Salamandreta

Què és el que fa que sempre volguem tenir la raó?

Perquè som tan tossuts?

Perquè costa baixar tan del burro i acceptar que ens hem equivocat o que ho podiem haver fet millor?

Que no calia emprenyar-se, arribar a discutir ni a tirar-se els plats pel cap?

Perquè no és tan senzill com dir:  “em sap greu” -  i que tot s’arregli?

Perquè no es pot parlar amb sinceritat sense acabar emprenyats?

Fa quasi un any vaig escriure un post bastant especial el qual vaig dedicar a un moment d’inspiració que em va donar una de les persones per les que anava dirigit aquest escrit. I ara, un any més tard em trobo que algú l’ha llegit i me l’ha contestat, JoaquimCurto.es

Si no recordo malament en el moment que vaig escriure aquest post, estava passant una època una mica xoff, enfadada amb la no realitat de les persones. En el canvi que poden arribar a fer i en el que pots arribar a descobrir amb el temps… Suposu que tot el que vaig escriure, entre les meves paraules hi havia tocs de ràbia engabiada que de tant en tant surten.  Potser sí que com dius encara no havia trobat la persona “perfecte” dins el meu domini, no havia sentit aquell pessigolleig quan et mires algú, aquelles ganes boges de donar un petó, de tancar els ulls, de sentir-lo prop teu. De notar com el cos sencer es transforma, i ets una altra persona, entre els núvols, a tot arreu menys a la terra. Suposu que sí, que encara no m’havia sentit així.

Però ara, tot i que la meva visió segueix sent en part la mateixa, haig de dir que les coses han canviat lleugerament. La ràbia continguda en aquell post ha marxat. Tot i així segueixo pensant que la noia perfecta no existeix, ni el noi perfecte tampoc. El conte de la princesa i el pèsol, la teoria de que una princesa de bo de debò havia de ser aquella que pogués notar la forma d’un pèsol sota 20 mantes, i que es llevés de bon matí sense haver dormit a gust. Realment és el que deia, i el que no he canviat, no trobaràs la noia perfecte, però si que trobaràs aquella noia que et faci sentir a gust, amb la que realment siguis feliç. Amb la que et llevis pel matí havent somiat amb ella i trobant-la a faltar a l’altre costat del llit. Aquella noia que tots els defectes que li trobis aconsegueixis trobar-hi una virtud que contraresti. Que visquis amb ella cada dia, i cada dia et sorprengui… Però segur que hi haurà un dia que t’adonaràs que alguna cosa de les que veies abans com una virtud es convertirà en defete. Quan això passi, potser les coses bones que té compensaran aquest petit defecte, o simplement pensaràs que és sols un petit defecte. Però sempre l’acabaràs trobant, serà llavors potser que et diràs que la noia perfecta no existeix, però si que existeix la teva princesa del pèsol, que l’únic defecte que tenia era el de ser massa delicada. Al cap i a la fi, un defecte.

Us heu sentit mai com si no poguéssiu fer res? Com si per molt que us ho proposeu, les coses no canvien? Que no depenen de vosaltres? Jo sí. I en aquests moments d’impotència, en què et trobes que res del que facis o el que vulguis fer, o el que pensis farà canviar el que passi en el futur. Aquella sensació de sentir-te realment inútil. Aquells moments en els que has de confiar en algú, o alguna cosa que no depèn de tu, com si fos una variable aleatòria. Descarregues totes les teves esperances a persones o coses o simplement a l’atzar esperant que el que desitges amb totes les teves forces passi. Però per molt que no deixes de pensar-hi, perquè en alguna pel·lícula has vist o has sentit dir a algú que quan realment desitges una cosa i no deixes de pensar-hi al final acaba passant, i t’adones que tot el que t’havien dit o somiaves, simplement perquè tenies l’esperança que alguna cosa més que l’actuació d’aquella persona externa ajudi a que les coses s’accelerin i succeeixin, realment no existeix. És com trobar-te al fons d’un pou llis i que l’única solució que tens per sortir-ne és la d’esperar que algú que passi pel pou miri aball o et senti, i t’ajudi. Veus la llum, veus el final del pou, veus com la llum del sol entra per un petit forat. Aquella llum et dóna esperança, et dóna forces per seguir pensant que algú vindrà a rescatar-te, que algun despistat passarà prop i et llançarà la corda que et treurà d’allà dins. Però què passa quan aquesta espera és cada dia més llarga, quan veus passar els dies i la corda no arriba, quan la llum de la superfície es fa cada dia més tènue perquè els ulls es cansen de mirar cap amunt i veure una llum d’esperança cada cop més apagada…?

Cada nit sento el mateix.

Cada nit al llit sento tenir-te a prop, com si el temps que estem junts no s’acabés mai.

Imagino com seria tenir-te ara al meu costat, sentir l’escalfor del teu cos.

Sentir el batec del teu cor mentre reposo sobre teu.

Sentir les teves mans acariciar-me els cabells mentre els meus dits recorren suaument alguna part del teu cos.

Sentir a les fosques els teus ulls mirar-me amb desig com cap altra persona ho havia fet abans.

Sentir que cada segon que el teu rellotge avança, és un segon més de felicitat.

Sentir que els segons passen però tu no et mous del meu costat, restes amb tranquilitat, m’abraces i un t’estimo es dibuixa als teus llavis…

Un soroll eixordidor ens sobresalta.

Obro els ulls i m’adono que ja no hi ets, que tot havia estat un somni que no voldria que acabés.

Però sé que tu existeixes, i que el somni només era un record.

Un record proper que desitjaria que no fugís mai.

T’estimo…

Fa temps que tinc aquesta frase posada en el nick del msn. Em va sortir un dia que vaig pensar que les coses a la vida, o les fas tu, o soles no surten…

No esperis que la vida et somrigui, fes-la somriure!

salamandreta

Do you see the glow in my eyes while I talk to you?

I couldn’t believe I miss someone as I miss you…

Thanks to take care of me as you do.

un bisou mon p’tit ami…

Timidesa f. Qualitat de tímid.

Tímid -a adj. Poc animós, no gens agosarat, per una manca de confiança en si mateix.

Diccionari General de la Llengua Catalana – Pompeu Fabra

Acte involuntari. Allò que apareix quan menys ho vols. Por al desconeixement. Manca de confiança en un mateix. Desig de fer el que vols i no poder. Sensació d’inseguretat davant de coses noves. Definicions diferents, però al cap i a la fi descriuen una mateixa reacció, la timidesa.

Negra nit, lluna plena.

Vergonya oculta rere dosis d’alcohol.

Amants.

Llavis ocupats entre paraules.

Llargs silencis, sentiments confosos.

Una nit i un record…

Hi havia una vegada una princesa…

No em negareu que algun cop a la vida heu pensat que existia l’home perfecte, l’anomenat Príncep Blau. Allò que la ment crea, idealitza. En definitiva: l’home perfecte. Simpàtic, alegre, atent, que et faci riure, que no et faci plorar, que sàpiga estar en totes les situacions, que et recolzi quan ho necessites i t’aguanti uns dies al mes (ja sabeu de què parlo), espavilat (noies, això no vol dir que tingui carrera eh!, només que tingui una mica d’iniciativa i no sigui un babau , que de babaus i de gripaus el bosc n’està ple! ), que sàpiga fer petons, el que totes esteu pensant… , i sobretot que estigui bo!, i infinitats d’adjectius que fan d’algú la perfecció.

Però voleu que us doni un consell? Podeu fer-li cas o no, però jo l’acabaré dient igual! jeje Doncs al que anàvem, el senyor príncep blau no existeix! Em sap greu si us he donat un disgust i he desfet l’entrellat al misteri que tota noia es planteja algun cop a la seva vida, i que a base d’òsties acaba descobrint… Qui realment existeix és el princep blau cel, el príncep blau mai serà del tot blau. El coneixeràs i t’enganyaràs. Pensaràs que és de sang blava, però el dia que li trobis un defecte, per petit que sigui, obriràs els ulls i em donaràs la raó. Que no es fa el doble nus de la bamba i s’ha d’acabar ajupint cada dos per tres mentre passejes per exemple, que repela tant el yogurt que s’acaba menjant el plàstic de l’envàs, … (millor no segueixo)

No t’enganyis i viu la vida, que de prínceps blaus només n’hi ha als contes. I tampoc podem passar-nos la vida petonejant a gripaus verds i babaus esperant que surti el príncep de sang blava que es casa amb la princesa. Mira al teu voltant i busca els prínceps blau cels, que de príncep blau només n’hi ha un, viu al conte i ja s’ha casat amb la princesa!

Nota: no em faig responsable del seguiment d’aquesta doctrina…

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
“Sant Jordi mata l’aranya!”.

fragment del poema de Joan Maragall

Diada de Sant Jordi

És ben bé segur que tothom coneix la llegenda de Sant Jordi. Cavaller galant que dalt del seu cavall blanc i el seu escut lluent, va matar el drac que tenia atormentat el poble de Montblanc i va salvar-ne la princesa. Diuen que de la sang que va vessar en va créixer un roser de roses vermelles. El cavaller n’hi donà una a la bella princesa que amb un dolç bes el va recompensar. És doncs una tradició que a la Diada de Sant Jordi, l’enamorat regali una rosa a la noia que estima, i ella un llibre.

Un dia ple de felicitat i somriures. Roses que enrojolen els carrers. Paradetes de llibres que omplen els carrers de gent i de vida. Un dia per estar amb qui et recolza en els moments difícils i que t’aguanta quan estas capficat, amb qui tot i trobar-se com una coqueta pobreta ha passat la tarda amb mi. Semblavem més una parelleta que dues molt bones amigues. No m’ha faltat la rosa que m’ha regalat el meu estimat germanet, i la marta m’ha regalat un llibre de receptes de postres amb xocolata. A veure si tinc temps i aviat veieu per aquí alguna de les receptes que fan la boca aigua només de pensar-hi…

Feliç Diada de Sant Jordi!