Ja que estem en època de òscars i premis de pel·lícules i tal, què tal parlar de films quebecois? Doncs bé, la setmana passada la Véronique va venir a casa per mirar una peli que ella em va dir que havia de veure si volia realment integrar-me: La Guerre de Tuques! I seguim amb el tema del quebecois que no et parlen directament a tu, el qual depèn de qui ja intenta millorar per tal que jo l’entengui 😛 , però aquest diguem que era en alguns moments totalment incomprenssible… 🙁 Però tot i les meves dificultats i les preguntes d’algun significat, vaig entendre quasi tot el que deien 😛 .

La peli va sobre uns nens d’un poble que durant les vacances de nadal decideixen fer una guerra creant dos bàndols. És una comèdia dramàtica de l’any 1984. La roba i estils no diferenciaven massa del que es portava a Barcelona per aquells anys, però tot i això va ser curiós veure una peli tan antiga. No és que sigui la millor película de l’univers, però resulta que és tan coneguda i tant important per als quebecois perquè va ser la primera película que van fer amb parlar quebecois quebecois i no francès. Resulta que antigament els quebecois no mostraven el que realment parlaven en fils o obres de teatre, parlaven més aviat el francès de frança. Però amb aquesta película va ser com una mena de revelació en la que van dir, a pendre el francès de frança, nosaltres parlem així! I va resultar que va agradar molt i va rebre diversos premis! Tals com la palma d’or al festival internacional de Moscú o el premi al públic de film per a nens de Chicago.

Va ser doncs a partir d’aquell moment que el quebecois va començar a sentir-se com a tal, i no només a quebec i entre la gent que el parlava, sinó als mitjans, películes i obres de teatre. Perquè en el fons el quebecois no és un francès mal parlat, sinó que és el francès antic que no va patir la reforma lingüística que es va aplicar a frança. Una mica els van deixar allà, els van abandonar i ells solets van seguir parlant el mateix que fa anys es parlava a França. És per això que mots com fin semaine (weekend en francès), diner o souper (déjeneur, diner) se semblen més al català o al castellà que mots francesos.

La pregunta que em faig és… tenim nosaltres algun film que hagi marcat un abans i un després?