per fi descansaré d’estar sentada tantes hores per estudiar…

Apa, ànims pels que encara no heu acabat i bones vacances pels que ja esteu com jo!

Ah! I felicitats a tots els Joans!

Avui m’han donat una resposta bastant curiosa. Hem anat amb l’esther al “dispensari”, o almenys al lloc on abans estava el dispensari. Anàvem en busca i captura d’un neobrufen o antiinflamatori perquè li feia mal el canell, hem picat al timbre i ens surt una dona que quasi sense dir-li res, ens ha dit: “No, no puc donar-vos cap pastilla”. La nostra cara ha estat ¬¬U. I llavors li hem dit, però un neobrufen o antiinflamatori: “No, no tinc pastilles ni medicaments. Això és un servei d’assistència mèdia de revisions” . Llavors ha vingut el millor: li hem dit que si ens feiem mal a la universitat, bé hi havia d’haver algun lloc on ens atenguessin. I ens ha respos amb tota naturalitat: “No no, si et fas mal aqui és com si et fessis mal al carrer, nosaltrs no hi podem fer res”. I aquí ha vingut la resposta clau: “Bé, si t’estàs morint si que t’atendrem”. Llavors ve la meva pregunta: realment són capaços d’atendre’t si t’estàs morint, però no poden ni donar-te un simple ibuprofen???

Aleshores, quan hem arribat amb l’esther a la biblio hem mirat a les matrícules anteriors, que se suposa que pagues una assegurança escolar pq et cobreixi per si et fas mal. I ha resultat ser que el quadrimestre anterior si que vam pagar una assegurança escolar per 1,12€ però aquest quadrimestre ja no ens la cobraven… I doncs, si ens vem mal o alguna cosa dins de la universitat a qui hem de denunciar, a l’ajuntament?? Se suposa que dins un recinte universitari no pot entrar la policia, però si et fas mal, la universitat no se’n fa responsable…

No faré cap més comentari…

Altrament dit SPAM. Realment fer un treball sobre aquest tema em va servir per poder tenir coneixements que no m’hagués imaginat mai, i d’altra banda de saber com eliminar els correus d’SPAM del compte de correu. El que encara no he aconseguit és eliminar tot l’SPAM que rebo al meu blog. Una quantitat desmesurada i sempre al mateix post. He analitzat el post l’he tornat a llegir per mirar si hi havia en algun moment algun link estrany, i res de res. Tot amb normalitat. Haig de confessar però, que el que vaig posar al post ja fa un any no ho vaig complir del tot… una mica el burro potser si que el vaig fer… :$

Bé, al que anava, que diàriament rebo des de 10 a 40 o 50 correus posant absolutament el mateix, comentaris a un sol post. El que he acabat descobrint que això només passa quan hi ha activitat al meu blog. O més ben dit, quan escric alguna cosa o algú escriu un comentari. Llavors els comentaris SPAM augmenten considerablement. I ja que hi sóc i que en el fons un blog serveix per comentar, preguntar, proposar i posar en conflicte temes i opinions, demanaré aquest cop una cosa: algú té alguna idea de com punyeta eliminar per complet la gran quantitat d’SPAM que rebo????

Res més, això és tot des del RACC. Que passin una bona nit! (fa massa dies que escolto el Matí i la mare que el va parir, el despertador de catalunya )

No sabia si avui a la universitat estava a una discoteca amb el sol que queia que feia justícia o si em trobava efectivament a la universitat on estudio. He anat a estudiar i en un moment de descans he anat a fer una passejada fins a l’abacus i la caixa que havia de pagar 1 trist crèdit de lliure el·lecció que em donaven per haver fet 80 hores del curs de fotografia. Doncs com deia, tot passejant m’he trobat amb la imatge d’un reguitzell de noies vestides per anar de discoteca. Realment he tingut dubtes, he mirat el rellotge un parell de cops per assegurar-me que l’hora era la correcta i després he mirat el meu voltant, he vist el sol que feia, he tornat a mirar el rellotge i finalment m’he quedat uns segons mirant les noies que aparentaven uns quants anys més que jo.  Ha estat llavors quan he entès perquè de sobte un grupet de 5 noies ha entrat a la primera planta de la biblioteca, han donat una volta per totes les taules, i després de mirar i ser mirades per un munt d’ulls despistats que les seguien durant el recorregut, han marxat com si res. No treuré conclusions precipitades… deixaré que cadascú deixi volar la seva imaginació .

No és una sigla qualsevol, és l’equivalent al Time To Live d’un paquet enviat a través d’una xarxa. Més o menys el mateix equivalent al temps de vida que li queda al meu blog si no escric alguna cosa immediatament! Fa des del 27 de maig que no escric res i com no m’espavili el temps de visita serà 0 segons.

Amb el germà a fora de vacances pels voltants de Buffalo, Canadà i New York. Les hores d’estudi per aconseguir que el meu somni de fer electrònica es converteixi en realitat d’una vegada per totes aquest quadrimestre. Els ànims que per desgràcia no són molt alts. I una mica de tot, han fet que fins avui no hagi posat una sola lletra per dir que estava vivita i coleando…

Però avui m’ha fet gràcia perquè m’han dit que era una de les noies amb més web 2.0 que coneixien ( o alguna cosa semblant) i m’ha alegrat la vida . Normalment algú es pot sentir ofès perquè li diguin geek o friqui, però jo per contra em sento bé. Sóc rareta ho sé . A més, per reforçar encara més aquest adjectiu, haig de dir que durant aquest temps de silenci he fet unes quantes compres per internet… Una d’elles és un “webo” altrament dit trastet per connectar-se a internet amb el portàtil des de qualsevol lloc amb una tarjeta sim (de simyo per variar) de marca Huawei. Una altra és un teleobjectiu per la càmera reflex que espero que m’arribi amb el meu germanet d’estats units. I com que això de comprar per internet és massa fàcil vaig aprofitar per comprar-me un disparador automàtic per la càmera, i un mini altaveu Xmini tamany liliput super friki i super pijo ( ho sé, però era un capritxu que em feia ilu ). Amazon és el vici de qualsevol consumista de gadgets :$ .

Això ja ha estat massa!!! Clar que no podia haver estat d’una altra manera, crec que des de fa molts anys que aquest ha estat el primer partit del Barça que he seguit des del principi fins al final!!! 2-0 un partit i un any històrics com deien per la radio!!

Sembla que haguem tornat a l’època dels romans on dues cultures es disputen per la capital de l’imperi. Jo no és que sigui massa futbolera, sempre he dit que em vaig quedar en una època passada, l’època del Dream Team. Però des de la setmana passada que em vaig sentar al sofà per veure com tot un seguit de jugadors conneguts i no tan coneguts recollien les dues Copes, vaig pensar que potser el futbol que jo havia deixat enrrere havia tornat altre cop. I la veritat és que tampoc sé què faran, si guanyaran o no guanyaran, però el meu primer pressentiment és que acabarà guanyant el Barça 2 a 1. Marcaran els dos equips durant la primera part i quedaran empatats fins al final. Fins al temps de descompte no acabarà marcant el Barça. No puc dir de qui seran els gols, perquè amb prou feines em conec les alineacions…

No sé què passarà, però espero que el joc sigui entretingut almenys ! Almenys això sembla, perquè el Manchester i el Barça no és que siguin pas equips de pacotilla .

apa, visca el Barça i visca Catalunya!

La veritat és que l’anomenatinútil m’ha inspirat en el seu post. L’altre dia vaig fer una repassada a tot el que no havia llegit del seu blog, i en el seu últim post tenia tantes coses a comentar que em vaig quedar curta, i m’agradaria també dir la meva. I de pas aprofitaré la ben entesa que així podré escriure alguna cosa que fa massa que no ho faig…

Certament, perquè hem de deixar de vestir com ens agrada per encaixar en un lloc? Odio el fet d’haver d’arreglar-se d’una manera específica per entrar en una discoteca. Haver d’anar amb unes sabates que com no vigilis caus a terra des d’una alçada considerable. O el fet de ser mal vista per no anar prou escotada. I potser sí, que com diu l’inútil en sentim que tothom ens vol vendre alguna cosa. Perquè sinó hauriem de mostrar-nos d’una manera que normalment no som? No crec que les poques noies que hagi pogut veure en una discoteca (perquè no hi vaig massa, per no dir mai), vagin sempre com van quan passen les 12 de la nit. Sense anar més lluny a la telecogresca, quan vaig estar a la porta vaig poder veure de tot. Les noies (nenes) que podien tenir una cara més infantil vestien el més descarades possible, només per aparentar una edat que possiblement no tenien. No és això vendre’s d’alguna manera? Vendre la teva imatge perquè sigui una mica més atractiva, perquè les mirades del sexe oposat acabin caient al punt de mira, que normalment no és als ulls ¬¬ . I el fet de canviar per anar com tothom no deixa de ser una manera de perdre la personalitat.