Salamandreta

Abans del primer contacte (potser ara que hi penso aquesta part havia d’haver anat abans que la primera, però què hi farem, la inspiració del dia passat anava més encaminada per aquell costat), de ben segur que ens quedem pensant…

Com em vesteixo?

Si posem pel cas és el noi qui s’ho pregunta, es queda davant l’armari pensant què es posa. Si s’arregla massa i acaba massa empolainat i engominat, potser la noia només pensa que la única intenció del noi és acabar al llit o en algun racó mínimament amagat de la ciutat. I si per contra, agafa el primer que troba, i va amb aquell punt despenjat, la noia fuig corrents per una falta d’estil. El mateix podria passar amb la noia, una faldilleta ben curta, sabates de taló alt i una camisa ben escotada podrien ser símbol d’un estil provocador i insinuador, està  clarque si és aquest l’efecte que vol provocar ho acabarà aconseguint, el noi només tindrà ulls per una cosa, i no crec pas que siguin els ulls de la noia xd. D’altra banda, si la noia va amb uns pantalons mig tirats, samarreta i una jaqueta d’esport, tot sempre vestit amb estil, no crec que el noi la vegi com a un possible objectiu, però potser acaba veient abans que el seu cos, com és realment per dins.

Sigui quin sigui l’estil de cadascú, una noia que vol provocar més que revelar qui és realment, o una altra que no vol aparentar allò que no és, o un noi que per fer un polvo es vestiria de vint-i-un botons, o un altre que és com és i no creu que disfressar-se el faci més interessant, sempre he pensat que ser un mateix en tot moment no té, sota cap concepte, perquè ser una cosa negativa. Més bé tot el contrari. No hem d’amagar mai qui som. Perquè si el que volem és conèixer algú interessant, si sent qui som no ens veuen amb bons ulls, és perquè aquella persona d’interessant tenia ben poc, almenys per nosaltres . I si existeix un possible futur, quines ganes teniem d’haver amagat qui som realment? Si total, tot algun dia o altre s’acaba descobrint. Així que més val curar-se amb salut i prevenir abans de curar .

Què fer a una primera cita? És possiblement una de les preguntes que ens ronden més el cap quan quedem per primera vegada amb una persona desconeguda, no parlo només d’un noi que quedi amb una noia, o d’una noia que quedi per primera vegada amb un noi, parlo també de dues persones d’un mateix sexe i sense intencions més enllà de l’amistat.

Primera pregunta:

Què fer? Quin és el lloc més idoni per quedar? Tots sabem que a Barcelona un dels llocs més freqüents per quedar si es queda pel centre és el Zurich de la plaça Catalunya, i si el barri és Gràcia, una quedada a Fontana acaba sent l’escollida. Però, què passa si la persona amb la que quedes no l’has vist mai? O potser només una foto i ben petita? Potser llavors no seria el lloc més idoni per fer una trobada, bàsicament perquè potser no arribeu a trobar-vos mai. Clar està, que si abans heu fet el previ pas de donar-vos els telèfons, si en uns 15 minuts no heu donat amb l’objectiu potser seria bo que fessiu el primer pas de trucar. Però clar, i si això del telèfon no ha passat pel cap de cap dels dos interessats? Potser llavors un bon consell seria quedar en algun lloc una mica més concret, o fer allò que surt a les pel·lícules, vestir-se amb una peça de roba abans predefinida . I llavors quan hem aconseguit quedar queda el gran dubte, què fem?? Perquè és molt guai això de quedar, però tampoc ens quedarem allà palplantats davant del Zurich veient com passa la gent, o potser sí, pot ser realment curiós analitzar si hi ha hagut més gent com tu, que ha quedat amb algú a qui no li sap posar cara i està fent el pallús mirant a dreta i esquerra per si veu algú que està fent exactament el mateix.

I en temes de propostes, la veritat és que més val no pensar si l’altre tindrà ganes o no de fer el que es proposi, si no té ganes, pitjor per ell/a, el problema serà seu per no haver-ho dit abans. I si som una mica massa primmirats potser millor que siguem nosaltres els primers a proposar, així ens estalviarem després de dir que no . I qui sap, potser quan diguis d’anar a sopar, o anar a fer una cervesa, l’altre està pensant exactament el mateix, o ben bé el contrari, però val la pena arriscar-se, perquè com diu la dita: qui no s’arrisca, no pisca !

I ja per acabar us deixo amb un clar exemple d’una primera cita, la cançó de Bed&Breakfast de Els Amics de les Arts.

Continuarà…

Tots dos sols,
junts però distants,
un cel grisós i ennuvolat,
gotes d’aigua caient amb força,
la roba molla, els cabells xops,
el fred calant-me ben endins
fins que en un instant
et vaig robar un petó,
sota la pluja.

Sempre m’ha agradat això de baixar al centre i sentir la frescor de l’aire del seguit de parades de roses que envaeixen Barcelona. Sentir la olor a llibre nou, i també aquelles parades de llibres antics que escampen aquella olor a paper humit com si s’hagués passat els anys en unes golfes fosques i plenes de terenyines. I la gent, agobiant, notar que no pots ni caminar enmig d’una gentada acumulada al llarg de les Rambles. Que no saps mai ben bé on es troben les parades de llibres, perquè és tot un riu de gent. Buscar el llibre adequat, estar segur que no t’equivoques, dedicar-lo, pensar què escriure (una de les coses més complicades, o potser ben senzilles, sempre que sàpigues què dir-li), fer cua mentre esperes per demanar-li a l’autor que te’l dediqui (cosa que encara no he fet mai)…

I també sóc d’aquelles que, tot i les meves teories de prínceps blaus i no pas babaus, m’agrada que em regalin una rosa. No cal que sigui la més cara del mercat, ni tampoc la més ostentosa, només cal que sigui una rosa ROSA. No pas d’aquelles que venen en qualsevol lloc, ni de les que tenen plàstic (què menys romàntic que regalar una rosa embolicada en una bossa de plàstic amb la típica banda platejada per un costat i la part transparent per l’altra). I ara pensareu, que tiquismiquis que és, tan sols és una rosa… Doncs no! Una rosa és molt més, inspira sensualitat, inspira delicadesa, inspira suavitat, inspira una harmonia entre cada pètal que queda entrallaçat amb un altre, la vermellor, aquell color roig pujat, veure com amb el pas dels segons es va obrint poc a poc i es deixa entreveure. Aquella olor intensa que relaxa. Poques flors aconsegueixen el que una rosa, només una, pot arribar a aconseguir – un somriure etern.

Per veure la foto en gran només cal que cliqueu a sobre.

Cada dia tens una oportunitat, no la pots perdre, has de seguir endavant,

cada dia tens una oportunitat, no la pots perdre, demà potser serà tard…

Et despertes un dia i ho veus tot com nou, intentes recordar què t’ha passat, què és el que ha fet que obrissis els ulls i sentissis que la vida t’ha canviat de dalt a baix. Però què has fet? Què és el que ha fet que tot fós diferent? Només una cosa, vas aprofitar el moment! Vas sentir la necessitat de llençar-te a la piscina, pensaves que potser seria buida però te las vas trobar plena fins dalt. Vas agafar el fil de la oportunitat que aquell dia t’oferia i no vas caure, simplement et va dur fins als núvols per un instant i et va donar la opció de tornar-hi sempre que li demanessis.

Perquè dubtem tant quan ens apareix davant del nas una oportunitat? Com diuen els Gossos, cada dia tens una oportunitat, no la pots pedre, i sobretot has de pensar, que potser si demà la vols aprofitar ja hauràs fet tard. Ja haurà marxat i potser te’n penedeixes tota la vida. Per una vegada a la vida hem d’aconseguir ser aquell punt egoistes, pensar en nosaltres mateixos i viure el que se’ns presenta. Qui sap quan tornarà? Sempre et pots passar els dies pensant i repensant si prestar-li atenció o deixar-la passar de llarg, perquè no saps el que et convé. Només crec que el fet de quedar-se embobat mirant el terra, amb el cap cot i pensatiu no fa més que fer-te perdre el tren, i potser aquell era l’últim que podies agafar. La qüestió és no dubtar, deixar-te anar, sentir que pots ser tu mateix i viure la vida al dia a dia, sentir que ets tu qui la defineixes, que ets tu el que escriu els fulls d’un llibre en blanc que tot just acaba de començar.

La veritat és que per mi, un dels goigs de la vida és poder sentir-te viu, i sobretot sobretot, com em va dir un molt bon amic no fa pas massa…

no deixis mai de somriure!

Quan prens una decisió a la vida el primer que penses és si t’has equivocat, has pres la decisió que havies de prendre o potser havies d’haver agafat l’altre camí? Potser l’altre era més fàcil, et faria la vida més fàcil, o tot el contrari. No fas més que pensar què és el que t’ha fet pensar que allò era el que havies de fer… Tot seguit et convences a tu mateix que has fet bé, que no t’has errat i que tot serà una mica més senzill al cap d’un temps, que el temps ho cura tot (com bé deien els Pets). T’enganyes si creus que no tornaràs a pensar en aquella decisió que un dia vas prendre i que et va canviar per complet. Vas canviar tu i van canviar els altres, però el que més et dol no és que tu haguéssis fet un gir a la vida, sinó que els altres ho haguessin fet per culpa teva, o gràcies a tu? Potser n’estan contents? Ho dubtes. Dones voltes i voltes, el cap no deixa de barrinar i de pensar què hagués passat si tot hagués anat diferent. Però la llàstima de tot plegat, o més ben dit la sort, és que no podem tornar enrrere i que per molt que volguem el que està fet està fet. Malament aniriem si poguessim fer mitja volta i canviar les coses que haviem fet, no deixariem mai de canviar el passat quan el que podriem fer és canviar el futur. Potser ens sentiriem una mica com Bill Murray en Atrapat en el Temps. Mai deixes de pensar-hi, però ben sovint hi ha moments en que hi penses més o hi ha coses que t’hi fan pensar…

Portes un parell de dies amb una cançó enganxada al cap, suposes que és la cançó o també el que significa per tu, però no deixes de pensar-hi, potser et vas equivocar? No ho sé i potser no ho sabràs mai…

Un segon, només un instant…

No et va caldre més perquè et canviés la vida. Perquè tot al teu voltant fes un gir inesperat. Va canviar la relació que tenies amb els teus amics i companys, vas perdre una amistat tot i que en vas guanyar d’altres. A casa et van ajudar, però no tot és tan senzill com sembla i la processor va per dins. Perquè et guardes les coses tan sovint? No t’ho has de quedar tot per tu… Passava el temps i les coses semblava que no milloraven. Hores i hores de rutina… malgastades potser? Diuen que el temps que perds per una cosa el guanyes per una altra. Vas aprendre una paraula nova, paciència. Vas entendre realment quin era el significat. Què volia dir tenir esperança. Aquella frase que sempre havies sentit a dir “l’esperança és l’últim que es perd…” potser sí que era certa. Senties que cada dia que passava en el fons era un dia menys.

El temps passava…

Vas intentar una altra cosa, el que t’havien dit no funcionava. Però ja se sap que els pegats mai han acabat de funcionar bé, ni a les bicicletes quan en feies un la càmera durava eternament. Al prospecte hi havia algun tipus de lletra petita que ningú t’havia explicat. Eres massa jove i et quedaven encara massa anys per endavant. Què vas fer? Una segona opinió mai estava de menys.

Els dos anys no te’ls va treure ningú…

Tots sabem que “las cosas de palacio van despacio” i com més gran n’és el palau, més poc a poc van. La paciència començava a esveir-se… l’esperança començava a ser realment la última cosa que es perdia… Vas deixar pas a la innovació. Vas confiar en la novetat de les coses. Potser la psicologia, una cosa nova sempre pot ser bona… Vas confiar i poc a poc et vas desenganyar. Confiaves massa en el teu saber veure les coses d’una altra manera, més pràctica més científica. Mai t’havies cregut que el món havia estat creat en 7 dies.

Un anys més i tot seguia igual… o pitjor

Començaves a perdre el cap. Et llevaves i no entenies el perquè. Havies perdut fins i tot la son. No podia ser tan complicat! Què era el que feies o deies malament? Potser havies demanat massa? T’exigies massa? Només et va caldre un petit comentari, sense importància, o potser en tenia massa. Va ser detonant. Va fer girar la truita i no va caure. Perquè havies trigat tant? Tot tornava a començar de nou. I el sac de la paciència que la teva professora de petits tenia rera la porta tornava a estar ple. El neguit tornava a córrer per les venes. El temps seguia corrent, el tic tac del rellotge mai s’havia aturat, però per un instant tenies l’esperança que potser tot s’acabaria. Tot i això aquell dia mai no arribava, t’havien donat falces esperances, o potser tan sols te les havies creat tu. T’imaginaves coses. La imaginació et pot jugar massa males passades, però també et dóna aquell punt d’esperança que potser ningú et pot donar. Va arribar el dia i pensaves que tot s’acabaria i que tornaries a començar de nou. Però alguna cosa no va acabar d’anar bé. Vas ser tu? O potser seria més senzill si donessis la culpa als altres? Potser simplement eres tu sense ser culpa teva… Has tornat a malgastar el temps?

L’esperança ha tornat, qui sap fins quan, però sempre penses en aquella paraula màgica que vas aprendre ja fa un temps.

La paciència.

Existeix l’amor etern? El fet d’estar enamorat d’una persona per sempre? Sense dubtar-ne ni un segon? El diumenge va ser un dia molt comercial, però amb un rerefons d’amor i de felicitat (que per mi sempre serà el dia de Sant Jordi el dia dels enamorats, però comercialment no hi ha res a fer…). També va sortir al suplement de l’es de la vanguardia un article sobre el fet d’estar enamorat o de no enamorar-se mai. Això m’ha fet pensar una mica. Els estudis confirmen que (segons l’article) l’enamorament dura entre 18 i 24 mesos, però que després aquesta passió deixa pas a altres coses. Encara que un membre de la parella senti que no està enamorat, d’alguna manera sap que l’estima. L’amor és una el·lecció, un acte de voluntat que es du a terme en el lòbul frontal. I això què vol dir, que només sentirem la pasió durant 1 any i mig-dos anys i després simplement sentirem una estima per aquella persona? Potser el fet que deixem d’estar enamorats significa que no és la persona amb la que volem passar la resta de la vida, amb la que realment sentim que hem trobat la nostra mitja taronja?

Ara fa un temps vaig escriure un post parlant sobre el princep blau cel, tirava per terra la idea que el príncep blau dels contes pogués existir. I segueixo pensant el mateix, no existeix, però sí que existeix aquella persona que per nosaltres pugui ser perfecte. Que arribi un dia que els seus defectes siguin accions que no et facin enfadar, sinó somriure. Potser sí que el fet d’enamorar-se, de sentir passió, només dura 18 mesos, i que a partir d’aquí les coses són diferents, i ens sentim diferents. O potser no, potser existeix l’amor etern, el que ens fa viure en un núvol al mig del cel, veure cada dia com surt el sol i sentir que som feliços. O simplement només val això, ser feliç. Ser feliç amb qui tinguis al costat, sigui qui sigui, la teva parella, el teu germà, els teus pares, un amic, … Perquè a vegades si sentim que no som feliços seguim amb una persona només pel fet que l’estimem? Això no seria fer-nos mal a nosaltres mateixos i en el fons també a l’altra persona? És com si l’estiguessim enganyant i a la vegada ens enganyem a nosaltres. Ens diem que el fet d’estimar-la ja és suficient per seguir, però i si no en tenim prou? I si busquem més? Busquem sentir-nos plens potser?

Estimar podem estimar de moltes maneres, però crec que per enamorar-se només ni ha una…

Confirmat, no tots els homes són iguals! Aquesta llegenda urbana que tots els homes són iguals, que són senzills, que són fàcils de dominar, que no pensen tant com les dones ni són tan retorçats, que saben el que volen, etc etc etc… No és certa! Després diuen de nosaltres, que som unes cagadubtes, que no sabem mai el que volem i que quan volem dir que sí diem no, i quan diem sí és que no, que som manipuladores i que sempre fem les coses pel nostre propi interès… No ho sé, serà que he conegut pocs homes (bé, penso que no, he estat massa anys envoltada d’ells) i al final t’acabes adonant que al cap i a la fi som exactament iguals tots dos sexes, homes i dones. La teoria que els homes només volen sexe tampoc és certa, de ben segur que hi ha dones que només pensen en això en mirar-se un tio. I de ben segur que hi ha un munt de nois que poden arribar a voler una noia només per gaudir de la seva companyia. No estic dient tampoc que jo sigui senzilla i fàcil de comprendre… però és que als homes tampoc hi ha qui us entengui! Si anem massa darrera vostre, perquè som unes pesades, si us deixem espai i passem una mica, llavors us emprenyeu perquè passem de vosaltres i que si ja no sentim el mateix que sentiem. I el pitjor de tot són els malsentesos… aquests si que ja… bé, millor no parlar-ne. O tot al contrari, el millor és parlar-ne, però trobar el moment, saber què dir, com expressar-te… i deixar passar les coses tampoc és el que més ajudi… I el que encara arregla més les coses és parlar per internet sense veure’s les cares, sense sentir l’entonació, això és la gota que fa vessar el got, si les coses estaven peludes, llavors ja sí que la cera no serveix. Cada cosa que dius és llegida amb ulls d’un altre, i quan tu llegeixes alguna cosa escrita poses la teva entonació, si estàs content tot et sentarà bé, però quan hi ha rencúnia, ni un: truca’m quan puguis es pot arribar a entendre bé. Què hem de fer llavors? Perquè tot és tan complicat??? Doncs suposo que perquè llavors no tindria cap gràcia tot plegat… xd

x cert, avui era el dia de la marmota… com serà el fred de llarg?

Què és el que fa que sempre volguem tenir la raó?

Perquè som tan tossuts?

Perquè costa baixar tan del burro i acceptar que ens hem equivocat o que ho podiem haver fet millor?

Que no calia emprenyar-se, arribar a discutir ni a tirar-se els plats pel cap?

Perquè no és tan senzill com dir:  “em sap greu” -  i que tot s’arregli?

Perquè no es pot parlar amb sinceritat sense acabar emprenyats?