Avui després de molts anys sense anar-hi hem anat amb els meus pares a la Vall de Núria. He pujat al cremallera de forma gratuïta gràcies al meu nom i hem arribat al Santuari de Núria, indret on diuen que deixa marca vagis el dia que vagis de l’any. Haig de reconèixer que és un lloc molt bonic. Està molt ben cuidat i arreglat. Hem fet una excursió per la ruta de les coves on esperavem trobar més d’una cova, i més de dues, però ja sabem que el dos ja forma plural, així que ja se la pot anomenar la ruta de les coves. Una d’elles era la cova de Sant Gil, i l’altra, per deducció posterior la cova d’Amadeu.
Com diu la llegenda… (text extret d’un arxiu de la pàgina web de la valldenuria )
” Aquesta llegenda inclou la majoria d’elements presents a les llegendes de les marededéus trobades que hi ha arreu de Catalunya.
Quasi sempre es parla d’uns pastors que,
amb l’ajuda del seu bestiar, descobreixen
una imatge de la Mare de Déu. Les
màximes autoritats eclesiàstiques de la
zona volen traslladar la imatge al seu
centre parroquial, però Ella insisteix a
romandre allà on ha estat trobada i els
seus devots seguidors es veuen obligats a
construir-hi un temple.
La Mare de Déu sol prendre el nom del lloc on ha aparegut. La seva festa, seguint la tradició mariana, es commemora el dia de la Nativitat de la Mare de Déu, és a dir, el 8 de setembre.
Sant Gil i els pastors de la vall
Malgrat ser oriünd d’Atenes, la llegenda diu que cap a l’any 700 Sant Gil va arribar a Núria procedent de la Provença, on havia fundat un monestir. Tenia l’objectiu d’assolir la pau i la tranquil·litat de la vida eremítica. Sant Gil passava els dies lliurat a l’oració i a la fabricació de les seves pròpies icones, entre elles la imatge de la Mare de Déu de Núria. Diuen
que, quan Sant Gil va arribar a la vall, ja hi va portar la creu.
El sant s’allotjava en una cova que ara porta el seu nom i dedicava una part del seu temps a conviure amb els pastors que portaven el bestiar als prats d’aquelles muntanyes. Amb ells compartia la seva vianda: una mica de gra cuinat en una olla de coure. Quan el menjar era a punt, Sant Gil feia sonar una campana per avisar els comensals.
L’estada de Sant Gil a l’empara d’aquestes valls amarades de neu i aigua va durar tan sols quatre anys. Qui sap si perseguit pels arrians, Sant Gil va haver de fugir a corre-cuita cap a la Provença.
Abans, però, va amagar bé el seu petit
tresor: la imatge de la Mare de Déu,
acompanyada dels tres objectes que més
tard van esdevenir símbols de Núria: la
creu, la campana i l’olla.
Amadeu rep l’encàrrec de cercar la Mare de Déu
Van anar passant els anys, més de tres segles, i el tresor de sant Gil no es va moure de lloc. L’any 1072, un àngel es va aparèixer en somnis a Amadeu. Sovint s’ha dit que Amadeu vivia a Dalmàcia, però sembla que, en realitat, era natural de Damasc, capital de Síria.
L’àngel, mitjancer de Déu, va demanar a Amadeu en el seu somni que anés fins a Núria i hi edifiqués una capella en honor a la Mare de Déu. També li va indicar que en aquell indret, senyalat amb una pedra blanca, hi havia amagats els valuosos objectes de Sant Gil.
Durant la seva estada a Núria, Amadeu construí, amb l’ajuda dels pastors locals, un modest temple i un petit aixopluc per als seus feligresos. No va aconseguir, però, trobar la preuada herència del seu predecessor i va encarregar a la gent del país que la continués buscant quan ell ja no hi fos.
Les coves de Sant Gil i d’Amadeu
Damunt el pla de Núria, pel cantó de ponent, enmig de l’anomenat bosc de Sant Gil, es troben dues petites cavitats que segons la llegenda foren utilitzades per aixoplugar-s’hi Sant Gil primer i Amadeu més tard. A l’interior hi ha hagut, segons les èpoques, imatges al·legòriques d’aquest fet. En època d’estiu, sense neu, un camí de muntanya, obert l’any 1888, ens hi apropa en poc més d’una hora, des de la Cabana dels Pastors pel camí del canal, o bé des de l’ermita de Sant Gil pel camí de la Creu d’en Riba.
L’aparició de la imatge de la Mare de Déu de Núria
Amadeu va haver de marxar sense conèixer el “tresor” de Sant Gil, però va deixar un lloc de recer als pastors. Aquests pastors acudien a la petita capella dedicada a la Mare de Déu de Núria cercant protecció per a ells i els seus ramats. Havien passat set anys des de l’arribada d’Amadeu i, un bon dia, segons diu el doctor Marés, “un brau fogós de pèl
vermell” va començar a colpejar una paret de pedra amb la seva peülla. Els pastors que es trobaven a la vall en aquell moment van saber de seguida que allò era un senyal. Es van dirigir cap on era l’animal i, amb l’ajuda de les seves eines, van foradar la roca.
Darrere del mur de pedra va aparèixer
una llum resplendent que procedia d’una
bella imatge de la Mare de Déu. També
hi havia una creu, una campana i una olla
de coure.
En aquell mateix lloc, força més tard, a començaments del segle XVII, es construí l’ermita dedicada a Sant Gil que, transformada i arranjada, s’ha conservat fins avui dia.”
. Res, només us convido a que li doneu un cop d’ull i que si us agrada el tema de l’aventura no dubteu en apuntar-vos-hi 
(I sorprenentment 3a de No iniciats).
. I avui que ens haviem dit que faria mal temps… res de res, ens hem llevat a les 9h i ja hi havia un cel completament blau. Amb el Xavi hem anat a caminar una mica, ell amb esquís de muntanya i jo amb les bambes a pelo. Haig de dir que jo m’he quedat asseguda en una pedra ben aviat i m’he posat a llegir. Això sí, no havia pogut resistir la temptació d’endur-me la càmera nova per si de cas veia alguna imatge per immortalitzar.
jejeje Al meu germà segur que no i a mon pare tampoc. Perquè ja mon germà la va iniciar ahir, i avui hem anat tots tres a fer el burro per les pistes de baqueira. Les cadires no funcionaven, però què millor que pujar 700 metres de desnivell per només fer una baixada??? Doncs això, he llogat uns esquís de muntanya i m’he passat més de dues hores pujant per fer només una baixada, estic boja? Sí, però què hi farem 
