Com seria de senzill que tots portessim sota el braç un manual d’instruccions personalitzat. De la mateixa manera que una simple torradora de pa porta el seu llibret incorporat amb tots aquells ATENCIÓN! que suposes que si són escrits és perquè algú, alguna vegada, els ha fet… Sigui quina sigui la relació que tinguis amb una altra persona, sigui amic, sigui futur amic, sigui futur més que amic, sempre hi ha aquelles parts amagades del caràcter que no saps mai per on et sortiran. Els homes diuen que les dones som complicades i les dones, que els homes no ens entenen. Doncs mira que senzill, cada dona escriu el seu manual d’instruccions i així tenim resoltes qualsevol de les dues parts 😀 . Només falta que els homes tinguin la paciència i les ganes de llegir-lo sinó, malament. I per altra banda que les dones tinguin temps per fer-lo i la bondat de fer-lo públic.

Potser el que escriuré no és ni de bon tros la demostració per inducció del que se’n podria extreure una norma generalitzada, però pot acostar-se bastant al que en pot arribar a sortir d’una ment recargolada femenina.

– Ens encanta tenir la raó, no ho negaré, però tenir-la sempre tampoc. No és gens divertit preguntar on vols anar? i sentir la mateixa resposta repetida de m’és igual, el que tu vulguis… Que no teniu criteri o què?

– Ens agrada sentir-nos autosuficients, que no necessitem de la vostra ajuda, però a la vegada ens encanta sentir-nos protegides. Contradictori? sí, una mica, però aquí és on entreu vosaltres per decidir quin és el moment idoni per a cada cosa, qui la clava, s’endú premi 😛

– Qui paga la cervesa?? (o copa o cafè en su defecto) Depèn, et deixaràs convidar la pròxima vegada??? O seràs el típic que no es deixa convidar mai? Potser sóc jo, però a mi m’encanta que em convidin, però també m’agrada molt convidar. A més, que deixar-se convidar fa que tinguis l’excusa per tornar a quedar de nou 😛 . I sinó, pos a mitges, que estem en crisi i si fos el cas d’un sopar per dos, tot de cop sempre acaba fent mal a la butxaca xd.

– Cal que m’acompanyis a casa? Sempre he pensat que aquell que m’acompanya a casa a pota té algun tipus d’interès, i ara per ara no m’he errat mai xd. Acompanyar una noia a casa, depèn de on visqui, pot ser tota una gran proesa, i només cal fer-la si de debò tens interès. Ara, si la noia et diu i et repeteix una i una altra vegada que no cal i que no cal i que no cal, no l’acompanyis, perquè serà ella la que no tindrà cap interès més que l’amistat 😉 . Si acaba cedint, no ho dubtis, l’interès segur que és mutu. Si és en cotxe la cosa canvia i l’esforç també.

– Perquè sempre arribem tard? No heu sentit mai la dita de les coses bones sempre es fan esperar? Doncs aquí teniu la resposta 😉

I crec que ara per ara ja n’hi ha més que suficient, després de més de 2 mesos sense escriure res, ja he donat prou la tabarra, i algun dia potser continuarà, no és bo ensenyar-ho tot de cop, és millor anar insinuant….I com sempre dic, no em faig mai responsable del que segueixi els meus consells xd .

L’escoltes una vegada, una altra, deixes que la música s’apoderi dels teus sentits. Tanques els ulls. Et deixes endur pel ritme, per aquelles notes de piano en solitari que coneixes ja massa de sobres. Com pot ser que no te’n cansis? L’has escoltat tantes i tantes vegades… a qualsevol hora… a qualsevol instant aconsegueix fer-te sentir únic, aconsegueix que t’oblidis de tot allò que t’envolta, són només tres o quatre minuts de tranquilitat, però internament, per tu, és tota una eternitat.

Seguint amb la tònica de les primeres cites, m’agradaria tocar el tema del petó a la primera trobada. Després d’haver-vos trobat al Zurich o en algun lloc més concret, de tenir el número de telèfon, la imatge ja no d’una foto petita i borrosa, el primer contacte, la olor de la colònia de l’altre que t’ha arribat amb els dos petons de benvinguda, deprés d’una primera impresió, d’adonar-te que potser tens algun interes més que l’amistat o que una revolcada de mitjanit, és bo fer-li un petó? O és millor esperar a una segona vegada?

És un dubte que sempre queda pendent de resoldre, però que potser ni aquí ni ara seria capaç d’aclarar… tot dependrà del moment, de l’hora, dels silencis que no voldries que acabessin, dels símbols corporals que tant diuen que transmeten, de les mirades mútues, d’uns ulls que s’hagin trobat per casualitat, per interès, d’un m’ho he passat molt bé aquesta nit i podriem repetir, et portarien a fer un primer pas … o potser el, bé, ja ens veurem aviat, o fins un altra ben esqüet, o un demanem el compte just després d’acabar el postre sense fer un sobretaula o canviar per una copa, uns silencis incòmodes, curts i amb no més utilitat que la de buscar un nou tema per fugir-ne el més aviat possible, et puguin fer veure que més valdria que et treguessis la idea del cap.

Sempre he dit que qui no s’arrisca no pisca, però també s’ha de saber veure quan podem arriscar-nos o quan podem perdre la mà si només tenim una parella de dosos. S’ha d’estar atent a tot el que l’altra persona ens vulgui transmetre, no només amb les paraules sinó amb la mirada, els gestos, com es toca els cabells, si s’arregla el coll de la camisa, si s’acosta massa al passejar, si somriu per gust o per compromís.

És un joc on les regles les escrius tu, tot s’hi val, només cal saber-hi jugar 😉 . Però tingues present que no sempre es guanya, també pot ser que no t’agradi o que t’enduguis una bona clatellada xd.

Tots dos sols,
junts però distants,
un cel grisós i ennuvolat,
gotes d’aigua caient amb força,
la roba molla, els cabells xops,
el fred calant-me ben endins
fins que en un instant
et vaig robar un petó,
sota la pluja.

Cada dia tens una oportunitat, no la pots perdre, has de seguir endavant,

cada dia tens una oportunitat, no la pots perdre, demà potser serà tard…

Et despertes un dia i ho veus tot com nou, intentes recordar què t’ha passat, què és el que ha fet que obrissis els ulls i sentissis que la vida t’ha canviat de dalt a baix. Però què has fet? Què és el que ha fet que tot fós diferent? Només una cosa, vas aprofitar el moment! Vas sentir la necessitat de llençar-te a la piscina, pensaves que potser seria buida però te las vas trobar plena fins dalt. Vas agafar el fil de la oportunitat que aquell dia t’oferia i no vas caure, simplement et va dur fins als núvols per un instant i et va donar la opció de tornar-hi sempre que li demanessis.

Perquè dubtem tant quan ens apareix davant del nas una oportunitat? Com diuen els Gossos, cada dia tens una oportunitat, no la pots pedre, i sobretot has de pensar, que potser si demà la vols aprofitar ja hauràs fet tard. Ja haurà marxat i potser te’n penedeixes tota la vida. Per una vegada a la vida hem d’aconseguir ser aquell punt egoistes, pensar en nosaltres mateixos i viure el que se’ns presenta. Qui sap quan tornarà? Sempre et pots passar els dies pensant i repensant si prestar-li atenció o deixar-la passar de llarg, perquè no saps el que et convé. Només crec que el fet de quedar-se embobat mirant el terra, amb el cap cot i pensatiu no fa més que fer-te perdre el tren, i potser aquell era l’últim que podies agafar. La qüestió és no dubtar, deixar-te anar, sentir que pots ser tu mateix i viure la vida al dia a dia, sentir que ets tu qui la defineixes, que ets tu el que escriu els fulls d’un llibre en blanc que tot just acaba de començar.

La veritat és que per mi, un dels goigs de la vida és poder sentir-te viu, i sobretot sobretot, com em va dir un molt bon amic no fa pas massa…

no deixis mai de somriure!

Un segon, només un instant…

No et va caldre més perquè et canviés la vida. Perquè tot al teu voltant fes un gir inesperat. Va canviar la relació que tenies amb els teus amics i companys, vas perdre una amistat tot i que en vas guanyar d’altres. A casa et van ajudar, però no tot és tan senzill com sembla i la processor va per dins. Perquè et guardes les coses tan sovint? No t’ho has de quedar tot per tu… Passava el temps i les coses semblava que no milloraven. Hores i hores de rutina… malgastades potser? Diuen que el temps que perds per una cosa el guanyes per una altra. Vas aprendre una paraula nova, paciència. Vas entendre realment quin era el significat. Què volia dir tenir esperança. Aquella frase que sempre havies sentit a dir “l’esperança és l’últim que es perd…” potser sí que era certa. Senties que cada dia que passava en el fons era un dia menys.

El temps passava…

Vas intentar una altra cosa, el que t’havien dit no funcionava. Però ja se sap que els pegats mai han acabat de funcionar bé, ni a les bicicletes quan en feies un la càmera durava eternament. Al prospecte hi havia algun tipus de lletra petita que ningú t’havia explicat. Eres massa jove i et quedaven encara massa anys per endavant. Què vas fer? Una segona opinió mai estava de menys.

Els dos anys no te’ls va treure ningú…

Tots sabem que “las cosas de palacio van despacio” i com més gran n’és el palau, més poc a poc van. La paciència començava a esveir-se… l’esperança començava a ser realment la última cosa que es perdia… Vas deixar pas a la innovació. Vas confiar en la novetat de les coses. Potser la psicologia, una cosa nova sempre pot ser bona… Vas confiar i poc a poc et vas desenganyar. Confiaves massa en el teu saber veure les coses d’una altra manera, més pràctica més científica. Mai t’havies cregut que el món havia estat creat en 7 dies.

Un anys més i tot seguia igual… o pitjor

Començaves a perdre el cap. Et llevaves i no entenies el perquè. Havies perdut fins i tot la son. No podia ser tan complicat! Què era el que feies o deies malament? Potser havies demanat massa? T’exigies massa? Només et va caldre un petit comentari, sense importància, o potser en tenia massa. Va ser detonant. Va fer girar la truita i no va caure. Perquè havies trigat tant? Tot tornava a començar de nou. I el sac de la paciència que la teva professora de petits tenia rera la porta tornava a estar ple. El neguit tornava a córrer per les venes. El temps seguia corrent, el tic tac del rellotge mai s’havia aturat, però per un instant tenies l’esperança que potser tot s’acabaria. Tot i això aquell dia mai no arribava, t’havien donat falces esperances, o potser tan sols te les havies creat tu. T’imaginaves coses. La imaginació et pot jugar massa males passades, però també et dóna aquell punt d’esperança que potser ningú et pot donar. Va arribar el dia i pensaves que tot s’acabaria i que tornaries a començar de nou. Però alguna cosa no va acabar d’anar bé. Vas ser tu? O potser seria més senzill si donessis la culpa als altres? Potser simplement eres tu sense ser culpa teva… Has tornat a malgastar el temps?

L’esperança ha tornat, qui sap fins quan, però sempre penses en aquella paraula màgica que vas aprendre ja fa un temps.

La paciència.