Ho sento, suposu que es nota que estic classificant i buscant les fotos del viatge que més m’agraden. I que pel mig vaig mirant les fotos que realment trobo curioses. Què me’n dieu d’aquesta? Sembla que al final de la carretera es desdobli en dos. Però la veritat és que ara hi estava pensant, i en el fons el que passa és que la carretera per la que anem és el sentit contrari i per la dreta es veu el sentit al que hauriem d’anar… És curiós, no recordo el moment de fer la foto… 🙁 jejeje
Com que m’he tornat a llegir l’última cosa que he escrit i no m’ha agradat massa, he pensat que el millor que podria fer és posar alguna cosa que reflexi el títol anterior i a més que alegri la vista…
Espero que al Xavi no li molesti sortir tan guapo en una foto 😀
La veritat és que quan jo vaig fer la foto, la vaig fer a la llunya, almenys això creia. Estàvem a punt de sortir del Zion National Park quan vem parar per fer alguna foto de nit. I jo tota contenta que faig la foto, i d’entrada pensava, que maca que m’ha quedat. I quan arribo a barcelona, la passo a l’ordinador i la miro en gran em trobo aquesta sorpresa:
Què és? Una estrella fugaç o la lluna que volia enganyar-me?
Aquesta és una de les fotos que donen sentit al primer motiu pel qual vaig obrir aquest blog.
El d’ensenyar a qui volgués el que a mi m’agradava fotografiar…
Ho sé, feia dies que havia promès que explicaria alguna cosa del viatge a l’altra punta del “xarcu”. Però entre una cosa i l’altra… primer que vaig estar fins dimecres al vespre sense maleta! Sí sí, sense maleta, tota la meva roba estava dins de la maleta, i la meravellosa companyia aèria United Airlines va tenir la bondat de perdre’m la maleta a l’aeroport de chicago. Doncs bé, després de la peripècia, l’inici de curs, i el fet que m’havia de repassar les més de 1400 fotos fetes, fins avui no he tingut el moment de posar-me a escriure alguna cosa del viatge.
Doncs bé, de moment us deixo amb aquesta imatge, una petita introducció al món americà (s’entén que amb americà em refereixo als estats units). Una petita mostra del que era trobar-se una bandera nord americana cada 10 metres!!! en ma vida havia vist tantes estrelles i barres juntes!! També s’ha de dir que em recorda a la típica imatge de película patriòtica, moment en el que hi ha un desastre mundial, i tots els americans se’n van a parir panteres (perquè la resta del món és com si no existís), i apareixen imatges de civils. I si passa a san francisco (com la Roca), apareix aquest bonic tranvia baixant per una de les mil pendents que hi ha…
a veure si demà tinc temps de mirar alguna altra foto curiosa! 😉
Els focs artificials sempre han estat una d’aquelles coses que m’han cridat l’atenció… Com s’ho fan? Com aconsegueixen que les espurenes saltin cap on toca, que canviïn de color mentre estan suspeses al cel, que … ? Hi ha deu mil preguntes que em venen al cap quan penso en un foc d’artifici.
Aquests dies a Barcelona hem tingut la oportunitat de gaudir de diversos espectacles de foc. Només m’he mogut per anar a veure’n un, va ser el divendres, amb la marta i l’albert, que vem baixar a la barceloneta un dia de pluja per anar a mirar l’espectacle pirotècnic. I avui, últim dia de les festes de la mercè, des del balcó de casa meva he pogut contemplar l’espectacle i sentir les cançons mítiques que han sonat a TV3 durant aquests 25 anys.
Com deia abans, els focs són una d’aquelles coses que m’és m’agraden, en general el foc. I en concret els que més m’agraden són les palmeres. Al començament dels focs, han dit que hi hauria moltes palmeres, i de tot tipus, i bé, al final encara estava esperant el gran espectacle de palmeres. Encara sort que n’hi ha hagut dues de diferents, i he pogut captar la imatge a temps, perquè sinó em quedo esperant fins l’any que ve!
Perquè us imagineu una mica el que va ser una part del Raid, una de les parts que més bé m’ho vaig passar! La “pista” si es pot dir així, era un prat quasi verge. Com si no hi hagués passat ningú, sinó us ho creieu, mireu la foto. Fa justícia!
No es pot dir que el cotxe del davant fes gaire cas a Machado quan amb les seves paraules ens deia: caminante no hay camino, se hace camino al andar… qui sí que ha deixat camí és el Raid, que per diversos pobles i medis de comunicació locals no ha deixat de sortir. Al diari local de Soria, al de Burgos, al de Requena,… i també a la masia Pelarda, lloc on vem passar la segona nit de tenda. Mal que mal millor que la primera, clar que vaig dormir només dues hores, la festa es va allargar una miqueta i els problemes per trobar la tenda de nit van afegir emoció!
Què han dit de nosaltres la masia Pelarda?
Teniu davant dels vostres ulls un pentafolium o altrament dit trèvol de cinc fulles. L’he trobat prop de la uni a la gespeta que tenim per allà que ens han fet nova.
Si un trèvol de quatre fulles dóna bona sort…
…un de cinc què dona?
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya!”.
fragment del poema de Joan Maragall
Diada de Sant Jordi
És ben bé segur que tothom coneix la llegenda de Sant Jordi. Cavaller galant que dalt del seu cavall blanc i el seu escut lluent, va matar el drac que tenia atormentat el poble de Montblanc i va salvar-ne la princesa. Diuen que de la sang que va vessar en va créixer un roser de roses vermelles. El cavaller n’hi donà una a la bella princesa que amb un dolç bes el va recompensar. És doncs una tradició que a la Diada de Sant Jordi, l’enamorat regali una rosa a la noia que estima, i ella un llibre.
Un dia ple de felicitat i somriures. Roses que enrojolen els carrers. Paradetes de llibres que omplen els carrers de gent i de vida. Un dia per estar amb qui et recolza en els moments difícils i que t’aguanta quan estas capficat, amb qui tot i trobar-se com una coqueta pobreta ha passat la tarda amb mi. Semblavem més una parelleta que dues molt bones amigues. No m’ha faltat la rosa que m’ha regalat el meu estimat germanet, i la marta m’ha regalat un llibre de receptes de postres amb xocolata. A veure si tinc temps i aviat veieu per aquí alguna de les receptes que fan la boca aigua només de pensar-hi…
Feliç Diada de Sant Jordi!
No és un mazda no. Ni tampoc una vespa. L’efecte de la fricció de l’aire contra un cos que es mou a alta velocitat. No és més que el so que deixem al pas l’albert i jo. El diumenge vem anar altre cop en bici. I això que el dia anterior havia sortit de festa, però anar en bici ja és un motiu per llevar-se aviat, tot i només portar 4 hores dormides.
La previsió del temps segons meteocat: temps ennuvolat, amb temperatures màximes de 20º i mínimes de 12º.
El fet de pensar que podria estrenar la samarreta nova de màniga llarga per anar en bici ja era un altre alicient. Surto tota contenta de casa amb la meva estimada samarreta i la pobra no em dura ni 5 minuts. Després de la primera pujada, fora. Encara sort que portava una samarreta sense mànigues a sota, sinó em fregeixo viva! Clar, que tampoc vaig estar tant lluny de fregir-me. Els del meteocat anàven errats, i el dia va resultar ser altament assolellat. Un sol de justícia va acabar per cremar-me els hombros, i em va deixar una marca preciosa de morenu ciclista 🙁 . En el fons ara ja estic contenta que faci més fresqueta, així no m’haig de posar tirants i no se’m veu tota cremadeta.
La velocitat màxima d’aquest cop han estat 63,67 km/h. Almenys això diu el compta kilòmetres de l’albert… val a dir que jo aquestes velocitats només les agafo en terreny asfaltat, però que n’hi ha un que fins i tot amb terra acaba arribant als 40 (oi que sí albert? o són més? ¬¬ ).
A quant arribarem a la pròxima? 😉
Va ser una ruta tranquileta, fer tota la carretera de les aigües, que és bastant planera i finalment pujar a sant pere màrtir.
És guapa la baixada vista des d’aqui!
Com sempre, podreu trobar les rutes a rutescollserola.com
No sé què sembla, si els power rangers en forma d’ossito, si els del capità planeta, o simplement el que són: 6 ossitos!! Molts ja sabeu el que em passa a mi quan tinc una bossa d’ossitos al costat, que no puc parar de menjar-ne i que si no vigilo me l’acabo tota. I també sabeu que hi ha certa alimentació alemanya la qual és bàsica la seva compra si es visita el país, per molt que només sigui per un parell de dies.
Ara ja el país més visitat per mi, i del que encara no en conec la llengua, més que algunes paraules sueltes i que et treuen d’algun que altre apuru quan la resposta a la pregunta: Sprechen Sie Englisch? (parla vostè angles?) – és un rotund NEIN!
– – – – – – – – – –
El post anava perquè l’altre dia vaig veure un anunci a la tele moníssim amb aquests ossitos transparents i que unes abelles els donaven vegudes del color del seu gust.