Tribut a Gossos
Són les set del matí, plou, mig llit s’ha refredat. És tan estranya la sensació d’impotència davant del que et passa quan veus que no ho pots arreglar, i busques on agafar-te però tot passa de llarg. Potser demà l’estel fugaç dirà què has de fer amb el passat.
Vas ser tu qui va dir prou, vaig dir -marxo-, i tu no vas venir. I ara ja no puc fer-me enrrere. Mou-te per instint, deixa enrera els teus sentiments, dues llàgrimes no fan fracassar. Somies desperta, i ara soplicant davant del mirall serà el moment en que entendràs perquè no em vaig acomiadar… Has aconseguit tancar els ulls a la veritat però ja res és com abans, ho hauries d’acceptar. Amb un somriure em podràs recordar, sé que no n’hi ha prou en deixar passar el temps… Paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van, el camí serà molt llarg.
…
Traiem-nos de sobre aquest fred. Tot allò que somiavem avui és més aprop que ahir. La infantesa es va perdent, no busques la màgia, la portes dins. Una espurna és la nineta dels teus ulls, la nit porpra t’envolta, només noto el vent que et fa volar els cabells. Avui et miro i sento coses que no havia sentit mai. Desafiaré la sort! Vull canviar el món amb tu, si vols, si et veus capaç de decidir per tu i per mi, un sol camí . Davant nostre hi ha una via, una possible sortida. Junts anirem als cims més alts de les muntanyes o a les profunditats del mar. Buscarem aquest petó amb gust a primera vegada.
Encara no sé com et diré que t’estimo...
June 13th, 2010 14:45
Dir “t’estimo” és facil, estimar com cal és… tan complicat com poder entendre a l’altra persona i respectar les diferencies que n’hi hagi. Potser tot seria més facil si els nostres pares sabrien ensenyar-nos què és estimar. En lloc de dir-te contes tontos sobre princeps blaus i princeses estupidament maques, et podrien explicar perquè no et pots burlar del nen que té les dents una mica lletjes, perquè no t’ha d’importar si al tal no li agrada dibuixar vaques blaves o jugar a la pilota amb tu, perquè molestar als gats sense amo o cremar contenidors no és tan divertit com et pot semblar, perquè hauries de parar-te i pensar una mica abans d’obrir la boca, perquè per molt nen que siguis se’t pot considerar una persona amb voluntat propia i amb certa capacitat de decisió, perquè… tantes altres coses.
June 13th, 2010 22:53
de fet no volia transmetre res amb el post, més que el fet que, la gent que sigui prou fan de Gossos (per exemple, jo mateixa), no és capaç de llegir aquest text sense recordar en cada frase o paraula el ritme d’una cançó de Gossos. La veritat és que m’ha costat molt ajuntar-les, perquè cada moment que m’ho tornava a llegir, seguia cantant totes les cançons que aquest text porta dins. No hi ha cap paraula extra, tot és seu, però tot canviat de lloc…
d’altra banda, ja que has tret el tema de la dificultat de sentir el que hauries de sentir quan dius t’estimo… no hi trobo res de dolent en explicar contes de prínceps blaus i princeses, l’esperaça també ens ajuda a viure, però sempre s’ha de ser conscient que són contes i que no van més enllà, ni tenen una realitat darrera. Són pura fantasia, i no per axò crec que s’hagin de deixar d’explicar. El que potser s’ha d’educar és el fet de distingir que hi ha dos móns: un món de conte, fictici on tot és possible, on les coses que imagines són “reals”. I un món real, un món on no per més que pensis i somiis en alguna cosa, aquesta pot arribar a passar, un món on tot el que fas té conseqüències, i que no té marxa enrere, sinó molts passos endavant…
June 13th, 2010 23:37
Jo si que en trobo! Aquest tipus de contes no fan més que emfatitzar estereotips, subratllar papers predeterminats segons els genitals de cadascu, proposar patrons de vida en desacord amb la realitat d’avui dia i ficar idees dolentes en els caps de les pobres criatures. Mai no m’han agradat i mai no he entes com pot ser que hi hagi gent que en gaudeixi llegint/escoltant-los. Com tampoc no he pogut jugar mai amb les ninetes, mai no he pogut agafar el paper de la mare mentre jugava “a la familia” amb altres nens, mai no m’he desitjat casar-me i tenir fills, mai no m’ha agradat cuinar i jo que sé quantes coses més de les que se’m podrien posar damunt “perquè sóc dona” no m’entren gens. Això dels estereotips és una veritable merda.
June 13th, 2010 23:39
P.S.
Imagina’t que fins i tot va haver un desgràciat qui em va dir que “potser ets un esperit d’home ficat dins un cos de dona”!!!
June 14th, 2010 23:39
Buscarem aquest petó amb gust a primera vegada, i el trobaras.
June 14th, 2010 23:45
havia d’haver fet el text més animat… no s’ha entès el que pretenia…
però bé, què hi farem…
AhSe: hauries de passar del que et diuen, tu ets tu, i això no t’ho pot canviar ningú, quan deixem que ens afecti el que ens diuen els altres i passem a fer el que bonament se suposa que hauries de fer, només estem perdent la nostra personalitat, i si la perdem, deixem de ser nosaltres per passar a ser algú altre…