Qui sóc jo per donar consells? Ningú.
El que segueix aquestes línies no és més que una teoria per qui la vulgui llegir. No sé si acabarà sent una dissertació sense fi. Paraules i paraules seguides que no arriben a cap conclusió més que el fet d’haver-vos fet pensar en alguna cosa en concret. Potser us preguntareu…què vol dir amb això de la teoria de les hòsties? és ben senzill. Primer de tot penso que a la vida no pots tirar endavant si abans no t’has fotut unes quantes hòsties ben donades. La vida no és senzilla, això per començar. I el que ens hi trobem no forma part de cap destí ni màgia rara com ens agradaria pensar. Tot el que vivim, tot el que ens passa, passa perquè nosaltres hem fet d’alguna manera que passés. Ho hem triat. Fins i tot les hòsties. Potser tornaré a la teoria de sempre, a la teoria del que cau i s’ha de tornar a aixecar. Però realment és ben certa. Si no caus, mai aprendràs a aixecar-te, i com més cops caiguis, més ràpid t’aixecaràs del terra, i en molts casos l’experiència és un grau. Pensar que la vida és un món de flors i violes no fa més que amagar el que realment hi ha a sota, terra, terra i més terra. A ningú li agrada mirar la terra, excepte als talps, cucs i bestioles que viuen sota terra, però tret d’aquests animalons, a tots ens agrada mirar la bellesa d’un camp ple de roselles vermelles, passejar-hi, sentir la frescor de l’aire… Tornant a les hòsties, qui no n’ha rebut mai cap? No parlo d’una bufetada, d’una cleca, d’un calbot, d’una nata, ni del munt de sinònims que podem trobar al diccionari de la llengua catalana, parlo més bé d’una castanya sentimental. Sentir aquell dolor que no es pot curar amb uns quants dies de repòs o unes quantes fregues d’antiinflamatori. Un desengany amorós. Un amic que més val tenir-lo d’enemic. Aquelles taques que no marxen ni amb llexiu. Però això no ens ha de fer pensar que som inútils, ni molt menys desgraciats. El que hem de pensar és que sigui un amic, sigui una parella, hagi fet els que ens hagi fet, si ho ha fet, és perquè no valia prou com a persona i tampoc valia prou com per tenir-nos prop seu. Sé del cert que també les clatellades físiques et poden durar i durar, i que per moltes fregues i repòs que facis no marxen. Però això tampoc ens ha de fer quedar asseguts en una cadira, esperant que la vida passi pel davant com si fós una pel·lícula. La vida l’hem de viure nosaltres, perquè nosaltres en som els protagonistes. No hi ha dobles. Ni escenes falses. Perquè com vaig deixar escrit fa un temps:
no esperis que la vida et somrigui, fes-la somriure!
Gràcies pel teu post.
Quan me n’he adonat, ja havien passat cinc minuts. Cinc minuts llegint filosofia barata. Cinc minuts llegint divagacions inconnexes i sense sentit. Quan he llegit la última frase, ja era massa tard. Havia perdut cinc minuts de la meva vida.
javi, si ho llegeixes és perquè vols i si vols perdre 5 minuts de la teva vida llegint això, és cosa teva. Ja ho he dit jo que el que fem a la vida ho fem perquè volem, no perquè ningú ens hi obligui.
Així que gràcies per contribuir a que dia a dia el meu blog tingui més visites i surti abans al google 😉
Este tio es tonto xD, si aqui te aburres, ves a dar a otra parte, que nadie te ha llamado.
He llegit l’article aquest matí i no he tingut temps de comentar-lo. M’he dit: jo vull ser el primer en comentar, i quan he vist que tenies tres comentaris m’ha caigut el món a sobre, però veig que dos d’ells no tenen ni chicha ni limonà així que aprofitaré l’avinentesa i l’embranzida que he agafat amb la presentació. Anem pel nus.
Aquest teoria de les osties està directament relacionada amb l’experiència. Cada clatellada és un punt més d’experiència. Però compte, que experiència no significa saviesa. Saviesa és la generalització del problemes i la resolució d’aquest generalització aconseguida amb l’experiència absoluta (seria com fer una mitjana aritmètica als problemes similars i trobar una solució comú). Però me’n vaig per les rames.
Tots em rebut alguna clatellada, i crec que això és el que ens ha madurar. Pot semblar dolorosa aquesta teoria, però és la que ens fa avançar per a que més endavant no rebem tantes clatellades com en un principi. Clatellada és aprendre. És com quan et rius del macarra de la classe. Reps un bon mastegot, però a la propera ja procuraràs no fer-ho. Així que potser hi ha certa recança a avançar, per les osties que es poden rebre, però és un pas que cal fer per créixer com a persones.
Ja ho diu la cançó: la vida és dura, lo xungu és lo que dura (bé, la rima és fàcil i tal, però és una veritat com un temple) d’at versaris.
I ara no se si m’he apartat molt del tema amb aquestes deliberacions fora d’hora (i potser he quedat com un setciències o un tiquismiquis, espero que no, no era la meva intenció), però per acabar-les m’agradaria dir que el primer que m’ha passat per cap quan he llegit l’article és: el pessimista és l’optimista informat.
I ja que he deliberat, no m’ha sortit el comentari que voldria que sortís. Perquè no he sabut encabir la pregunta: dius hagi fet els que ens hagi fet, si ho ha fet, és perquè no valia prou com a persona i tampoc valia prou com per tenir-nos prop seu, però i amb el que no ha fet el que havia de fer? Què faràs?
I callo.
Ets molt gran Nuria! Estic a Canterbury, no per gaire temps, i com que estic una mica moixa m’he dit anem a llegir els ultims posts de la Nurieta! I aqui estic! Tens tota la rao… les osties ens ajuden a aixecar-nos mes rapid la proxima vegada, pero el dolor de rebre-la no te’l treu ningu…
T’estimo molt bitxu, ho saps oi? 😉
Passi el que passi estare aqui!
no et negaré que hi hagi dolor… però és com tot, ens acaba curtint una mica més… 😉
ens veiem per barcelona molt aviat!! 😀
Avui he passat per ací, i, en llegir-te, m’ha vingut al cap aquesta cançó: Debilitas Formidinis… potser ets molt jove per haver estat a un concert de Llach, però… Cercar la lletra ho deixo a les teves mans…