Amb el pas dels anys me n’he adonat que hi ha coses que surten molt millor si les fas sense pensar. Quan deixes la ment en blanc i esperes que el brot d’iniciativa surti de dins i et faci decidir o et faci actuar. O simplement deixar moments a la improvització, al no saber, al deixar que les coses passin perquè sí, perquè segons el destí que alguns creuen que existeix les coses han de passar d’aquella manera. I no crec que sigui la única que en algun moment de la seva vida ha deixat que el cap deixés de pensar, que es mogués només per instint i que fes coses que potser si hagués arribat a pensar tan sols un segon no hagués fet mai. Hi ha coses que ens canvien la vida o ens canvien la nostra manera de ser, de veure les coses. Hi ha moments que ens adonem que no podem estar permanentment pensant en si el que farem serà bo per nosaltres o si farem mal a qui tinguem al costat o si ens farem mal a nosaltres mateixos… Hi ha moments en que hem de deixar que sigui el que ha de ser, pensar en el present i oblidar-nos del futur, intentar no pensar que potser la decisió que un dia vem prendre perquè sí, perquè simplement ens va venir de gust, perquè ens sentiem a gust, ens acabarà fent mal en un futur.
Però aquests moments de “lucidesa” tenen un problema, quan tornem a baixar a la terra, quan interconnectem de nou les poques neurones que ens queden, tornem a ser la persona que pensa i repensa tot allò que fa o deixa de fer, llavors és quan comences a rumiar-te si realment vas fer bé i t’agradaria tornar enrrere i no haver fet el pas. Però després penses que si no l’haguessis fet llavors, potser l’haguessis fet en un altre moment o que simplement hagués anat diferent. I que tot i que pensis que al final t’acabaràs fent mal, el que vas decidir fer fa un temps t’ha donat una vitalitat a la que no t’agradaria renunciar, i que potser si t’hi haguessis repensat no haguessis arribat a sentir.
Per mi que la regla general és “els extrems no són bons”. Jo molts cops vaig per la intuició, especialment quan em llenço amb els patins a una bona velocitat i després gairebé frego l’atropellament d’algun innocent que passeja per allí sense mirar-ne, i sempre acabo maleint l’instint mentre l’adrenalina m’està despertant el cos d’una manera gens agradable i prometent-me que a la pròxima m’ho pensaré una mica més. S’ha de ser espontani, això si, però sense exagerar, eh? 😉
certament quan em llanço per una pista d’esquí amb els esquís quasi en paral•lel i sentint la força de les cames esmorteïnt els bamps de neu o gel, realment sort k no penso, sinó segur que acabaria al terra o volant pels aires! 😛 això sí, quan arribo a baix i raono el que acabo de fer penso k hauria de posar seny, però m’encanta sentir aquella sensació de volar, de risc, k potser em pego una galeta, i quan torno a ser a dalt de la pista no puc evitar tornar-la a sentir… potser n’hi ha que no ho entenen, però per mi són sensacions k no canviaria per raonar…
tot i que pel que veig per tu la sensacio d’adrenalina no es gens agradable xd anims! Li acabaras trobant el vici 😛 jejeje
Si penses massa al final no acabes fent res. Total, que a mi ja m’està bé ser una mica impulsiu i haver-te tirat a aquella…. piscina. Que t’arrepenteixes? es possible, però en el seu moment t’ho vas passar bé.