Queden tan sols 14 dies perquè es decideixi el futur del Parlament de Catalunya. No he estat mai una persona amb un gran interès polític, però per sort o per desgràcia t’hi has d’acabar implicant. Quan ets menut no entens què és això que governin uns i no uns altres, o perquè hem de fer cas a aquest estaquirot que hi ha darrera d’una tarima dient coses sense cap tipus de sentit. Quan et fas més gran i estàs a punt d’arribar a la majoria d’edat, penses que ha de ser super divertit això de votar. Poder decidir el teu futur, o com a mínim tenir la oportunitat de fer sentir la teva veu per petita que sigui la part que representes. Quan arribes als 18 anys i votes per primera vegada, has tingut la sort que només t’han demanat que diguessis que sí o que no. Una decisió d’un 50% d’una cosa que t’has llegit, però que amb prou feines has aconseguit entendre. I finalment quan ja has votat unes quantes vegades i torna a arribar el dia en que t’has de presentar en una escola propera a casa teva, escollir un d’aquell munt de paperets que hi ha en una taula blanca i llarga, amb un munt d’acrònims dels quals com a molt te’n sonen 5 o 6, aquell dia en que has de decidir quin de tots aquells papers allargats i plens de noms representaran millor el teu país. Aquell dia penses… no sé què escollir!

No fa tampoc massa anys que tinc el dret de votar, però si que he pogut anar a votar unes quantes vegades ja, i sempre he anat a votar, ni que fos per no ficar ni un sol paper dins aquell sobre tancat. L’any 2003 no vaig tenir la oportunitat de votar, però si que vaig tenir-la el 2006, el segon any consecutiu que sortia en majoria el mateix partit, i per segona vegada consecutiva era finalment destituït de la presidència per la unió del ja conegut tripartit. Diuen que aquest és l’any que més partits es presenten a les el·leccions, i possiblement també l’any que anirà més gent a votar. Gent que ja n’està farta que se’ns prengui el pèl. Que se’ns prengui pel pitu del serenu. Que no se’ns escolti. Que polítics i titelles de polítics acabin malgastant els diners allà on més els convè.

Només espero que aquesta vegada no ens tornin a donar gat per llebre i si torna a sortir un partit en majoria ho deixin tal i com està. Quan votem ho fem votant a un partit, no votant a allò que possiblement sortirà o a la unió d’un amb un altre! Votem a aquell que creiem que millor ens pot representar o que segueix més afinament les nostres creences i opinions. Així que per una vegada a la seva vida espero que els polítics siguin una mica més sensats i deixin pas a la decisió per majoria i acceptin la derrota. Dels errors se n’aprèn, si no has sortit en majoria, per algun motiu serà.

Així que el 28 de novembre, ara que ja no fan el partit del Barça-Madrid el mateix dia, ves a votar!

Per una vegada que ens deixen (o almenys ho fan veure) decidir, aprofite-m’ho!