No és molt habitual que me’n vagi a més de 100km de casa per tal d’anar a dinar a un restaurant, però feia molt que hi volia anar. Potser el fet que conegués en Sergi, l’amo del restaurant i també el cuiner, ha fet que em decidís encara més a agafar el cotxe i fer-me la kilometrada fins allà dalt.

Porta del Restaurant Can Co

El restaurant és un lloc petitó i acollidor, és d’estil força modern, no el qualificaria de lloc rústic vaja. Existeix un menú de cap de setmana que per poc més de 18 euros tens un bon oferiment de primers plats, segons i postre, amb el vi, el pa i l’aigua inclosos. Jo he agafat de primer un remenat d’espàrrecs verds amb llagostins i de segon un salmó amb salsa de cava. Tant una cosa com l’altra tenien una mida molt ben trobada. Perfecte per acabar de menjar bé, però no massa tip! El salmó estava cuit al punt, almenys per mi, fet per fora i aquell punt cruet per dins que el feia molt melós, la salsa, i això que quan l’he vista he pensat que potser no m’agradaria, molt suau i la cebeta que hi havia li donava un toc molt dolcet! 😛

Saltejat d’espàrrecs verds amb llagostins

Salmó amb salsa de cava

I de postre… buffff ja em coneixeu! Tinc una debilitat per allò dolç i encara més si porta xocolata! així que jo he escollit un pastis tebi de xocolata i taronja amb xocolata negra per sobre… bonissim!!!! 😀 I això que em costa agafar pastissos als restaurants i més si són de menú, però aquest estava molt immillorable!!

Pastís tebi de xocolata i taronja amb xocolata negra per sobre

La persona que m’acompanyava s’ha agafat un primer de patates farcides de peix amb salsa de marisc també molt bones i un rissoto negre, de postre una crema de maduixes amb formatge fresc que realment passava sola i feia tirar avall!

He de reconèixer que he menjat molt a gust, ja no parlo només perquè conec al cuiner, de fet, em feia una mica de cosa, imagina’t que després no menges be… com li ho dius??? però renoi! he menjat molt a gust i tot estava molt bo i una molt bona mida! I una cosa que he trobat curiosa és que tots els plats eren diferents, vaja, que no seguien una tònica! ha estat curiós 😉

Vaja, en resum, és un lloc molt racomanable! 😉 sí, està un pel lluny, però si us deixeu caure per la comarca de la Selva, ja sabeu, passeu per Can Co a dinar que el Sergi segur que us deixarà l’estómac ben a gust! 😉

Nom: Restaurant Can Co

web: www.restaurantcanco.com

adreça: Avinguda Montserrat, 10 de La Cellera de Ter (Girona)

telèfon: 972 42 25 22 | mòbil: 696 42 58 16

És un bar antic de l’any 1860 que es troba al carrer Joaquim Costa 33 de Barcelona. És antic i la decoració modernista es manté encara a l’interior. Sembla petit, però hi cap força gent, i té música d’ambientació no massa forta. Et permet parlar i estar a gust mentre prens una canya per 2.40euros i fas petar la xerrada amb un bon amic esquimal (el qual em va presentar aquest lloc).

Hi ha força bars curiosos per aquell carrer, i mira que hi havia passat vegades i no me n’havia adonat que existissin. N’hi ha un altre allà prop, al mateix costat del carrer anant en direcció Ronda Sant Antoni que també està força bé. Fa cantonada amb el carrer de la Paloma i la música és agradable.

Mostra un mapa més gran

Tantes coses que tenia per dir, i ahir que estava amb febre no vaig poder escriure res 🙁 . Bé, el que volia comentar és que aquest cap de setmana passat vaig quedar per sopar amb algú que feia moooooolt de temps que no quedava, la marta (lagiri), al sopar érem l’albert, en pier, la marta i jo. Haviem quedat sobre les 10 a pl Catalunya (sí, ho sé, no és una hora prou d’hora per quedar per sopar si no tens res reservat, però aquí estava la gràcia, anar a l’aventura!). Vam fer camí cap a un lloc on havia anat ja feia bastant de temps, al Petra (un restaurant, que quan hi torni en faré un post per recomanar-lo), però en arribar-hi ens vem trobar que poca cosa podiem fer si no haviem reservat, ni rentant els plats ens deixaven menjar. Vaja, que de moment estavem sense menjar i ja eren quasi dos quarts. Llavors, vam fer mitja cua cap a un lloc que haviem vist passant de camí. Però resultava que tampoc hi havia massa, lloc, només haviem d’esperar que uns acabessin amb els cafès, però ja se sap, quan un arriba a aquesta etapa d’un sopar, es pot allargar fins a mitja nit. Llavors, jo que tenia una aplicació a l’iphone, que encara no havia utilitzat (around me), vaig buscar restaurants a prop, i vaig seleccionar el primer. Vem anar-hi, hi havia taula i ens vem asseure. No sabiem del cert el preu, i quan vem obrir la carta el vem veure. Pujava una mica més de la mitjana de restaurants als que vaig amb amics, però realment el lloc, el menjar i el servei se’l valien 😀 ! La veritat és que una de les bones descripcions del lloc és la que s’escriuren ells mateixos:

El lloc és molt recomanable, tan si vas per un sopar romàntic com si vas uns quants amics (tampoc molts perquè les taules no són molt grans) però tenen algun lloc mig apartat per si el sopar és més íntim 😉 .

Com sempre vaig amb retard. Vaig anar el dimecres a sopar amb el Carlos, buscava un lloc tranquil, sense massa gent. Un lloc on es pogués parlar, i que a més d’això es mengés bé. La setmana anterior haviem passat per aquest lloc, però estava ple i vem decidir que ja hi tornariem. La veritat és que de tranquil ho és, almenys un dimecres al vespre. La carta de plats vegeterians oscil·la entre els 3 i 6 euros crec recordar. Els postres, la majoria fets per la casa, haig de dir que el pastís de nous, bonissim!! I les trufes amb nata, no eren d’aquestes congelades, estaven fetes artesanals perquè el que és rodones rodones tenien poca cosa 😉 . La decoració… bé, la decoració o la no decoració, perquè les parets són blanques i punt, però trobo que el punt de blanc i negre de tot el conjunt, li dóna un toc especial i minimalista que et fa sentir a gust. Vem ser molt ben atesos i la veritat és que és un lloc que recomanaria.

Per si voleu anar-hi us deixo un mapa perquè no us perdeu per la Vila de Gràcia 😉 !

Us deixo també l’adreça de la pàgina web de l’Illa de Gràcia per si hi voleu fer una visiteta 😉 .

 Ahir per la nit vaig anar a fer un soparet amb la marta, que ja feia temps que no quedavem ella i jo soles per anar a sopar i parlar de les nostres coses… 😀 jejeje Haviem d’anar a un de la família de la dolça hermínia, però estaven a petar de gent (és el que té el centre un dissabte per la nit), però com que haviem baixat a sopar i no voliem tornar a casa sense haver-ho fet, vem topar amb un lloc tot curiós: “La Botiga”. Un restaurant que d’entrada saps que és un restaurant pq té la carta a fora exposada, sinó, pensaries que és una botiga. La primera impressió que dóna és d’un lloc petit, amb molta llum, on està prohibit fumar i que té un encant especial. Taules molt versàtils que es poden anar movent per aconseguir taules llargues de fins a 5 persones per costat o taules de dos. Quan baixes al pis de baix, on hi ha els lavabos, et trobes amb la sorpresa que és com el doble o el triple de gran. Els plats que vem demanar estaven força bons, però el que va ser sublim va ser el postre, “pecat de xocolata”, un tros de xocolata dens, com una trufa gegant, de xocolata molt amarga i bonissim. Ens va servir una xineta molt mona que entenia el català si li parlaves poc a poc. Van ser ràpids en servir i ben ateses. Per preu, doncs està prou bé, vem menjar un plat (que vem quedar tipes), un postre i una aigua cadascuna, més una ració de coca amb pa amb tomàquet: menys 12 euros per cap.