Certament treballar sol és molt aburrit… començant pel fet que no pots compartir la teva feina amb ningú. Les millores que obtens, els problemes amb els que et trobes, com els soluciones, com et neguitejes perquè portes hores i hores amb el mateix i no surt… Treballar amb el teu ordinador, amb la mateixa pantalla tot el sant dia. Per molt que intentis fer coses diferents, anar a sopar, sortir a ballar, a prendre una cervesa, a fer un volt, a fer exercici… per molt que ho intentis la feina seguirà al seu lloc i si tu no resolts el problema, per molt que t’esvergeixis, per molt que pensis que s’arreglarà, quan tornis a asseure’t davant de l’ordinador de nou, el problema seguirà allà, sense solucionar, sense poder comentar o compartir amb ningú…
Quan estudies almenys tens companys amb qui comentar la jugada, si un problema no et surt, algú altre l’haurà intentat o almenys podras posar en comú quins problemes has tingut i seran dos caparronets pensant en el mateix. Però treballar en la recerca universitària tot sol i sense la possibilitat de compartir és verdaderament una murga… 🙁 és com entrar en la película del dia de la marmota, llevar-se pel matí i fer el mateix, veure la mateixa gent (bàsicament ningú perquè han acabat desapareixent tots del laboratori), parlar amb les parets i les noies despullades amb bikini rosa de paper, mirar hores i hores el mateix quadre i ser incapaç de recordar que són els Rolling Stones…
Suposo que no esperaveu que tots els posts fossin de qualitat i expliqués coses divertides, com a tot moment de la vida tens dies que potser seria millor quedar-se arrupit dins el llit embolicat amb els llençols i calentó, mentre les coses passen fora i els problemes simplement esperen a que el pròxim dia et llevis amb més ganes d’afrontar-los.
Comptine d’un autre eté: l’après-midi (Yann Tiersen – Amélie)
Bon dia Núria, tens raó hi han posts i posts i potser aquest es el que vols que reflexi més la realitat des de que estàs a Canada. Hi ha moments que tenen que ser durs, pensa que en valorar el que fas, potser no tens ningú amb qui compartir-ho però de mentres que tu ho vagis positiu la feina que fas i veus que vas avançant a pas valent això ja es feia guanyada, projecció de cara al futur, no vull dir que estiguis mirant tot el dia un quadre i no sapiguis qui son fins que algú t’ho digui, potser el mirar el quadre pot arribar a inspirar, no en aquell moment, no en aquell dia, però si al final pots treure alguna cosa de profit. Que tinguis un bon da i segur que tota aquesta feina que fas al dia de demà valdrà molt més del que estàs valorant ara mateix amb tu mateixa.
Nota: Programa d’ahir cmaps tools era aquest?
T’entenc perfectament, en el meu camp passa exactament el mateix, quan treballes sol i et quedes encallat en qualsevol cosa, poc tens a fer, si mes no jugo amb la gran ventatge de que puc consultar al Sr. Google si algú s’ha trobat en una situació similar i en la majoria dels cassos acabes donant amb la solució del problema o dubte, de totes formes en moltes ocasions et sents com un cec perdut en un desert i amb el bastó nomes trobes que sorra i mes sorra. Actualment tinc sort, doncs formo part de un equip de 4 informàtics, però temps enrere he estat portant projectes jo sol.
Bon dia!
Es aburrit si, ho sé ja que es el que faig, pero tot té avantatges i desvantatges, no et baralles amb els companys de feina perque no responen…pots fer el que vulguis dins el teu espai…pots posar la música que vulguis…ningú pot dir que no l’escoltes…pots parar i començar quan vulguis….ningú invadeix el teu espai…I més….Pero avui dia amb els mitjans de comunicació que hi han a l’abast poc has de fer per parlar amb algú, només ho has de fer….I com sempre ja saps que la mami está per el que calgui. Endavant nina que tu vals molt!!!
Ets humana! reconeixes que la teva vida no son alegries i novetats constants una darrera l’altre! benvinguda al mon del blocaires realistes!
Toniddp: evidentment no puc pretendre que tot siguin flors i violes, no tots els dies són fàcils ni alegres, però és cert que s’ha de seguir endavant… i el que també és cert és que les coses per si soles no surten, o hi poses una mica de la teva part o poca cosa faràs. I no era ben bé això el que volia, però bé, el profe de barcelona em va dir que el mode cutre que havia trobat que ja hi anava bé i que no m’hi preocupés…
eskary: el problema és que el projecte que estic fent poca gent l’ha fet tal i com ho estic intentant jo (suposo que és la gràcia d’haver buscat una cosa nova i intentar fer-ne recerca, sinó si ja estigués fet, quina feina seria la meva doncs?), i llavors per molt google que faci no trobo tampoc la solució… 🙁 però bé, la insistència suposo que acabarà tenint el seu fruit ^^ (espero 😛 )
mami: 🙂
Pons: sí, per sort sóc humana 😉 . I crec que juntament amb aquest, ja he escrit 2 posts d’aquest estil en els 127 dies que porto aquí… tot i que això no vol dir que els altres 125 realent hagin estat de joia i alegria! I crec que és el temps més llarg que he aconseguit escriure un post diari de forma contínua i sense deixar-me cap dia i realment costa explicar una cosa mínimament interessant cada dia ^^