Existeix l’amor etern? El fet d’estar enamorat d’una persona per sempre? Sense dubtar-ne ni un segon? El diumenge va ser un dia molt comercial, però amb un rerefons d’amor i de felicitat (que per mi sempre serà el dia de Sant Jordi el dia dels enamorats, però comercialment no hi ha res a fer…). També va sortir al suplement de l’es de la vanguardia un article sobre el fet d’estar enamorat o de no enamorar-se mai. Això m’ha fet pensar una mica. Els estudis confirmen que (segons l’article) l’enamorament dura entre 18 i 24 mesos, però que després aquesta passió deixa pas a altres coses. Encara que un membre de la parella senti que no està enamorat, d’alguna manera sap que l’estima. L’amor és una el·lecció, un acte de voluntat que es du a terme en el lòbul frontal. I això què vol dir, que només sentirem la pasió durant 1 any i mig-dos anys i després simplement sentirem una estima per aquella persona? Potser el fet que deixem d’estar enamorats significa que no és la persona amb la que volem passar la resta de la vida, amb la que realment sentim que hem trobat la nostra mitja taronja?

Ara fa un temps vaig escriure un post parlant sobre el princep blau cel, tirava per terra la idea que el príncep blau dels contes pogués existir. I segueixo pensant el mateix, no existeix, però sí que existeix aquella persona que per nosaltres pugui ser perfecte. Que arribi un dia que els seus defectes siguin accions que no et facin enfadar, sinó somriure. Potser sí que el fet d’enamorar-se, de sentir passió, només dura 18 mesos, i que a partir d’aquí les coses són diferents, i ens sentim diferents. O potser no, potser existeix l’amor etern, el que ens fa viure en un núvol al mig del cel, veure cada dia com surt el sol i sentir que som feliços. O simplement només val això, ser feliç. Ser feliç amb qui tinguis al costat, sigui qui sigui, la teva parella, el teu germà, els teus pares, un amic, … Perquè a vegades si sentim que no som feliços seguim amb una persona només pel fet que l’estimem? Això no seria fer-nos mal a nosaltres mateixos i en el fons també a l’altra persona? És com si l’estiguessim enganyant i a la vegada ens enganyem a nosaltres. Ens diem que el fet d’estimar-la ja és suficient per seguir, però i si no en tenim prou? I si busquem més? Busquem sentir-nos plens potser?

Estimar podem estimar de moltes maneres, però crec que per enamorar-se només ni ha una…

Confirmat, no tots els homes són iguals! Aquesta llegenda urbana que tots els homes són iguals, que són senzills, que són fàcils de dominar, que no pensen tant com les dones ni són tan retorçats, que saben el que volen, etc etc etc… No és certa! Després diuen de nosaltres, que som unes cagadubtes, que no sabem mai el que volem i que quan volem dir que sí diem no, i quan diem sí és que no, que som manipuladores i que sempre fem les coses pel nostre propi interès… No ho sé, serà que he conegut pocs homes (bé, penso que no, he estat massa anys envoltada d’ells) i al final t’acabes adonant que al cap i a la fi som exactament iguals tots dos sexes, homes i dones. La teoria que els homes només volen sexe tampoc és certa, de ben segur que hi ha dones que només pensen en això en mirar-se un tio. I de ben segur que hi ha un munt de nois que poden arribar a voler una noia només per gaudir de la seva companyia. No estic dient tampoc que jo sigui senzilla i fàcil de comprendre… però és que als homes tampoc hi ha qui us entengui! Si anem massa darrera vostre, perquè som unes pesades, si us deixem espai i passem una mica, llavors us emprenyeu perquè passem de vosaltres i que si ja no sentim el mateix que sentiem. I el pitjor de tot són els malsentesos… aquests si que ja… bé, millor no parlar-ne. O tot al contrari, el millor és parlar-ne, però trobar el moment, saber què dir, com expressar-te… i deixar passar les coses tampoc és el que més ajudi… I el que encara arregla més les coses és parlar per internet sense veure’s les cares, sense sentir l’entonació, això és la gota que fa vessar el got, si les coses estaven peludes, llavors ja sí que la cera no serveix. Cada cosa que dius és llegida amb ulls d’un altre, i quan tu llegeixes alguna cosa escrita poses la teva entonació, si estàs content tot et sentarà bé, però quan hi ha rencúnia, ni un: truca’m quan puguis es pot arribar a entendre bé. Què hem de fer llavors? Perquè tot és tan complicat??? Doncs suposo que perquè llavors no tindria cap gràcia tot plegat… xd

x cert, avui era el dia de la marmota… com serà el fred de llarg?

Què és el que fa que sempre volguem tenir la raó?

Perquè som tan tossuts?

Perquè costa baixar tan del burro i acceptar que ens hem equivocat o que ho podiem haver fet millor?

Que no calia emprenyar-se, arribar a discutir ni a tirar-se els plats pel cap?

Perquè no és tan senzill com dir:  “em sap greu” –  i que tot s’arregli?

Perquè no es pot parlar amb sinceritat sense acabar emprenyats?

Fa quasi un any vaig escriure un post bastant especial el qual vaig dedicar a un moment d’inspiració que em va donar una de les persones per les que anava dirigit aquest escrit. I ara, un any més tard em trobo que algú l’ha llegit i me l’ha contestat, JoaquimCurto.es

Si no recordo malament en el moment que vaig escriure aquest post, estava passant una època una mica xoff, enfadada amb la no realitat de les persones. En el canvi que poden arribar a fer i en el que pots arribar a descobrir amb el temps… Suposu que tot el que vaig escriure, entre les meves paraules hi havia tocs de ràbia engabiada que de tant en tant surten.  Potser sí que com dius encara no havia trobat la persona “perfecte” dins el meu domini, no havia sentit aquell pessigolleig quan et mires algú, aquelles ganes boges de donar un petó, de tancar els ulls, de sentir-lo prop teu. De notar com el cos sencer es transforma, i ets una altra persona, entre els núvols, a tot arreu menys a la terra. Suposu que sí, que encara no m’havia sentit així.

Però ara, tot i que la meva visió segueix sent en part la mateixa, haig de dir que les coses han canviat lleugerament. La ràbia continguda en aquell post ha marxat. Tot i així segueixo pensant que la noia perfecta no existeix, ni el noi perfecte tampoc. El conte de la princesa i el pèsol, la teoria de que una princesa de bo de debò havia de ser aquella que pogués notar la forma d’un pèsol sota 20 mantes, i que es llevés de bon matí sense haver dormit a gust. Realment és el que deia, i el que no he canviat, no trobaràs la noia perfecte, però si que trobaràs aquella noia que et faci sentir a gust, amb la que realment siguis feliç. Amb la que et llevis pel matí havent somiat amb ella i trobant-la a faltar a l’altre costat del llit. Aquella noia que tots els defectes que li trobis aconsegueixis trobar-hi una virtud que contraresti. Que visquis amb ella cada dia, i cada dia et sorprengui… Però segur que hi haurà un dia que t’adonaràs que alguna cosa de les que veies abans com una virtud es convertirà en defete. Quan això passi, potser les coses bones que té compensaran aquest petit defecte, o simplement pensaràs que és sols un petit defecte. Però sempre l’acabaràs trobant, serà llavors potser que et diràs que la noia perfecta no existeix, però si que existeix la teva princesa del pèsol, que l’únic defecte que tenia era el de ser massa delicada. Al cap i a la fi, un defecte. 😉