Ja que per motius que no venen al cas no puc extendre’m massa a l’hora d’escriure aprofitaré per penjar media i no text.

Aquesta és la foto de la troupe que vem anar en bici el dia de les Jornades d’Ulldecona 😉

La noia que va amb texans és la noia que es va encarregar de l’abituallament, crec que sense la barrita de xocolata i la dosi d’aquarius no hagués arribat al final… La meva és la bici de ciutat blava que es veu a la dreta 😛

I si en voleu llegir una bona crònica no us podeu perdre el post d’en Tomàs a mossegalapoma.cat Crònica de les primeres Jornades Apple a Ulldecona

Tal i com vaig anunciar divendres marxava de cap de setmana, m’oblidava de tot i tornava com “nova”. Nova nova no ho sé, perquè ara mateix les meves cames tenen des del turmell fins a la llargada dels meus pantalons curts de bici allò que se’n diria unes bones rascades i un blau al genoll que porta des del dissabte canviant de colors! Podria posar una foto per escenificar la gravetat de la situació, però crec que tampoc caldria ser tan sensacionalista… Doncs tal com anava dient aquest cap de setmana me n’he anat a les Jornades Apple d’Ulldecona, on el divendres vaig assistir a unes xerrades sobre temes de desenvolupament de iOS d’estar per casa, mètodes d’organització amb l’ajuda de la sincronització Mac-iPhone-iPad i també una molt interessant xerrada sobre la accessibilitat que ofereix Apple a les persones cegues. Aquesta última va ser realment interessant, em va sorprendre la facilitat amb la que un noi cec es desenvolupava amb l’iPhone 4, twittejava, enviava i llegia correus, mirava pàgines web, podia utilitzar diverses aplicacions que també fossin accessibles i tot amb una rapidesa sorprenent!

Ja després d’això, al dia següent, el despertador tocava diana a les 7.30h per ser ben puntuals a les 8.30h a l’Ermita de la Pietat, just al costat d’ulldecona, amb les bicicletes a punt i el vestuari adient. El vestuari el duia, això sens dubte! 😉 El problema potser va ser la bicicleta, la qual enlloc de ser una de BTT com les de la resta de participants era més ben dit una bici urbana, la meva vaja, amb rodes llises, sense amortiguadors i amb el porta equipatges al darrera! 😀 Si algú de vosaltres és de les terres de l’Ebre potser sabrà quina és la Ruta de la Sal, característica per les seves senderetes estretes i pedregudes tan de pujada com de baixada. Només dir que, tot i un parell de moments que vaig patir per la meva integritat física, la resta de la ruta la vaig fer sense “massa” problemes 😛 . Entenent com a massa, que les pujades per sendereta en algun petit tram havia de baixar de la bici perquè patinava i en alguna baixadeta carregar-me-la al damunt i baixar a peu, haig de dir que no vaig ser la única que va baixar de la bici!!!! 😀 això almenys em va fer pujar la meva autoestima 😛

El matí de bici va acabar després de 4 hores de bici, 33,72km i amb una paella de muntanya a l’Ermita de la Pietat.

Podeu visualitzar tota la ruta si cliqueu a la imatge 😉

Després de dinar els organitzadors de les Jornades Apple em van obsequiar amb una llum per darrera la bici i unes ulleres super fashons per anar en bicicleta 😉 i tot per haver acabat sencera la ruta que veieu aquí dalt i amb una bici de ciutat!! Realment he de reconèixer que no va ser fàcil… però m’ho vaig passar super bé fent l’animaló per la muntanya ni que la bici que tingués no fos la que tocava 😉 I per acabar el dia vem anar a visitar les pintures rupestres sota les quatre gotes que començaven a caure i el castell d’Ulldecona.

Finalment la resta de dia i l’endemà han anat d’allò més improvitzats. Ahir per la nit vaig poder acabar el màster en llengüa de terres de l’Ebre i aquest matí he collit cireres (o potser diria menjat… de cada 3 potser dues anaven a la panxa :P).

Voldria agraïr la hospitalitat de la gent d’allà, per lo bé que ens han tractat i pel que m’he pogut riure amb ells i poder desconnectar de tal manera que m’importava ben poc l’hora que era… Gràcies xeics! 😉

La intenció d’ahir era arribar a Olesa, però en vista del dia xungu d’aquest matí i de que hem fet més estona el ronso el llit, amb el xavi hem decidit fer un intent d’anar a terrassa, com podeu veure hem hagut de fer un petit canvi de plans i ens hem desviat una mica perquè ja començava a ser massa tard.

Hem sortit de casa amb la bici i hem pujat fins a l’arrabassada pel camí directe, tan directe que jo m’he acabat carregant la bici al damunt i pujant a peu, primera cagada del camí! Com que el xavi té el GPS TwoNav havia carregat un track per arribar a Montserrat que havia trobat i com a bones persones hem confiat que qui havia pujat el track de BTT al wikiloc tenia coneixement i l’he seguit al meu de la lletra (de fet s’ha de dir que hem estat seguint el GR-6 que és realment el que porta a Montserrat des de Barcelona)… segona cagada del camí!! (i última per sort xd). Ens hem trobat en un camí pel mig del bosc, costerut, amb pedres i amb una baixada del dimoni!! :S total que després de que em caigués amb la bici al costat me l’he tornat a carregar i he baixat amb compte de no patinar. Val a dir que estava tot completament moll de la nit anterior…

Com a solució per qui algun dia vulgui seguir aquest camí, la meva recomanació és seguir el camí que hi ha marcat per arribar a Sant Cugat, és molt més ràpid i el que nosaltres hem fet amb potser una hora es podria haver fer amb tan sols 5 minuts. Aquest camí s’agafa just abans d’arribar al trencall de l’arrabassada per anar en cotxe fins a Sant Cugat (hi ha unes cases al costat i des d’allà també s’agafa el principi del GR6).

A partir de Sant Cugat tot ha estat més o menys carretera fins a just després de Can Barata, on el camí de terra tornava i el fang ha incrementat, però ha estat tot camí ample i sense més entrabancs, això sí, tot era de pujada! I després de tota la pujada, just al km22,5 (deixant a l’esquerra el GR) hem decidit fer cap a Sant Quirze i agafar els ferrocarrils de tornada. Montserrat l’haurem de deixar per la pròxima vegada… 🙁

Llevar-se a les 11h del matí d’un diumenge més o menys assolellat, dutxar-se, esmorzar amb la calma i vestir-se per anar a fer una sortida en bicicleta va ser el meu plan d’ahir. El xavi tenia moltes ganes d’arribar al llobregat, així que des de casa vem atravessar Barcelona per la part de dalt, arribar fins a Esplugues de Llobregat i pel mig dels carrers de Sant Just i Sant Feliu vem acabar arribant al riu. La intenció era arribar fins a Martorell, però ja era massa tard i vem fer mitja volta quan vem arribar prop de Pallejà.

El camí és molt fàcil i no té massa dificultat. L’altimetria com podeu veure al final de la imatge no és tampoc molt agosarada. El que estava pitjor de tot era el camí que costejava per la banda esquerra del riu, era com una mena de carretera de les aigües de Molins de Rei però amb uns sots i forats considerables, amb rierols per travessar i cotxes i pagesos rondant per allà.

Us deixo la imatge del recorregut, si algú de vosaltres en volgués el track més detallat que me’l demani, estaré encantada de facilitar-lo 😉 .

Evidentment com podeu veure només hi ha trackejat el camí de tornada, però és que me’n vaig enrrecordar que podia haver-lo guardat quan ja erem a punt per tornar 🙁 .

Fa dies que volia penjar aquest post, però entre una cosa i l’altra no havia tingut encara prou temps com per mirar-me bé la informació per posar. Cuspidis?? Què és això de Cupsidis?? Us en faré cinc cèntims…

Fa un temps em va seguir al twitter un nou lloc anomenat Cuspidis.cat. Com que al twitter et segueixen alguns que no saps qui són i que abans de seguir-los m’agrada mirar què són i de què parlen, vaig trigar encara uns dies a adonar-me que aquest era un lloc per tots aquells que ens agrada l’excursionisme i l’activitat a l’aire lliure i que a vegades no sabem amb qui anar, o tampoc sabem exactament què fer.

Si ets excursionista, t’agrada la BTT, t’agrada esquiar per entre els arbres, t’agrada conèixer una mica més la natura,… aquest és el teu lloc!! Hi trobaràs gent de totes les edats. Trobaràs rutes per fer per tota espanya. Podràs trobar activitats proposades i podràs afegir tu les teves rutes perquè altres puguin fer-les. Tot un món d’activitat vaja!

Potser trobareu que encara els buscadors no acaben d’anar molt bé i que hi ha algun problema, però com totes les coses que comencen necessiten el seu temps, i també la vostra ajuda i comprensió 😉 . Res, només us convido a que li doneu un cop d’ull i que si us agrada el tema de l’aventura no dubteu en apuntar-vos-hi 😉 !

Fa poc més d’un any, m’engrescaven a aficionar-me a una nova modalitat de viure la muntanya. Unir la cursa amb la orientació i creant allò que s’anomenen les curses d’orientació. En què consisteixen?? Doncs et donen un mapa geogràfic d’una regió amb uns punts a unir de forma ordenada, la qual et fixen ells. Aquest mapa te’l donen just en el mateix instant en que comences la cursa, és a dir, tens poc temps per estudiar-lo, per no dir gens. No té noms, les corbes de nivell no tenen altitud marcada, i només tens les referències d’un típic mapa de cartografia. I finalment l’objectiu és unir aquests punts amb el mínim temps possible. Complicat?? Bastant! Has de tenir molt clares les referències cartogràfiques, què és cada símbol, i sobretot tenir molt clara la situació en cada moment. La part de la cursa podriem dir que forma part del 40% del total. No faràs una bona cursa si no corres, però si corres molt i no t’orientes gens, tampoc aconseguiràs res.

Jo fa un any anava amb una crossa, i vaig fer fins i tot un intent de mirar un mapa i amb la memòria visual i acompanyada del Marc, fer un parell de fites. Però evidentment tampoc era plan de fer-se la valenta i trencar-me alguna cosa abans de recuperar-me. Un any més tard em trobava al punt de sortida amb un dorsal amb el número 2508 enganxat a la samarreta, un SportIdent al canell i un mapa cartogràfic tamany dinA4 dins d’una funda de plàstic amb 17 punts per unir. Uns pantalons llargs per evitar al màxim les esgarrinxades i una samarreta de màniga curta per no passar excessiva calor eren la vestimenta per a una encara No iniciada.

57 minuts i 49 segons més tard aconseguia arribar a la meta!! Havia deixat tots els meus esforços en uns 4,5km de recorregut i potser uns 200 m de desnivell acumulat. Massoca?? Potser sí, però he acabat molt satisfactòriament la cursa, molt contenta que tot just un any més tard era capaç de fer el cabra per la muntanya seguint unes fites i corrent per aconseguir, sense saber-ho fins que tots els participants No inciats acabessin, que jo era la primera classificada en categoria femenina!! 😀 (I sorprenentment 3a de No iniciats).

Tal i com dic al títol del post, possiblement això és degut a la sort del principiant, primera vegada que feia una cosa d’aquestes i guanyo! Però com bé ha dit el xavi… El que compta és la regularitat! Així que possiblement m’acabi apuntant a alguna altra, m’ho he passat veritablement bé!! 😀

Després d’uns quants anys amb la necessitat de pujar un pic, per fi el meu somni s’ha fet realitat!!

He aconseguit per fi tornar a sentir aquella sensació de llibertat, sentir-te el rei del món per un moment, a dalt d’una pedra escarpada, podent guaitar fins on et permeti la vista, fins on les muntanyes que t’envolten no et deixin veure més enllà. Haig de reconèixer que el cim no era pas fàcil, ni de bon tros, era més aviat complicat, amb punts de grimpada on les mans acabaven ben estellades per les rugositats de les pedres que cobrien la carena. El descens tampoc va ser fàcil, i la falta de forma física, les llagues als peus, les rascades a les cames de caminar entre les pedres i d’alguna que altra caiguda ho acabaven de fer més complicat. Però, tot i que sembli el gran suplici després d’explicar les adversitats que pot tenir l’excursionisme, aquella sensació de plenitud quan ets a dalt d’un cim, sents l’aire pur que s’hi respira, els núvols de boira que amenaçen, és una sensació que canviaria per ben poques coses.

Una superació personal a l’abast dels que realment l’aprecien…

Petit resum de l’excursió:

El camí comença des del final de la pista que comença al Pont deth Ressèc. Pujada fins al Refugi de la Restanca (2.010m) la qual segons les guies Alpina es pot fer amb uns 45 minuts, rebaixable a 30min a un bon ritme. El camí continua fins a l’Estany de Mar (2.429m), el camí és fàcil i vem trigar uns 35min per arribar al llac. A partir d’aquí només cal vorejar tot el llac per l’esquerra i començar l’ascenció fins al coll que separa l’Estany de Mar i els Estanys Tort de Rius i Rius. La pujada fins al coll és bastant escarpada amb algun punt de grimpada fàcil, tot i el fort desnivell es pot arribar al coll amb uns 20-25min. Després del coll arriba la part més complicada i més dura de tota l’excursió. El camí fins arribar al cim no està ben marcat, a partir d’ara s’han de seguir les fites que altres excursionistes que han passat abans bonament han fet. És dur i bastant perdedor, però el fet que es vegi el cim en tot moment fa que et marquis una fita pròpia fins a arribar a dalt del pic.

Fotos de l’excursió:

Tossau de Mar (2.772m) a la dreta, vista des de l’Estany de Mar (2.429m)

Estany de Mar, el llac més gran de la Val d’Aran, amb el Montardo (2.833m) al fons.

Camí d’ascenció al cim del Tossau de Mar.

Vistes des del cim, Estany de Rius i Tort de Rius amb la serralada de l’Aneto (3.404m) al fons.

Tot comença quan 5 excursionistes intrèpids s’endinssen dins les fagedes del montseny per coronar el gran cim del Turó de l’Home. (va, ja ho podeu pensar, el turó de l’home és un cim de vaques on hi arriben els cotxes i d’una “gran” dificultat d’ascenció xd). Tot i la gran dificultat que ens ha portat pujar fins allà, el camí pedregós i perdut entre els arbres, el sol acalorant les nostres espatlles, hem arribat fins allà i hem decidit que com que no en teniem prou, ens faltava arribar fins al cim escarpat de Les Agudes! La dificultat ha augmentat, sobretot quan pel camí ens hem trobat a dues àvies, que devien tenir els seus 80 anys llargs caminant tant tranquiletes per aquells corriols pedreguts. Uns 650m de desnivell i un parell d’horetes d’ascenció totals ens han portat a coronar Les Agudes.

Feia molt que no feia una sortida així, tranquil·lament, en plan relax, xino xano pujant per aquells camins ombrívols. Xerrant entre amics i rient una bona estona. Un dia que es podria denominar quasi perfecte, si no hagués estat que ens ha atacat un escarbat volador tamany boeing 747 xd.

Al cim de Les Agudes (1703m)

Ens ha sortit de forma misteriosa l’Arc de Sant Martí…

Entre nosaltres, el més agosarat de tots! Una escalada en tota regla!!

Per si algú li interessa fer l’excursió, hem tret la ruta de dexcursio.net