Un segon, només un instant…

No et va caldre més perquè et canviés la vida. Perquè tot al teu voltant fes un gir inesperat. Va canviar la relació que tenies amb els teus amics i companys, vas perdre una amistat tot i que en vas guanyar d’altres. A casa et van ajudar, però no tot és tan senzill com sembla i la processor va per dins. Perquè et guardes les coses tan sovint? No t’ho has de quedar tot per tu… Passava el temps i les coses semblava que no milloraven. Hores i hores de rutina… malgastades potser? Diuen que el temps que perds per una cosa el guanyes per una altra. Vas aprendre una paraula nova, paciència. Vas entendre realment quin era el significat. Què volia dir tenir esperança. Aquella frase que sempre havies sentit a dir “l’esperança és l’últim que es perd…” potser sí que era certa. Senties que cada dia que passava en el fons era un dia menys.

El temps passava…

Vas intentar una altra cosa, el que t’havien dit no funcionava. Però ja se sap que els pegats mai han acabat de funcionar bé, ni a les bicicletes quan en feies un la càmera durava eternament. Al prospecte hi havia algun tipus de lletra petita que ningú t’havia explicat. Eres massa jove i et quedaven encara massa anys per endavant. Què vas fer? Una segona opinió mai estava de menys.

Els dos anys no te’ls va treure ningú…

Tots sabem que “las cosas de palacio van despacio” i com més gran n’és el palau, més poc a poc van. La paciència començava a esveir-se… l’esperança començava a ser realment la última cosa que es perdia… Vas deixar pas a la innovació. Vas confiar en la novetat de les coses. Potser la psicologia, una cosa nova sempre pot ser bona… Vas confiar i poc a poc et vas desenganyar. Confiaves massa en el teu saber veure les coses d’una altra manera, més pràctica més científica. Mai t’havies cregut que el món havia estat creat en 7 dies.

Un anys més i tot seguia igual… o pitjor

Començaves a perdre el cap. Et llevaves i no entenies el perquè. Havies perdut fins i tot la son. No podia ser tan complicat! Què era el que feies o deies malament? Potser havies demanat massa? T’exigies massa? Només et va caldre un petit comentari, sense importància, o potser en tenia massa. Va ser detonant. Va fer girar la truita i no va caure. Perquè havies trigat tant? Tot tornava a començar de nou. I el sac de la paciència que la teva professora de petits tenia rera la porta tornava a estar ple. El neguit tornava a córrer per les venes. El temps seguia corrent, el tic tac del rellotge mai s’havia aturat, però per un instant tenies l’esperança que potser tot s’acabaria. Tot i això aquell dia mai no arribava, t’havien donat falces esperances, o potser tan sols te les havies creat tu. T’imaginaves coses. La imaginació et pot jugar massa males passades, però també et dóna aquell punt d’esperança que potser ningú et pot donar. Va arribar el dia i pensaves que tot s’acabaria i que tornaries a començar de nou. Però alguna cosa no va acabar d’anar bé. Vas ser tu? O potser seria més senzill si donessis la culpa als altres? Potser simplement eres tu sense ser culpa teva… Has tornat a malgastar el temps?

L’esperança ha tornat, qui sap fins quan, però sempre penses en aquella paraula màgica que vas aprendre ja fa un temps.

La paciència.