Ja sabem que la vida està plena de decepcions. Ho sabem i ho acceptem. Però tot i així, quan ens trobem en una situació de decepció, ens fot que existeixin. Sense anar més lluny, aquesta tarda m’he trobat en una. Des de que vaig acabar el Raid Femení que estic esperant rebre a casa un cd amb totes les fotos i els videos que ens van fer els càmeres de l’organització. Ens van passar el vídeo i la composició de fotos l’última nit a Alacant i des d’aleshores que espero amb candeletes que arribi el moment que avui en teoria havia d’arribar. Fa un parell de dies vaig rebre un correu de l’organització que em demanava la meva adreça de correu per enviar-me el cd corresponent. Aquest he trobat un paperet a la bústia de MRW que deia que tenia un paquet a l’oficina i que l’havia d’anar a recollir. I jo, aquesta tarda tota feliç m’he decidit anar-lo a buscar. El dia no acompanyava, però la il·lusió de poder tornar a recordar aquells dies meravellosos era més forta que la mandra d’anar fins allà. Arribo a casa, obro el paquet, poso el cd a dins del lector, i…. sorpresa!!! No hi havia rastre del video ni de les fotos!!! Només hi havia quatre carpetes: Internet, Prensa escrita, Radio i Televisión. M’he mirat i remirat tots els arxius buscant una resposta… i res de res.

Com que no m’he sentit satisfeta, he enviat un email als de l’organització de Toyota i m’han respòs que en “teoria” hi havia un dvd amb el que jo esperava. Doncs no, aquest cop ha estat un d’aquells en què la teoria i la pràctica no acaben de ser ben bé el mateix… 🙁 . Què hi farem. Els que sí que estan contents són els de casa meva, que per culpa de la decepció m’he ficat a la cuina i he fet un parell de pastissos! 😀