Cada any de la meva vida he passat la diada de Sant Jordi a la meva ciutat natal, la ciutat de Barcelona. Lloc on les roses vermelles i les parades de llibres omplen els carrers principals. La plaça Catalunya plena de gom a gom, les rambles amb aquella gentada impossible i agobiant que costa d’avançar i la rambla Catalunya tallada per a poder passejar tranquilament i sentir aquella olor a rosa fresca i llibre nou.

Aquest any però l’he passat ben lluny de casa, lluny d’aquesta festa tradicional, lluny de veure milers de roses lluïnt pels carrers de Barcelona, ja sigui a la mà d’un enamorat, d’una noia estimada o d’algú massa inspirat al concurs dels jocs florals. Serà potser per la connotació llegendària de cavallers i princeses o per la simple bellesa d’una rosa vermella que trobo d’aquesta diada un dia d’enamorats i també d’estimats, penso que qualsevol noia o noi estimat sense necessitat de tenir parella hauria de rebre una rosa o un llibre.

“I conta la llegenda que el poble de Montblanc atemorit per un drac ferotge i pestilent, un dia decidí donar de menjar al drac cada dia a una persona per mirar de veure si es calmava, fins que un dia la mala sort li caigué a la princesa. El Rei acceptà tot i que molts s’haguéssin canviat per ella. Mentre anava de camí cap a la cova del drac, un cavaller galant dalt del seu cavall blanc se li creuà. Ella l’advertí que la bèstia se’l menjaria viu si no s’apartava. El cavaller la feu callà dient que el seu nom era Sant Jordi i que venia de molt lluny per protegir-la a ella i al seu poble. Tot d’una el drac aparegué i d’una bona estocada la lloent llança de Sant Jordi el deixà estès a terra. De la sang que brollà de la ferida en sortí un roser de roses vermelles, les més vermelles que la princesa havia vist mai. El cavaller n’oferí una a la princesa i ella el recompensà amb un dolç bes.”

I aquest any, tot i la llunyania, tot i el fred, tot i la pluja i tot i el vent que feia a la ciutat de Montréal, m’han picat a la porta amb un ram de roses vermelles… i pot semblar una tonteria però potser ha estat l’any que més il·lusió m’han fet, serà potser pel fet que estic lluny?, potser pel fet que no les esperava? potser perquè per primera vegada a la vida ha sonat al timbre i qui hi havia a l’altra banda de la porta era un missatger amb un bonic ram de roses per mi? ^^

I per si de cas no rebia rosa aquest any, per primer cop he rebut una rosa d’una noia, la Véronique m’ha vingut aquesta tarda a casa amb una rosa vermella. Tot i la pluja, el vent i el fred…

Gràcies i Feliç Diada de Sant Jordi!