Doncs sí. Tot canvia, i quan menys t’ho esperes… Diumenge vaig anar a caminar durant un parell d’horetes i mitja per la carretera de les Aigües, pujant fins alla a peu des de casa meva, que hi ha mitja horeta tranquilament. Com que em trobava bé, no em feia mal res, i feia un dia realment maco, tot i la mica de núvols que enterenyinaven el sol de tant en tant, pero que permetien no rostir-se sota els raigs ultraviolats; vaig seguir caminant sense parar. Me’n faig creus i tot de l’estona que vaig estar movent les cames, sobretot perque feia mes d’un any que no feia una caminada tan forta (ho se, la carretera de les aigües es plana, pero caminar seguit, i sense parar i a bon ritme, es un bon exercici! ). Doncs la senyoreta motivada va arribar a casa, amb els ombros una mica torradets pel sol, i en estat actiu. El problema va venir dilluns que em va començar a fer mal el genoll, dimarts una mica més i dimecres ja no podia ni baixar escales… 🙁 Total, que vaig preferir anar al metge i assegurar-me que no m’hagués fet res. Res = una tendinitis al genoll. Així que ara, ni telecogresca ni matxaca.

I pensar que bec 3 gots de llet diaris, i que en general sempre he estat una persona activa i de fer exercici, com m’ho faig per fer-me mal cada dos per tres??

Suposu que semblarà una mica estrany aquest post, i no negaré possiblement cap tipus de crítica… Però realment necessito escriure-ho, necessito desfogar-me una mica. Porto massa dies sense escriure i massa dies pensant que m’agradaria escriure alguna cosa com les que escrivia fa un temps, tot i que em sembla que el que estic a punt de deixar anar no s’hi assemblarà pas massa. Ha passat la setmana santa, molts han tingut vacances i d’altres hem hagut de currar cada dia, no sols treballant per una feina, sinó simplement perquè a la universitat es pensen que no tenim vida social. Així que seguint la tònica de la UPC, jo me l’he passada dins un laboratori fent punyeteres simulacions, primer amb spice, i després “programant” amb VHDL. No en tenia prou de passar els dies de sol tancada, que després d’això, arriba un divendres per la tarda, agafo el meu estimat ordinador i decideixo ficar-li el windows 7, no per gust, simplement perquè no trobava els drivers per la gràfica del meu portàtil i vaig penser que potser seria una bona solució. Malament! Vaig pensar malament! Havia d’haver deixat el portàtil tal i com estava, total si tampoc hi jugo, perquè vull tenir més gràfica?? Res, per fer unes simulacions xungues de la funció mesh del matlab. Així que instal·lo el windows 7, i com sempre faig, guardo totes les coses al discdur portàtil que tinc, on hi ha tanta merda, que algun dia l’hauré de formatejar. Quin és el problema doncs si vaig fer una “còpia de seguretat” ?? Doncs que el que vaig guardar-hi no hi és! Ha desaparegut per art de màgia!! N’estic segura, jo vaig guardar-ho, vaig copiar-ho, vaig agafar el ratolí, vaig sel·leccionar els arxius que havia creat de nou, i els vaig guardar. I doncs, on són ara? Ni punyetera idea! Només sé, que ara mateix, necessitava desfogar-me perquè haig de repetir tota la memòria que ens vem estar fent el divendres pel matí el meu company de pràctiques i jo. I com m’ha dit ell, sóc verge en termes d’haver de repetir un treball ja fet. No m’havia passat mai! Sempre acabo guardant les coses dos cops, en dos llocs diferents, o me les envio per correu, o no sé, alguna cosa rara faig per estar segura que si se’m peta el discdur o si sense voler borro la carpeta, estigui en dos llocs (o més). I ja abans de tot això, bé, abans d’adonar-me que havia de destinar el meu últim dia de vacances a fer una memòria ja feta, haig de dir que m’havia quedat sense poràtil durant dos dies per intentar recuperar el grub de l’ubuntu.

Ara pensareu, molt bé, s’ha passat mitja hora divagant sobre el que hauria d’haver fet, i quines són les recomanacions?? Doncs primer de tot, sempre s’ha de tenir clar que si instal·les windows i linux en un mateix ordinador, instal·lis primer el windows i després la distribució linux que vulguis, però mai intentis recuperar el grub, perquè o ets un crack dels terminals, o t’acabarà passant com a mi, que ha arribat un moment que de tant prova-error m’he quedat només podent obrir l’ordinador amb el disc d’arranque de l’ubuntu. I la segona, i molt important, quan acabis una memòria, sobretot, envia-la per correu, o fes-ne una segona còpia.

Haig de dir que tant una cosa com l’altra les faig “sempre”, però sempre no debia ser, perquè m’ha passat aquest cop!

Últimament estic massa ianqui, ho sé. Primer parlo d’Alaska, ara parlo de la SuperBowl, la pròxima quina serà? Bé, doncs ahir em van proposar d’anar a veure la Super Bowl, que jo sóc tan entesa en el tema que no sabia exactament què coi era. I el pitjor de tot és que tampoc sabia qui eren els The Who, que tocaven a la mitja part del partit… :$ Però bé, sabia que era alguna cosa de futbol americà. No hagués pensat mai que un joc tan aburrit pogués ser tan i tan famós arreu del món. Cada part dura 15 minuts, però  realment és una hora sencera, paren el comptador enrrere cada dos per tres, cada dos metres que es mouen. Les òsties que es dónen són espectaculars, deuen arribar a casa de color morat. Això sí, el més interessant del lloc van ser els hotdogs a 0.50€ i les pintes de budweiser a 2.70. Crec que seguiré sense entendre aquest joc, però almenys vaig tenir una visió de com es viu realment. I al final amb tant hotdog si que aconseguiré guanyar els quilos que he perdut sense voler 😀 !

Ahir al vespre vaig quedar per anar a prendre una cervesa amb un noi que havia conegut per internet per fer un intercanvi lingüístic. Feia ja bastant de temps que a través de la UPC estava esperant la meva oportunitat per tenir-ne un, però pobrets són tan inútils que encara estic esperant des de fa 2 anys. Així que em vaig haver d’espavilar jo soleta 😀 . És un noi d’Alaska (sí, és la primera persona que conec d’allà) i tot i la distància que separa Barcelona de Cordova (d’Alaska) tampoc són cultures tan diferents. Quan va venir sabia que aquí es parlava català, però pensava que només la gent gran utilitzava aquesta llengua tan bonica. El problema el va tenir quan es va adonar que no només la gent gran la coneixia i la utilitzava sinó que també la gent jove n’era partícipa. Fa un parell d’anys que és aquí i em vaig quedar realment sorpresa de la quantitat de paraules que sabia en català i com de bé parlava la nostra llengua. Jo encantada clar que volgués practicar el parlar català, perquè molts ja sabeu que el meu castellà és bastant, com ho diria… aprovat justet a l’hora de parlar-lo, no pas perquè no sàpiga les paraules, ni el vocabulari, sinó pel fet que no sé expressar-me en castellà. Sóc bilingüe però això no treu que penso en català. Vam començar parlant en anglès i poc a poc anavem dient paraules mig en català mig en anglès i al final vaig proposar-li de continuar la conversa en català. Sempre mantenint de tant en tant alguna expressió en anglès, més per la seva part, però també a vegades per la meva per culpa de les series a les que estic enganxada… Em va estar explicant coses del seu poble i la manera de fer d’allà, i cada cop que anava sentint que els óssos passejaven per davant de les cases, que havia tocat una balena, que la temperatura normal eren uns -20ºC – -40ºC, que estant a -40 pots tirar un got d’aigua per la finestra i es congela a l’instant, que es poden veure aurores boreals, que just al costat del mar poden haver muntanyes de fins a 6.000m d’altitut, i cada cop em venien més i més ganes d’anar-hi (si és que no les tenia ja d’abans). La tranquilitat que s’hi respirava…

És el segon noi que conec d’aquesta manera (l’altre noi que conec és de Liverpool, i també hem tingut converses força interessants! ) , però realment era la primera vegada que em ficava en un intercanvi lingüístic, i que coneixia algú que fos de tan lluny. És un sistema realment recomanable, i tot i el cangueli que et pugui fer tenir una trobada amb algú que no coneixes de res, és interessant i divertit!! 😀

Ja que l’AhSe pobra no acaba d’entendre el perquè m’han operat faré un petit resum… tot comença fa quasi 4 anys, al febrer els farà, vaig tenir un accident de moto (2n cop que hi pujava a la vida i anava de paquet). Des de llavors m’ha anat fent mal la cadera de forma contínua, tenia un dolor constant i pics de dolor bastant sovint. Quan feia esport sobretot, o simplement el fet d’estar sentada més de dues hores. I després de passar de metge en metge, n’hi va haver un que va trobar el que tenia, un impingement femoroacetabular efecte CAM al fèmur dret, o FAI pels experts. El metge em va dir que si no m’operava podria tenir artrosi més aviat del normal, i que bé, que possiblement el dolor que tenia marxaria. Així que em vaig decidir operar. I així va anar tot. Després de uns tres anys i mig, just després de sortir del quiròfan amb dos petits tallets a la cuixa, un dels dolors principals que tenia havia marxat. I els altres, estic a l’espera, cosa que m’han dit que acabaran marxan amb el temps…

Ja ho diuen, l’esperança és l’últim que es perd!

No ho sé, serà que el dia s’ha llevat massa bonic perquè a mi em comencessin a passar coses… Tot ha començat aquesta nit, que no he pogut dormir fins les tantes, almenys la última hora que he vist al rellotge de l’ordinador eren les 5h, m’he llevat del llit a les 3 tocades per posar-me a fer feina. Sí, ho sé, sona una mica així que després de ser al llit, ben acotxadeta i amb el pijama posat, m’aixequés per sentar-me a la cadira i posar-me a acabar exercicis… Després d’haver-me aconseguit adormir m’ha sonat el despertador, o almenys això crec, no sóc molt conscient del que ha passat en el moment que ha sonat, només sé que m’he despertat d’un salt he mirat el rellotge i ja havia passat mitja hora des d’aleshores. Sortim tard, el xavi em porta en cotxe a recuperació i per si no fos prou ens trobem un pitote de cotxes just al sortir de casa, al mateix carrer. Arribo tard a recuperació, 40 minuts més tard. I ja per colmo, obro la bosseta i hi havia de tot menys la roba per canviar-me… yupi! ¬¬’ I a més avui portava els pantalons menys elàstics que tinc. He marxat cap a casa sense haver fet recuperació i he arribat aproximadament a la mateixa hora que arribo normalment cada dia després d’haver anat a fer recuperació i haver-la fet. Espero que el caldo que estic fent ara quedi bo, sinó si que ja… Encara sort que almenys he fet una cosa nova i no m’he quedat pel camí, he pujat el carrer de casa meva!! 😀 (he trigat com deu vegades més, però he arribat a dalt de la pujadeta). I tot i que ho vaig dir ahir… avui no toca la prova de foc, tornaré a anar-hi en bus com els últims dies.

O dos, o tres… avui després de 2 mesos sense posar el peu al pedal del cotxe, he sortit amb el meu germà a fer una volta, bàsicament hem anat fins a la universitat i hem tornat. Haig de dir que la sensació d’agafar el cotxe per primer cop després d’haver aprovat el carnet no hi era, però quasi… El xavi s’ha posat el cinturó, s’ha agafat bé al mànec i amb la cara tensa ha dit: ja està, ja m’he posat el cinturó XD jejeje per sort només era per broma i tant l’anada com la tornada han anat sense complicacions. Se m’ha calat un parell de cops i he aparcat i tot!! (el primer cop a deu metres de la vorera que el xavi podia fer un pont i tot, i la següent una mica millor, per no tirar-me floretes i dir que era perfecte 😀 )

Demà serà la prova de foc: aniré sola en cotxe a la universitat!

Després d’un vol en cotxe… “pa quando la bici i els esquís??” who knows…