Què és el que ens fa pensar que no valem? Perquè ens entestem que no som res, que el que fem no serveix per res? Perquè ens limitem a acceptar les nostres conviccions i no creiem el que ens diuen? Perquè deixem de banda el que la gent que ens envolta ens diu per seguir pensant el que nosaltres creiem que és veritat?

Totes aquestes preguntes i més que podria seguir afegint només em deixen pensar que la persona que se les fa s’ha adonat que té una autoestima baixa. S’ha adonat que tot el que ell creu, potser no és tan cert com es pensava i que hauria de fer una mica més de cas al que li diuen o li afirmen. Però no sap perquè hi ha alguna cosa que no el deixa tirar endavant, no el deixa creure en res més que en el que pensa. Tampoc estic dient que el que diguin uns o el que diguin els altres és cert, només que hauriem de valorar més el que ens diuen. Si realment tenim una persona que ens estima, que ens aprecia i que valora el que nosaltres fem, per molt que no creiem en el que ens diu, si ell creu en nosaltres, perquè no ho hem de fer també? Perquè valorem més la nostra opinió que la dels altres, si precisament estem dient que no valem res? Per una part tenim la necessitat de creure en una persona propera, per sortir del forat en el que ens trobem, però per l’altra és com si ja ens hi trobéssim bé en aquest forat fosc i de pensaments pessimistes que ens envolten dia a dia. Hauriem de deixar que els amics, si realment són amics, ens llancessin la corda i nosaltres agafar-la. Deixar que ens ajudin. Sentir-nos valorats i a la vegada valorar-nos a nosaltres. No podem esperar que la gent ens vingui i ens digui: Molt bé, ho has fet molt bé! Però tampoc podem negar tot el que se’ns diu. És potser com un estat contradictori. Per una banda dic que no podem esperar que se’ns digui que ho fem bé i que hem de creure en nosaltres, i per l’altra estic dient que hem de creure en el que ens diuen perquè ens ajudi a sortir del forat de pessimisme.

Primer de tot s’ha de tenir clar que els extrems no són bons, cap extrem és bo. Hem de saber quin és el nostre punt d’equilibri. Ens hem d’acceptar tal i com som, i si no ens agradem, canviar per agradar-nos. Hem d’estar convençuts primer nosaltres de que el que fem està bé, valorar els nostres fets. I per l’altra, si no ens agradem, hauriem d’acceptar que hi ha persones que ens estimen i que ens valoren tal i com som. Acceptar que podem agradar. Que si algú ens diu guapo o guapa, no és per cortesia, sinó perquè realment ho pensa. I si nosaltres pensem que algú és guapo o guapa, i li diem, però no ens creu, perquè l’hem de fer entrar en la raó de que el que diem és veritat si ni nosaltres mateixos el creiem? Perquè el que diu ell o ella és fals i nosaltres no estem errats?

No sé si he aconseguit transmetre el que realment penso sobre acceptar-se o no a un mateix, potser m’ha quedat una mica liat, però hi ha tantes coses que vull dir, tantes coses que vull lligar que se’m fa difícil escriure i plasmar sobre paraules el que el meu cap no deixa de pensar. Potser només aconseguiré que el fet de llegir aquestes línies ens faci pensar tan als que intentem fer creure als altres que agraden com els que ens sentim baixos per no agradar, o neguem el fet de que realment agradem.