És un bar antic de l’any 1860 que es troba al carrer Joaquim Costa 33 de Barcelona. És antic i la decoració modernista es manté encara a l’interior. Sembla petit, però hi cap força gent, i té música d’ambientació no massa forta. Et permet parlar i estar a gust mentre prens una canya per 2.40euros i fas petar la xerrada amb un bon amic esquimal (el qual em va presentar aquest lloc).
Hi ha força bars curiosos per aquell carrer, i mira que hi havia passat vegades i no me n’havia adonat que existissin. N’hi ha un altre allà prop, al mateix costat del carrer anant en direcció Ronda Sant Antoni que també està força bé. Fa cantonada amb el carrer de la Paloma i la música és agradable.
El teu amic és esquimal de debò o és una manera de dir que en aquell local hi fa moooolt de fred? Perquè si és així no aniré, que sóc d’encostipat ràpid!
el meu amic és esquimal de debò 😉 tranquil, de fred no en fa pas, el problema i la ràbia que em fa de molts d’aquests llocs és que es pot fumar 🙁 …
Hi ha molta gent fumant, vols dir? Això és repel·lent. Un bar no serveix de res si al sortir-ne tindras el nas i la gola irritades per un o dos dies. 🙁
Que fort! Jo també el vaig descobrir l’altre dia i tenia pensat fer una entrada XD
El lloc em va agradar, la veritat. Vaig flipar amb la barra. Brutal! 🙂
AhSe: per mi ja podria estar prohibit fumar a qualsevol bar!! t’ho dic de debò! Odio sortir d’un lloc i fer pudor a tabac tot un dia sencer i haver de ventilar la roba només perquè hi ha gent enganxada a això tan fastigós 🙁 però què hi farem… no puc canviar la llei jo, i tampoc vull deixar d’anar a certs llocs, així que m’aguanto… No és que hi hagi tampoc massa gent fumant, però per un que fumi, a mi ja em molesta.
DooMMasteR: jejejje, doncs mira que fa temps que volia ficar l’entrada eh! perquè vaig anar-hi ja fa un parell de setmanes. Xip, la barra i la decoració interna és molt xula! I les lamparetes de marbre les vaig trobar molt originals 😉 !
Ara s’han sabut uns fets que van passar el 8 d’octubre a la Casa Almirall de Barcelona, i que impliquen Àngel Colom i Èric Bertra. Una cambrera li va dir a Colom “que li parlés en castellà si volia alguna cosa”, i després de trucar els Mossos perquè els racistes no volien signar el llibre de reclamacions “els cambrers i dos clients, amb simptomes d’haver consumit drogues, van dir que estàvem a Espanya i era una falta de respecta parlar-los en català”, afima Bertran.
http://www.nouscatalans.cat/component/contingut/article/2277/cambrers_de_casa_almirall_a_barcelona_os_podeis_meter_el_catalan_por_el_puto_culo_y_viva_franco
Déu n’hi do, tot per no voler atendre en Català, després no m’estranya que ens diguin que som uns intractables si segueixen passant aquestes coses… però és ben cert que jo almenys com a catalana demano que com a mínim un treballador d’un lloc públic entengui el català, que el parli ja és demanar més, però entendre’l no crec que sigui demanar tant… Això sí, és molt dur estar a la teva pròpia ciutat i que hagis de canviar d’idioma perquè t’entenguin, i a vegades ni en castellà… ¬¬’
Salamandreta: les fulles de reclamacions no s’han de signar pels cambrers tal com s’especifica a les instruccions annexes, escrites en tres llengües. Els cambrers parlaven o entenien el català i no els van servir per què era tard. Una discussió personal s’ha convertit en pública al utilitzar una plataforma propietat de CDC. Un bon exemple de racista és, per exemple, el Sr. Millet (cas Palau) que va administrar una finca de cacao a Guinea Ecuatorial, regal del dictador Franco al seu pare com gratitut per la seva col.laboració a la guerra. Al Sr. Colom aquest personatge no li va provocar cap repugnància quan li va acceptar una donació en diners. Clar que no era a les tres de la matinada.